Danez Smith (1989, Minnesota) és el punt d’intersecció de diverses opressions: és una persona negra, no binària, queer i diagnosticada amb el VIH. Té, doncs, 34 anys i moltes coses a dir, encara que ja n’ha dit moltes. Va ser quan anava a l’escola que va entendre que la poesia podia ser un lloc des d’on explicar el seu món, i des d’aleshores ja porta diversos llibres (De fet, Don’t call us dead s’acaba de traduir al castellà) i premis a l’esquena. Fins i tot va ser finalista l’any 2011 del Individual World Poetry Slam. Recitar els seus poemes en veu alta l’ha portat molt lluny dins del món anglosaxó. Aquesta és la primera vegada a Barcelona, i mentre anàvem cap al parc, s’ha parat un moment per fer una foto… a un supermercat Aldi. Argumenta que a prop de casa en té un, que a vegades ha de córrer a buscar-hi una mica d’all, i que és el seu supermercat preferit. Pot fer gràcia, però aquesta anècdota no deixa de ser el mateix punt proper, divertit i quotidià que també aporta a les realitats -molt sovint, dures- que explica als seus poemes. Parla de perifèria, de mort i de racisme, però també d’amistat, d’amor i d’infància. Ens ha confessat que feia uns 15 anys que no es tirava per un tobogan. Ho trobava a faltar. Avui participarà en el 38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona al Palau de la Música, però diumenge ja va fer un recital en el marc del Barcelona Poesia als Jardins de la Misericòrdia. Escoltar el seu recitatiu és hipnòtic. Hi ha moments que crida tant que no podria cridar més. A la meitat, es va posar a ploure, però ningú va marxar. Només van obrir el paraigua.

Tens un poema (Dear White America) en el qual et dirigeixes a la població blanca americana per carregar contra el racisme. Per què parles d’Amèrica en particular si el racisme és un problema global?

Amèrica és el meu país i no em conec tan bé els altres països com per referir-m’hi. Però evidentment, el problema va més enllà d’aquestes fronteres: són els europeus els qui van inventar el racisme i, de fet, jo soc americani per culpa seva. Penso que, mentre el món segueix traumatitzat, Europa té una memòria molt curta del perjudici que el seu colonialisme i tràfic d’esclaus ha fet al món.

Com més gran em faig, més específica és la meva audiència. No val la pena intentar parlar a tothom,

Quan escrius, qui t’imagines que et llegeix?

Això ha canviat al llarg dels anys. Al llibre Don’t call us dead, en general em vaig imaginar que els meus lectors eren els meus enemics, és a dir, gent físicament diferent de mi, i parlo molt d’americans blancs. Però ara, tot el que escric es dirigeix a la gent que estimo, propera a mi, persones queer, negres, de col·lectius minoritaris i, en definitiva, amics, família i amants.  Com més gran em faig, més específica és la meva audiència. No val la pena intentar parlar a tothom, crec que és quan més gent perds. Les converses més riques són les que tinc amb els meus amics o família, perquè venen d’una història comuna. En l’especificitat hi ha molt de poder.

• 

  Properament

  La poesia entra a Palau

  Ariadna Mata Ordi

De fet, hi ha un gran sentit de la comunitat en tots els teus poemes.

Sí, perquè mai he estat soli, i això també m’ho ha donat molt la poesia ‘slam’. Per mi, encara que escric soli, la poesia va més del moment en el qual la comparteixo, perquè genero aquesta conversa. El punt final del poema és sempre quan el poso en comunitat, i m’agrada pensar que també fa sentir a tothom menys sol, i que els fa tenir capacitat per estimar, per sentir ràbia i per pensar en quin significat tenen l’amor i la revolució a les seves vides.

Com ha estat d’important per tu la comunitat a la teva vida?

