El pot d’arròs

 Homenatge a Jesús Moncada

La Clara tenia tantes ganes d’anar al Vietnam! Li havien dit que els paisatges eren exuberants; també l’havien advertida molt de la calor extrema i xafogosa, però tot i així va decidir emprendre aquell viatge. “Una mica d’aventura m’anirà bé”, es va dir la Clara a si mateixa, farta de la rutina del despatx d’advocats on treballava.

El que no sabia és que aquella decisió, petita com un pessic de sal, menuda com un gra d’arròs,  li havia de canviar la vida. Perquè en aquell viatge va conèixer el Jaume, un mosso d’esquadra del Masnou que, avorrit de posar multes amagat per les rotondes, buscava unes vacances exòtiques. Es van fer amics de seguida. Una setmana després de compartir amb tot el grup de turistes sortides a trenc d’alba i postes de sol arran dels llacs, una tarda la Clara i en Jaume es van esmunyir per la banda de darrere de l’autocar, sols, sense ésser vistos per ningú, fins al llindar dels arrossars. I allí, entre les canyes de bambú, regalimant suor per tots els porus, van fer l’amor desbocats com dues feres assedegades, amb l’aigua, ai, tan a prop.

Poc temps després de tornar cap a casa, enduts per l’eufòria del viatge i les suors compartides, van decidir anar a viure junts. Els agradava rememorar, sovint, aquella primera tarda de sexe al costat dels camps d’arròs.

Dins un pot de vidre esmerilat que la Clara havia comprat en un mercat vietnamita sense saber prou bé què en faria, els va venir la idea d’anar-hi abocant grans d’arròs. L’amor a mitja tarda, un gra. L’amor després de l’última copa, un altre gra. La primera baralla, la primera reconciliació i…dos  grans de cop. El pot s’anava omplint amb tot aquell devessall d’energia eròtica; diríeu que brillava, que esclatava de goig.

Els primers temps de viure junts, de tant en tant la Clara i en Jaume s’entretenien a observar la seva collita. Estenien els grans damunt del llit i en feien el recompte entre rialles. Especulaven sobre la utilitat que els podien donar, a aquells grans: tenyir-los de colors i fer-ne un quadre; fer una maqueta de la Sagrada Família; fer-los servir per ensenyar als nens a comptar, quan arribessin els fills… S’hi divertien tant, que gairebé sempre acabaven afegint un altre gra d’arròs al pot. O dos.

Quan al cap d’uns anys arribà la primera criatura, la Laia, el pot de vidre esmerilat va quedar una mica arraconat. Després, el seu contingut tornà a augmentar a bon ritme, fins que, a punt d’arribar el segon fill, la parella va decidir de fer obres a la casa per poder tenir una altra habitació. Amb l’enrenou, l’estrès i el part tan a prop, els grans d’arròs que queien al pot eren escassos. De manera que un bon dia quedà com si res en una lleixa del rebedor, ple d’amor a vessar però  força oblidat. En passar, la Clara li donava un cop d’ull, es passava una mà per la panxa grossa i somreia nostàlgica. En Jaume, s’aturava un moment a contemplar-lo i deixava anar un sospir molt profund abans de calar-se la gorra de mosso i sortir cap a la feina.

Però aquell diumenge de juny, ni somriures ni sospirs, aquell migdia de diumenge els canvià el color de la cara a tots dos, quan es van adonar que la mare de la Clara estava abocant el seu arròs, aquell arròs que ells havien guardat amb tanta cura i tan ple de passió, per a fer la paella. No se’n sabien avenir! Escoltaven astorats les  explicacions de la sogra: que si no hi havia res a la cuina, que si tot estava de cap per avall en aquella casa, que ves perquè no es podia fer servir aquell arròs… La pobra dona no entenia perquè li feien mala cara i ells, per por de desvetllar la seva intimitat, es van picar l’ullet i van callar, còmplices.

La sorpresa de debò se l’endugueren tots tres quan la nena, que havia anat a la cuina a buscar els coberts, els va avisar esverada que de la paella en sortia llum.

-Fum? Ai, que es crema l’arròs!

-No, llum, àvia, llum!. Salten llumetes blaves i grogues! Que bonic!

Tots van anar de seguida cap a la cuina i els quatre caps s’abocaren a la superfície de la paella, però només van ser a temps de veure com aquells grans, tan plens d’estimació, s’abraçaven apassionadament i s’anaven fonent i fonent fins a desfer-se del tot, alliberant l’entusiasta energia que duien dins acumulada.

I allà, ben al fons de la paella, gambes i escamarlans ja es miraven amb excitació, disposats a tot.