Els monstres amables d’Anna Starobínets

Els monstres no sempre són criatures esgarrifoses i patibulàries, autèntics malsons que neixen de les ments més imaginatives del panorama literari. Potser, fins i tot, aquestes manifestacions estrafolàries amaguen abismes interiors que ens afanyem a reprimir. Alguns autors sagaços, com l’escriptora i periodista Anna Starobínets (Moscou, 1978), troben certa satisfacció en parlar obertament d’aquests horrors abstractes: un canvi imprevist i inexorable, vincles que desapareixen, un Goliat que ataca un David. Pors, totes elles, més ancestrals que la mateixa por acreditada, temors atàvics que neixen del subconscient i tanquem amb clau amb la intenció de no tornar a mirar per aquella escletxa.

És una de les moltes reflexions que ha desgranat Starobínets en un acte al CCCB, en conversa amb l’escriptora catalana Roser Cabré-Verdiell. El diàleg, sobre l’ofici d’explicar l’imaginable i l’inimaginable, forma part del cicle «Altres veus, altres Rússies», conjunt de conferències que reuneix una mostra de la tradició cultural russa exiliada (hi participen Maria Stepànova, Victoria Lomasko…) amb la intenció de confrontar amb saviesa el soroll de les bombes. La presència de l’autora moscovita a Barcelona sembla feta a mida: l’editorial Mai Més acaba de publicar per primer cop en català La glàndula d’Ícar, amb traducció directa del rus de Miquel Cabal Guarro, conjunt de relats de ciència-ficció i horror publicat per primer cop l’any 2015.

La ficció de Starobínets, establerta a Georgia des de l’inici de la guerra d’Ucraïna, té més de realitat imminent que d’elucubració profètica. “M’interessen les històries que parlen de la realitat amb un embolcall fantàstic”, afirma l’autora, que creua de forma orgànica la vida quotidiana i uns malsons “que poden arribar a ser agradables, fins i tot sociables”: “Ho podem veure com una casa amb tot d’espais lluminosos: la seva cuina, el seu lavabo, les habitacions ordenades… Però també hi ha d’haver una espècie de soterrani on emmagatzemar tots aquells malsons que provenen del nostre subconscient, o d’un episodi traumàtic, i on habiten els monstres de cadascun de nosaltres. A mi m’agrada de tant en tant obrir el soterrani, veure que hi trobo i plasmar-ho per escrit”.

No hi ha res més terrorífic que pensar que controles una cosa i, en realitat, no controlar absolutament res

Anna Starobínets

Molts d’aquests malsons presents a La glàndula d’Ícar tenen a veure amb el procés de canvi, les transformacions que neixen a l’interior d’un mateix i acaben afectant decisivament l’exterior. No és anecdòtic que l’obra porti com a subtítol ‘Llibre de les metamorfosis’, ja que aquest fenomen actua com a fil conductor de tots els relats: “Em fan por la perspectiva de patir canvis interns incontrolables”, confessa Starobínets. “Em va passar amb el naixement de la meva primera filla, que al final es va traduir en el meu primer llibre [Una edad difícil, 2005]. Crec que no hi ha res més terrorífic que pensar que controles una cosa i, en realitat, no controlar absolutament res. Podem resistir-nos a aquests canvis? Tenim la voluntat i la possibilitat real de fer-ho?”

Glàndules masculines extirpables que causen comportaments tòxics, tecnologia que permet migrar la consciència o consoles que venen a substituir vincles paternofilials: tots ells, processos científico-tecnològics amb voluntat d’alterar la naturalesa humana i que lliguen amb la fàbula-mite que posa nom al llibre. L’autora s’ho mira amb distància i certa perversitat: “M’agrada observar com ho faria un científic, conjecturar un experiment i comprovar amb deteniment les seves possibles reaccions”. Al marge d’això, també hi ha espai per reflexionar sobre conceptes abstractes. El seu predilecte, el lligam entre determinisme, destí i lliure albir; motius que l’emparenten amb autors de fantasies fatalistes i alienades com Kafka, Bulgàkov i Phillip K. Dick: “Una bona fantasia és millor que la realitat, com si fossin carreteres paral·leles a les grans i massificades avingudes”.  

Com els seus referents, Starobínets creu que la bona literatura ha de fer infeliç al lector, almenys en algun moment de la lectura. Fins i tot inclou les obres dirigides a nens: “És un procés de neteja universal, una catarsi, un idioma d’origen primitiu. La història t’ha de fer canviar alguns paràmetres i certeses, ha d’afectar la teva identitat i forma de veure el món. Per millorar com a persona, has de passar per una situació d’incomoditat”. En efecte, la lectura dels relats inclosos a La glàndula d’Ícar deixen un regust amarg, com assabentar-se de cop d’una desgràcia que ha passat a dos carrers de casa teva. És possible trobar-hi fins i tot un component candorós a les històries, heretat de la seva obra dirigida a nens i adolescents, que afegeix una capa de neguit a l’angoixa endèmica dels seus escrits. “Escriure històries per nens amb contingut adult, i viceversa, és un plaer personal”, confessa l’escriptora. Ja ho diu a “City”, relat sobre una ciutat selvàtica: les autèntiques cançons de bressol sempre són esgarrifoses.