Antònia Vicens va començar a escriure abans de saber escriure: una vegada em va contar que de petita, tancada a la seva habitació al carrer del Rafalet, a Santanyí, projectava a les parets històries que li volien sortir del cap i que encara no trobaven el seu lloc en el paper. Era la mateixa nina que, als quatre o cinc anys, fugiria un horabaixa d’escola, al convent de monges, per emprendre el camí de la carretera que menava cap a l’Alqueria Blanca, el poble del costat. Quan la varen trobar, aquella nina rossa i grassoneta va explicar que cercava un país o un poble de nom inventat. La varen acompanyar a ca seva. Inevitablement, però, ella ja no era del tot allà mateix: havia començat a perseguir, amb les paraules i les passes, una mena camí a l’impossible que alguns anomenam «literatura».

El primer llibre que Antònia Vicens va publicar va ser el recull de contes Banc de fusta, guardonat amb el Premi Vida Nova de Cantonigròs. Era l’any 1967 i l’autora ja l’havia escrit en català, esperonada per l’escriptor i activista cultural de la Mallorca de postguerra Bernat Vidal i Tomàs. I tot d’una, mesos després, va arribar un altre guardó: era el Premi Sant Jordi, que reconeixia la seva novel·la 39º a l’ombra. Amb ell va arribar també l’escàndol: una escriptora dona, jove, de classe humil i feliçment autodidacta s’enduia el premi més ben considerat de la literatura catalana del moment. I se l’enduia, a més, amb una novel·la que seria el tret de sortida de l’anomenada Generació dels Setanta. 39º a l’ombra era i és una denúncia valenta i fins aleshores inèdita dels estralls del boom turístic en els anys de la dictadura franquista: l’explotació laboral, la repressió sexual o la colonització cultural i lingüística són algunes de les qüestions que el llibre apunta, i que llegides avui, poc més de cinquanta anys després de la seva publicació, encara impressionen el lector.

De llavors ençà, aquell fugir o anar endavant tan vicensià, aquell perseguir mons que ni tan sols sabíem que existien, no ha deixat d’esclatar en sorpreses i noves visions. L’autora ha publicat desset títols de narrativa i cinc llibres de poemes en un genuí i vivíssim català de Mallorca.

Si a les seves primeres obres, com la mateixa 39º a l’ombra o La festa de tots els morts, Vicens ja gosà retratar l’explotació laboral perpetrada pel caciquisme i pel franquisme, a novel·les com La santa o Material de fulletó va denunciar el poder que aquells anys tenia l’Església, i com massa vegades aquest es materialitzava en una cruenta repressió sexual, exercida especialment sobre les dones. Les primeres obres narratives de Vicens troben el seu lloc i el seu esplendor a l’àmbit rural; no debades, l’autora sempre ha declarat que les paraules que fa servir, avui encara, són les que de petita va anar recopilant al seu carrer del Rafalet, com raríssims papallons o espiadimonis en un corol·lari.

Una segona etapa de la seva obra s’enceta quan a principis dels anys setanta l’autora es trasllada a Palma, a Ciutat. Els personatges que habiten les novel·les d’aquests anys, dones gairebé sempre, comparteixen amb les anteriors i amb l’Antònia de quatre anyets un mateix anhel: volen fugir, volen transcendir. I ho fan, o ho intenten, a través de les vies inescrutables del cervell. Les proses redevives de Virginia Woolf o de James Joyce troben, en títols com Quilòmetres de tul per a un petit cadàver o a Lluny del tren, un punt de connexió directe amb la nostra literatura. Com també connecten amb Vicens la prosa cairada de Víctor Català o la Rodoreda més al·lucinada i tenebrosa. I així, fent camí, sempre als marges de la carretera però sense perdre l’horitzó de vista, aquella nina que un dia va voler fugir escriu la primera novel·la sobre corrupció política de la literatura catalana: Terra seca. Escriu també un deliciós thriller amb tints almodovarians, Ungles perfectes, que resulta ser l’auguri inesperat de l’esclat del narcotràfic a Mallorca. I escriu la que ha estat fins ara la seva darrera novel·la, publicada al 2009: és Ànima de gos, el dia a dia d’un assassí de dones vist des de la perspectiva del seu ca. Un text clarivident i pioner en la denúncia de les violències masclistes.

• 

  Glossa

  Una vida aferrada a les paraules

  Bernat Puigtobella

Caminar al marge, tan ran de terra, pot ser sacrificat: s’hi passa soledat i set, i a estones no saps si t’atacaran les feres. També és un bon lloc per als miratges. Inesperadament, amb seixanta-cinc anys i tres dècades com a narradora carregades a l’esquena, Antònia Vicens veu com la poesia es precipita damunt seu. Literalment: un dia d’agost, al jardí, l’autora sent que la vida li cau del cel com feta miques, i que per recollir-la no pot fer servir cap altra eina que no sigui el vers. Quan ho llegeix entén que són escrits de dol per la mort del seu pare, i s’acaben convertint en Lovely, el seu primer llibre de poemes. L’han seguit quatre títols més: Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls i Pare què fem amb la mare morta. I aquesta jove poeta, si em permeteu l’expressió, hi ha confrontat l’ànima i el cos, ha invocat, com el credo, els vius i els morts, ha fet que hi ressonassin veus —les del Més Enllà, les dels cossos violats i abusats, les de les ànimes delmades per la culpa— que no tothom vol escoltar. Ha obert per als lectors escletxes sinuoses des d’on albirar la bellesa i l’horror del món. Ens ha apropat a un altre país de nom potser inventat anomenat Misteri.

En uns versos de Sota el paraigua el crit, l’autora clama: «ja només sóc el perfil del meu cos / quan el sol bondadós el dibuixa / per a tu. Si no dius fort el meu nom / em condemnes per sempre». I nosaltres, Antònia, ens hem aplegat avui aquí per poder dir fort el teu nom i aplaudir aquella nina que, sense saber-ho però pel bé de tots, va decidir perdre’s: Antònia Vicens i Picornell, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Gràcies per deixar-nos ser part del teu viatge.