Els retrats literaris de Josep Ballester

No sé si el poeta Josep Ballester (Alzira, 1961) és conegut -ha estat llegit- pels joves poetes catalans d’avui dia. La dispersió, la fragmentació, la desconnexió de si mateixa de la literatura catalana actual és tan gran, i tan greu, que vivim el desconeixement de les nostres obres i l’oblit dels nostres autors amb una naturalitat autodestructiva.

Quan aquesta primavera isca a la llum el darrer llibre de poemes de Josep Ballester, A la intempèrie (premi Ciutat d’Alzira 2017), hi haurà qui pensi que l’autor és novell i quan comprovi que no ho és, potser es preguntarà per què no l’ha vist recitar mai en aquest pub o en aquell restaurant, en aquella festa o en aquest aquelarre poètic. Alguns poden recordar que el 2007 Ballester va traure una antologia de la seva obra poètica (Les muses inquietants. Antologia 1982-2006), però en seran pocs, perquè quins diaris que diuen que estimen la literatura catalana (siguin anti o proindependentistes) fan un seguiment seriós, sistemàtic i efectiu del seu corpus textual, llevat del recurs fàcil de referenciar els quatre amics o coneguts, les quatre patums i les quatre editorials potents que imposen ressenyes i ensenyes?

Tothom hauria de recordar que als anys 80 i 90 del segle passat, quan Josep Ballester s’estrena com a poeta, hom es coneixia més o menys (perquè, més o menys, hom tenia la voluntat i la decència cultural de conèixer-se). Eren temps en què encara tenien pedigrí —i marcaven tendència— les antologies poètiques generals. Per exemple, hom es podia sentir afortunat si apareixia a Ser del segle: antologia dels nous poetes catalans (1989) de David Castillo, i si no hi apareixia, sempre trobava alguna palestra on poder queixar-se’n. Josep Ballester, que sí que hi va entrar, en la foto de Castillo, va començar a destacar com a poeta. Llegiu d’ell, entre altres llibres, Oasi (1989), L’holandès errant (1994), La mar (1997) o L’odi (2005). A més, Ballester ha compaginat la creació poètica amb la traducció (són excel·lents les seves traduccions de Salvatore Quasimodo, Giorgio Bassani o Pier Paolo Pasolini), amb els estudis literaris (són fonamentals els seus assaigs sobre la literatura catalana de postguerra al País Valencià o sobre la poesia de Joan Fuster) i amb la narrativa assagística o dietarística, com ara Les ulleres de Bartleby (2011). Precisament en aquesta mena de narrativa, cruïlla de gèneres, s’enquadra el seu darrer llibre Diàspores. Paraules i geografies d’exili (Bromera, 2017).

Del conjunt de textos que componen Diàspores, el lector valencià en pot reconèixer uns quants —jo els reconec, si més no— perquè es van publicar per primera volta en “Escrits corsaris”, la secció que fa uns anys Josep Ballester tenia a càrrec en Postdata, el suplement cultural del diari Levante. Són textos breus, que sintetitzen la informació al màxim —potser pensats, en principi, per al format de diari—, però d’una intensitat literària semblant a la del conte, d’un estil elaborat a fi de perdurar més enllà dels suplements culturals de periòdic, sovint plens de banalitats. Aquests escrits són, en miniatura, retrats literaris de figures importants de la història cultural i literària. Majoritàriament, Ballester hi tracta d’escriptors, sobretot del segle XX, però hi trobem filòsofs com Voltaire o Erasme, pintors com Rubens o El Bosch, científics o metges com Freud o J. B. Peset Aleixandre, o cineastes com John Huston.

Partint d’una obra característica dels autors, d’algun esdeveniment cabdal de la seva vida o d’una anècdota vital, més o menys sucosa, Ballester confegeix petites biografies que, tot i ser parcials, ens remeten als trets més definidors dels biografiats. A més, tot fonent-se com a narrador en primera persona amb la veu del personatge, Ballester ens planteja un joc intel·lectual que posa a prova la nostra cultura literària: la identitat dels retratats no se’ns diu d’entrada, sinó que se’ns revela a mesura que s’emfasitzen els seus fets o obres. Ara bé, Ballester sempre acaba, per si de cas, explicitant el nom dels protagonistes perquè, a part de voler homenatjar-los clarament, vol transmetre de manera contundent els seus drames, les seves punyents històries personals i intel·lectuals, les quals simbolitzen els dolors i les esperances de la nostra contemporaneïtat.

