Episodi final del caos Crexells

O això sembla. L’Ateneu Barcelonès reunia ahir la premsa per anunciar un nou gir en les bases del guardó. Es vol, és clar, un gir definitiu, que desembossi. Tots (socis, escriptors, editorials i periodistes) l’esperàvem. El caos ha estat absolut. La reconducció ens retorna als orígens: un jurat clàssic decidirà l’obra guanyadora. El conformen cinc membres (Marina Porras, Jordi Nopca, Joan Santanach, David Castillo i Ada Castells), que es reuniran per consensuar quina ha estat la millor obra de narrativa en català publicada l’any anterior. És a dir: quan l’any vinent, pels volts de Sant Joan (durant la Revetlla Literària), es comuniqui quina és l’obra guanyadora, aquesta haurà hagut d’estar publicada durant el 2017. Fins aquí tot clar. O no. La claredat no ha estat la tendència de les dues últimes edicions del premi.

Retrocedim, però, encara una mica més i repassem l’última dècada del Premi Crexells, una mena de Goncourt català (el nostre, però, amb dotació de 6.000 euros). Fins a l’any 2008, el guanyador era escollit per un jurat clàssic. Un procediment simple, diríem. El 2009 es decideix començar un procés participatiu que va allargar-se fins a l’edició de 2015. Consistia en l’elecció d’unes obres finalistes per part d’un jurat competent per, finalment, deixar la tria final en mans del soci. El 2016, sota les ordes de Patrícia Gabancho, aleshores vicepresidenta primera de la institució, es decideix fer caure el procés participatiu, precisament per baixa implicació. Serà un jurat conservador qui esculli l’obra vencedora de l’edició de 2017. La decisió, però, serà controvertida. Guanyarà Crui, de Joan Buades, una obra autoeditada, amb molt poca difusió abans del premi (finalment reeditada per Més Llibres).

Aquest 2018, la dècada negra –o almenys d’un gris intensíssim– del Crexells esclata. L’Ateneu decideix sacsejar novament el premi. Això és retornar al procés participatiu, però a la inversa. Es farà confiança als socis (i als clubs de lectura de les biblioteques públiques), a qui es demanarà que votin quina obra volen que valori un jurat professional (també podran fer propostes les editorials). El cas és que el resultat del procés participatiu no satisfarà el tribunal, que, incomplint les bases, acabarà agregant propostes pròpies a la llista de finalistes. Molts dels autors de les obres afegides pel jurat retiraran la seva candidatura. Finalment, l’edició XLVII quedarà desconvocada. Fracàs estrepitós amb la dimissió de la vicepresidenta primera inclosa (Gemma Calvet).

Ahir, el vicepresident primer actual (que s’ocupa també de la secció cultural), Jordi Maluquer, assenyalava els motius que creu que ho van fer rodolar tot: “La decisió de premiar Crui sembla que no va satisfer les editorials de país. Justament perquè no es va triar una novel·la del seu catàleg. Algú es va escoltar més del compte aquestes editorials”. I d’aquí, el canvi fulminatori. El desastre ha calat i la junta de la institució sembla haver reflexionat profundament. Al final, s’ha vist que el que millor funciona, almenys en un certamen literari, és un format clàssic. Literatura i participació no casen: “Acaben aspirant obres poc representatives, que no perfilen l’evolució de la literatura catalana”. Potser s’ha sobreconsiderat el criteri del soci (no de tots, és clar).

Concebut com un homenatge a Joan Crexells, filòsof i humanista, el premi ja va començar amb mal peu. La primera convocatòria –el 1928– va resultar en concessió deserta per la baixa qualitat dels aspirants. La resta de viatge no ha estat un camí de roses. El 1939, el premi és desconvocat a perpetuïtat pel règim franquista. El 1982 reprèn el camí, que serà plàcid fins a la dècada estranya que amb l’anunci d’ahir fa l’efecte d’haver acabat.

Amb el retorn als orígens es vol injectar normalitat i començar el camí cap a la recuperació del prestigi, malmès sobretot pel caos de l’any passat. Es renova, com dèiem, amb un jurat de cinc membres. Segons Maluquer, un tribunal “sense interessos, o almenys sense interessos evidents”. La mitjana d’edat dels components també ha baixat: la situem entre els 45 i els 50 anys. I són tots professionals que, per la seva feina, “segueixen el panorama literari de prop durant tot l’any”. “Es reuniran ja amb una idea de l’obra que pot guanyar”. Maluquer també destaca la representació de diferents sectors: el comercial (Porras és llibretera i crítica), el periodístic (Nopca), el literat (Ada Castells i David Castillo) i l’acadèmia (Santanach, professor universitari). Maluquer, que té veu en el debat però no dret a vot, assenyalava també una intenció d’obertura: “Ens sabria greu que guanyessin obres que només tinguin relleu a Barcelona. Volem atendre plenament tota la cultura i considerar tot el territori i les editorials. Tenim el compromís de trobar els mecanismes perquè així sigui”.

El prestigi es recuperarà amb una campanya de promoció i difusió. A llibreries, sobretot, amb espais físics dedicats al Crexells, però també amb debats, presentacions i derivats. Tot depèn, però, d’una “partida important” de la qual encara no en sabem la dimensió. Durant l’anunci a la premsa es va repartir un fulletó on s’expliquen les bases. Tot ha de ser clar i transparent. “El jurat pot resoldre qualsevol situació no prevista a les bases”, es precisa. Esperem que tot ocorri com està previst i com ha estat comunicat. Fa massa temps que la confusió ocupa la cadira del Crexells.