El manga de la Generació Z

Durant els últims mesos, dos noms del manga actual s’han fet un lloc en les primeres posicions dels llibres més venuts de l’estat. Manga, allò del teu cosí friqui, passant per sobre de premis Planeta, celebritats de la faràndula estatal o autors consagrats de l’aclamada “prosa cipotuda” que fa uns anys tant es portava. Ara, si tens fills, nebots o un mínim contacte amb la cultura juvenil, la notícia no et sorprendrà. I és que baixant pel Passeig de Sant Joan qualsevol divendres a la tarda, just abans d’arribar a la cantonada d’Ali Bei, trobaràs una munió d’adolescents i postadolescents passant l’estona amb aquests dos fenòmens editorials a les mans. Tokyo Revengers, un còmic sobre violència de bandes a Tòquio i Haikyuu, un còmic sobre vòlei d’institut, de Ken Watui i Haruichi Furudate respectivament, editades en castellà per Norma Editorial i Planeta.

Potser la literatura viu de modes, però el manga persisteix a través de fenòmens. Cada generació necessita els seus herois, i les tendències entre els fans de la novel·la gràfica nipona ho demostren. A principis dels dos mil exploten els anomenats “grans tres”, Naruto, One Piece i Bleach, coincidint justament amb l’època en què els mil·lennistes creixíem acotxats mentre els pares ens asseguraven que tot somni era possible sempre que s’hi arribés a través d’una carrera. Les històries d’aquella època són històries d’optimisme, faules on el protagonista sempre guanya, com en Doraemon, gràcies a la seva persistència i bons sentiments, a més d’un poder innat que amb temps i paciència descobriria, segurament com nosaltres havíem de triomfar gràcies a la carrera, màsters i pràctiques que faríem. Aterrant als 2010s el lector desperta amb una nova fal·lera per les històries més fosques, potser responent al món que descobríem després de la crisi de 2008. Explotant en vendes durant els últims deu anys, hits com Attack on Titan o Tokyo Ghoul expliquen la història d’un protagonista que es veu literalment atrapat en un món injust, fins i tot cruel, i que malgrat tot lluita per sobreviure-hi. I és que d’històries se n’escriuen de tota mena, però som nosaltres, el públic, els qui escollim les que ens defineixen, i en aquesta transició cap a la postpandèmia, el públic ha triat dues opcions aparentment prou diferents. Què hi ha darrere el seu èxit?

Tokyo Revengers parteix d’un plantejament de ciència-ficció: el protagonista descobreix que té el poder de viatjar en el temps i l’aprofita per tornar als seus dies d’estudiant i canviar, des d’aleshores, un present més que penós per ell i els que l’envolten. La seva xicota de l’institut ha mort en un enfrontament entre bandes i, com una mena d’Orfeu i Eurídice urbà, el protagonista se submergeix en l’inframón dels records per salvar-la. Però, així com la història d’Orfeu no parla solament d’amor, a Tokyo Revengers el protagonista de seguida entén que no es tracta només de la seva xicota, i que salvar el seu futur pot significar salvar el món. El món de tots aquells personatges que recorda com a mafiosos, desgraciats o víctimes, però que ara té l’oportunitat de tornar a conèixer quan simplement són nens i adolescents amb somnis i aspiracions absurdes com les d’ell. Al llarg de l’obra llegim al protagonista repetir-se una pregunta: “i a aquest, com el deu haver tractat la vida per tornar-se així?”. Tokyo Revengers planteja una mena de compassió que ressona amb l’experiència de la generació Z. Recordar que, malgrat els anys, continuem sent la mateixa persona que aquell infant que veiem a les fotos de l’àlbum familiar, és un privilegi relativament recent. Per la majoria de babyboomers o generació X, expressar res que surti d’allò que s’espera d’un home dret i fet, és signe de feblesa, i viure fugint de la feblesa no deixa lloc a la compassió. Connectar amb el teu nen interior és una pràctica quasi rutinària per una generació a qui no se l’ha deixat créixer, però els nostres pares no van tenir la sort d’aprendre la diferència entre fracàs i equivocació, vulnerabilitat i feblesa, pena i compassió. Rectificar a temps i salvar el món és una fantasia específicament de la generació Z. 

Haikyuu, per altra banda, tracta d’un jove menut que està decidit a triomfar en el vòlei, un esport que premia l’alçada. En aquest còmic veiem com el protagonista busca la manera de seguir el ritme a companys i contrincants, ja sigui compensant amb tècnica, estratègia, o simplement aprofitant la lleugeresa del seu cos per saltar més que els altres. A diferència de Supercampeones (a.k.a. Oliver i Benji), la sèrie d’esports més popular a l’estat abans d’aquesta, el protagonista no parteix de l’arquetip de tenir un do innat o alguna cosa que el faci “destinat a triomfar”, i això és el que fa la història rellevant. El protagonista no té futur en el vòlei, però buscarà la manera de construir-lo. No és res de nou, el clàssic David contra Goliat o una versió del nostre Timbaler del Bruc; contes per animar als qui la història suggereix que haurien de perdre. Però el que fa especial Haikyuu, a parer meu, és la tendresa amb la qual tracta els seus personatges. L’equip protagonista de Haikyuu perd, i perd sovint. Això no obstant, fins i tot en la derrota, els seus personatges entenen que les seves mancances no determinen el seu valor com a persones, ni el seu dret de gaudir d’una experiència plena. Haikyuu explica una cosa que a la meva generació li hauria anat molt bé sentir, i és que el fracàs és relatiu i, sobretot, no és determinant.

Si els mil·lennistes som la generació del desengany i la queixa, la generació Z sembla que encara vol guerrejar. Tant Tokyo Revengers com Haikyuu deixen un regust d’optimisme que feia anys que no sentíem, el mateix sentiment que empeny els més joves a sortir a cridar amb els Fridays for Future o a cremar Urquinaona. No és un optimisme fàcil, màgic i passiu com el nostre, que ens va fer creure que merèixer alguna cosa era suficient per aconseguir-la, sinó una set de futur que toca de peus a terra i que no té por de mirar enrere. Canviar el passat o vèncer el gegant, poden semblar metàfores ben contemporànies, sobretot si pensem en el context de crisi, emergència climàtica i pandèmia, però més que de l’actualitat, l’èxit de Tokyo Revengers o Haikyuu beu de la seva universalitat. Són, potser, una forma més contemporània d’escriure les mateixes històries que mai hem deixat de necessitar.