Dones que acullen paraules

Una llum discreta il·lumina l’escenari de la sala petita del Teatre Kursaal de Manresa. Sota el focus hi apareixen tres dones. Una amb una guittarra, una amb un micròfon de peu, i una altra amb el micròfon a la mà. Són Chiara Giani, Olga López i Maria Ribot. Tres músiques que, pocs instants després, es guanyaven el públic amb l’instrument més poderós: la veu. S’encén una altra petita llum. Enfoca a Susana Rafart. I en la penombra, s’entreveuen tres altres cossos. Són Laia Noguera, Vinyet Panyella i  Teresa Pascual. Quatre poetesses i tres músiques. Set dones. Set persones. Una imatge inusual, injustament inusual, segurament.

“Hi ha moltes dones a tot arreu, però en l’art, la literatura i la poesia també. Hi son i hi han estat i durant massa anys les hem invisibilitzat com a societat. A la cultura i arreu.”. Ho deia l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, en l’acte de clausura de la 16a edició del Tocats de Lletra, el festival de poesia i literatura de la Catalunya Central.

Quatre poetes d’estils, procedències i generacions diferents, amb una llengua comuna i compartida. Quatre dones i quatre paraules com a fil conductor: caminant, saüc, fils i ambre. Quatre dones que acullen, a través de la paraula, diferents formes d’interrogar el món.

Primera paraula: Saüc. Arrancava el fil de poesia Susana Rafart. “La paruala saüc és un símbol del que ha de ser la poesia. És a tot arreu, és per a tothom, és humil, però és intensa”. La poesia, com el fruit del saüc, amarga i plena, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble.

Les dones poetesses, les dones artistes, les dones espirituals i lliures. A totes elles se les discrimina (no, no utilitzaré el passat). Fins i tot a algunes d’elles -a les portes de Tots Sants no va malament recordar-ho-, se les tancava, torturava i matava acusades de ser bruixes.

Segona paraula: Caminant. Música de ritme ràpid, emulant la marxa apressada i constant que una persona, però també un paisatge, un objecte i fins i tot el temps poden experimentar. “Cap lloc, cosa, persona ni pensament és nostre. Simplement transitem i per això he triat la paraula caminant”. Ho deia la segona poetessa en actuar, Laia Noguera, que va interpretar uns versos que qüestionaven la pressa vital amb què viu l’espècie humana. “Baixar d’aquest tren és gratis. Baixar d’aquest tren i fer el que ens roti. Deixar que t’abracin és gratis. Adonar-te que respires és gratis”. Ho deia amb un fil de veu que penetrava amb una força delicada el silenci i la foscor del teatre.

I és que aquesta és la màgia de la poesia: buscar la força punyent d’un missatge i expressar-lo a través d’una veu tendra, unes paraules dolces, uns silencis adients, misteriosos, emocionants… I, per què negar-ho, la veu de la dona encara ho fa encara més especial. Una dona, ancestralment adorable, innocent i inofensiva, traient foc a través de la paraula, però amb un to melòdic i captivador.

Tercera paraula: Ambre. És considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa ‘que sura al mar’. És el torn de Vinyet Panyella. Tota vestida de negre, com les seves sis companyes i com la foscor del seu voltant. L’escenografia també pot ser poètica. “Tot és cos, matèria capgirada pel somriure de la carn”, deia Panyella en un poema que tractava sobre un pintor que interpreta un cos nu. Bell i natural com l’Ambre.

Darrera paraula: Fils, a mans de Teresa Pascual. Poeta valenciana que va centrar-se en aquest art quan li va arribar la jubilació. “Els fils d’aquells que ens han precedit i que ens han fet ser part del que ara som. I son els que donem als que venen darrere. I també els que deixem anar perquè facin el seu camí. Els fils sou vosaltres i soc jo”. 

Les llums tornen a marxar de la mateixa manera que han aparegut. L’acte de clausura d’un festival compromès amb la joventut i les dones arriba al seu final (tot i que encara queden alguns actes per celebrar). Les set dones saluden, elegants, discretes, però havent deixat clara una cosa: existeixen, tenen veu i l’empren. Llàstima que, encara i de moment, podem estar parlant d’unes poques privilegiades.