No estaria aquí si no fos per les comunitats en les quals he crescut. La individualitat és una mentida i un privilegi dels reis i dictadors, per exemple, que la poden tenir, o que s’autoconvencen que tenen i que no necessiten a ningú més. Però en realitat, necessiten a una comunitat per oprimir-la. La individualitat, per a mi, és avorrida i, a més, no té cap poder real. Jo, que soc una persona negra, no tinc el privilegi de pensar en mi com a individu, necessito una comunitat que em doni amor i vida. Però tampoc la vull, la individualitat. Per a mi, és la mort. Soc qui soc gràcies a la comunitat.

Qui et va fer connectar amb el món de la literatura quan eres petit?

Això també va ser gràcies a la xarxa humana. La meva professora de teatre de l’institut feia venir poetes locals a la classe perquè ens expliquessin coses. Aleshores, vaig veure que els poemes podien estar vius. Tots els poetes que llegíem a classe de literatura estaven morts i parlaven de coses que jo no coneixia. En canvi, aquells parlaven de l’atemptat contra el World Trade Center, de l’ocupació dels EUA a Iraq i Afganistan, de la policia, de l’amor queer… i tot això, per a mi, era viu i proper. Allò em va fer establir un pont amb la poesia més antiga, però, sobretot, em va fer veure que la poesia era un lloc on jo tenia coses a dir. Vaig necessitar el permís dels poetes vius d’aquell moment per escriure sobre el meu món. La poesia és una cosa que viu, respira i s’està creant avui, amb el que passa avui. Jo volia parlar d’internet i d’aquestes coses!

Especialment al llibre de Don’t call us dead, et focalitzes molt en les armes i la violència policial i racista dels EUA. Menciones molt la mort. Quina relació hi tens?

No em fa por morir, però no vull morir. Em van diagnosticar de VIH i en aquell moment va canviar el que jo entenia per mortalitat. Quan penso en el VIH, penso en una ombra sobre la meva vida que em diu: aquest és el motiu pel qual potser mors. I aquí sí que tinc por, de tenir a dins alguna cosa que em podria matar. No tant de la mort com a tal.

Els sermons del capellà van ser les primeres ‘performances’ que vaig veure i admirar. Quan era petit volia ser capellà!

El concepte ‘blood’ (sang) també surt molt.

La sang connecta quatre conceptes importants per a mi: la mort, la família, la violència i el VIH. És una paraula important, i si hi penses també és divertida: al cap i a la fi és un líquid estrany vermell que ens fa viure!

També menciones molt a Déu, però al poema Dear White America dius: ‘take your God back’.

Vaig créixer cristià. De fet, els sermons del capellà van ser les primeres ‘performances’ que vaig veure i admirar. Quan era petiti volia ser capellà! El llenguatge que vaig trobar a l’església va ser el primer que vaig trobar bonic. A vegades, és massa difícil discutir amb el món i aleshores discuteixo amb Déu. Soc una persona molt espiritual, i a vegades elogio Déu, altres el qüestiono i en d’altres hi lluito.

Parles de tragèdia, però també d’esperança. I a vegades t’inventes altres mons sense racisme, com a Dear White America, o a Summer, somewhere, on descrius un lloc on les persones negres assassinades estan vives.

Tragèdia i esperança van juntes. L’esperança seria buida si no entenguéssim d’on volem sortir. I la poesia ens regala la possibilitat d’inventar-nos nous mons. Quan no sé què dir en aquest món, me’n vaig a un altre.

En aquest llibre també utilitzes molt la paraula ‘boy’ (nen), i a Dinosaurs in the hood parles de la innocència de la canalla amb la imatge d’un nen negre jugant amb un dinosaure.

La canalla són les persones més llestes del món. Estic gelós de com veuen les coses, menys enverinats, amb optimisme, imaginació i curiositat. Hauríem de tractar el món amb l’amor que el tracta un nen. El concepte ‘boy’ m’agrada molt perquè remet a la infància, a l’amistat i a la innocència, i m’agrada molt com sona. En canvi, ‘man’ és una paraula més dura. Mentre ells dirigeixen el món, els ‘boys’ el somien.