Com Joan Fuster amb el seu diccionari, Josep Ballester apel·la a la nostra ociositat intel·lectual per proposar-nos uns recorreguts biogràfics que, en el fons, representen els avatars de l’home contemporani. Com un fotograma in medias res, Ballester ens introdueix en l’univers de portents com ara Sándor Márai, Ignazio Silone, Rudyard Kipling, Xènius, Courbet, Nabókov, Thomas Mann i família, Czesław Miłosz… Per a mi, els millors retrats són els de V. Blasco Ibáñez (un homenot encara poc conegut pel lector català, malgrat el que en va escriure Josep Pla), Emily Dickinson, Voltaire, Cioran, Poe (de qui Ballester imita una mica l’estil intrigant), Djuna Barnes, Maiakovski, Rubens, Huston (en què Ballester rememora algunes escenes famoses, plenes de poeticitat, de la magistral adaptació cinematogràfica que Huston va fer de The Dead de Joyce) o els escriptors valencians de postguerra (un tema en què és expert, com palesa el seu estudi del 1992 Temps de quarantena (1939-1959), imprescindible per a entendre la literatura catalana contemporània al País Valencià).

Si ens fixem bé, allò que uneix tots els retratats és el fet d’haver patit l’exili, la diàspora, la persecució, el menyspreu o la incomprensió social. Tots ells acaben marxant del seu país, o marginats dins les seves societats, o bé patint l’ostracisme o l’aïllament voluntari. Els qui fugen del nazisme com Freud o Mann, de l’estalinisme com Sándor Márai (denigrat pel dogmàtic i oficial Lukács) o de qualsevol dictadura com els escriptors catalans de postguerra; els que són arraconats per l’ortodòxia comunista com Maiakovski o Silone, els que són perseguits per les seves idees com Erasme o Voltaire, o els que són marginats per raons de gènere o per les convencions socials vigents com Emily Dickinson, Poe o Djuna Barnes: tots ells carreguen amb el dolor —en alguns casos fatalment mortal— que suposa guanyar-se i preservar la llibertat pròpia.

En una mena d’epíleg justificatiu del llibre, Josep Ballester diu: “Potser, la característica definitòria dels creadors contemporanis és la fugida o la diàspora, sigui física o metafòrica. O el sentiment de pèrdua.” Per a ells, les conseqüències de tot això són la invisibilitat, el desconcert existencial o el dubte i la difuminació identitària, que els fa perdre la confiança en si mateixos i en l’ésser humà —tal com han expressat a bastament els escriptors que han tractat de l’Holocaust, per a mi la millor literatura que ha donat el segle XX. Ballester ens corrobora que la tragèdia d’aquests creadors és la de tots els europeus del segle XX. La història d’Europa és la dels seus exilis, la de les seves diàspores, la dels seus trontolls i daltabaixos fronterers. Tenint molt present l’actual crisi dels refugiats arran de la guerra de Síria, Ballester ens recomana reflexionar sobre les històries i les obres dels escriptors i artistes europeus més egregis.

Ja ens avisa la Bíblia: recorda sempre que has estat emigrant. Ballester exemplifica aquest fat ontològic en el meravellós tríptic d’El Bosch El jardí de les delícies, una metàfora de la nostra expulsió del paradís i de l’èxode conseqüent. Com diu de Márai, l’exili provoca “una espècie de metàstasi en l’ànima”. La millor quimioteràpia contra aquest càncer és la literatura. Europa no s’acabarà de construir —o s’autodestruirà— si no té en compte els seus creadors, els quals han elevat la nostra geografia a uns nivells intel·lectuals i morals insuperables. En Diàspores —així com al llarg de la seva trajectòria poètica i assagística— Josep Ballester ens demostra que la literatura ha combatut millor que ningú la història de la deshumanització.