D’anècdotes i anecdotaris

El poeta i escriptor August Bover presenta Tutti frutti (Documenta Balear), un recull de 131 anècdotes vistes o sentides que ha dividit en tres blocs. Durant l’acte de presentació de l’anecdotari, el doctor en filologia romànica Anton M. Espadaler va llegir el text següent, on reflexiona sobre el gènere de l’anècdota, i que avui publiquem en exclusiva a Núvol.

En el pròleg amb què August Bover dona entrada al seu llibre recorda Apel·les Mestres i recorre al mot fonamental per fer entendre de manera immediata què és allò que trobarà el lector. El mot és anècdota, i la narració d’anècdotes és definida com un gènere “fresc i desenfadat”. I certament aquestes dues són condicions essencials per fer que la narració, forçosament breu, sigui entretinguda, o sia digne de ser escoltada, i interessant, que és tant com dir amb l’orella ben atenta, que és per cert una exigència de les narracions breus davant de les més dilatades. Brevetat significa concentració, i com més breu sigui una història d’aquesta mena més se senten de seguida els seus efectes. Ara, si anàvem a la història de la literatura i observàvem quan el mot anècdota va fer-se present en el títol d’una obra ens trobaríem amb una situació completament diferent. Anècdota, que és mot grec, apareix per primera vegada per assenyalar el que es coneix modernament amb el títol d’Història secreta de Procopi de Cesarea, en la qual recull allò que per la seva naturalesa i esperit crític no va poder explicar de cap manera als llibres d’Històriadiguem–ne oficial, com els volums dedicats a les guerres conduïdes per molts dels mateixos protagonistes. L’Anècdota de Procopi -que l’editor Jordi Raventós d’Adesiara vol traduir al català- no té res a veure amb la nostra, ja que, com és fàcil de deduir, vol dir ‘no editat’, ‘inèdit’.

I entre les coses no fetes públiques ni conegudes hi ha, és clar, vertaderes anècdotes en el sentit modern, i molt saboroses per cert, sobre els seriosos personatges que omplien les pàgines de la història oficial, i que constitueixen un formidable complement a la imatge que n’havia transmès als volums de la història encomiàstica de Bizanci, que havia escrit anteriorment. I així hom aprèn que el gran Belisari, enaltit a més en l’èpica en un poema que va traduir el nostre company Juan Valero, era un avariciós que ficava mà a la caixa i consentia que la seva dona li fes el salt davant dels seus nassos. O el lector passa una estona sensacional quan aprèn en què consistia l’espectacle que Teodora oferia al públic al cabaret on actuava -una mena de Bagdad que ve a confirmar l’ambient descrit per Llucià de Samòsata a la Història de Lluci– amb un cigne temptat amb grans de mill dispersos pel voltant d’allò que Joanot Martorell en deia el “lloc vedat”.

Basti això per donar entenent que el poder de l’anècdota és extraordinari, la capacitat de fer capir una situació, de revelar un personatge, d’il·lustrar una idea, de donar llustre a una dita enginyosa, de proporcionar una lliçó útil per a la vida pràctica, com havien fet els exempla medievals, és indiscutible. Com també ho és, i això ho voldria remarcar, que, tot i la seva aparent modèstia, la narració d’anècdotes, no és precisament un gènere fàcil. Primer perquè és un gènere breu, i la brevetat no és a l’abast de tothom. L’anècdota no pot cansar, ha de ser àgil, tenir un punt, llarg o curt, d’humorisme, ser interessant per se, en el seu esquelet, i desprendre un cert sentit. O captar l’atenció en el seu surrealisme, que no deixa de significar alguna cosa. Vull dir que per explicar anècdotes, per dir-ho popularment, cal tenir una certa gràcia. Per dir-ho no tant popularment, cal ser conscient que en contar anècdotes, sobretot, com és el cas, si és per escrit, hom està fent literatura. Per sort de tots els aquí presents, l’August aquesta capacitat la té plenament demostrada, i avalada per un currículum que a penes cap a la solapa.

La plena pertinença de l’anècdota a allò que és sense discussió literari ve de molt lluny. En el nostre temps André Gide i, a Catalunya, Josep Pla, anant-li al darrere, han reivindicat l’anècdota en els textos històrics per tal de fer la seva narració menys eixuta. Però en això no feien altra cosa, tot i que sense dir-ho, que recordar-nos que la història entretinguda i sucosa era la d’Heròdot, que n’és farcida. I una mica abans ho havia fet Stendhal, i en castellà ho havia fet Galdós, i es comprèn, perquè ho teoritza a los Episodios nacionales.I no només la història. Els Dicta et facta memorabilia de Valeri Màxim poden ser vistos com un recull fantàstic d’anècdotes, igual que els Fets e dits del gran rey Alfonso que Antonio Becadelli, el Panormita, va dedicar a Alfons el Magnànim.

Anècdota, que és mot grec, apareix per primera vegada per assenyalar el que es coneix modernament amb el títol d’Història secreta de Procopi de Cesarea, en la qual recull allò que per la seva naturalesa i esperit crític no va poder explicar de cap manera als llibres d’Històriadiguem–ne oficial

El gust per l’anècdota, d’altra banda, omple molts textos clàssics. L’August recorda en el primer coverbo, com diu el prologuista Miralles, un text grec del segle IV, el Philogelos, que vol dir “l’amant del riure”, i que és una autèntica antologia de l’acudit, per introduir-nos en l’anecdotari de les barberies (com vol que li talli el cabell? En silenci). Però no cal que es tracti de reculls especialitzats. Un llibre en aparença tan dissímil com la Història natural de Plini conté, en alguns dels seus llibres, una quantitat ingent de casos curiosos que justament per això fan de la seva lectura un exercici molt plaent.

L’anècdota conté, si no sempre tot sovint, una lliçó, i la conté encara que no la declari netament. Sovint es clou amb una mena de sentència. I quan és així l’anècdota limita amb textos en principi tan diferents com els reculls de màximes, i penso ara no tant en La Rochefoucauld com en el meravellós llibre de Chamfort Maximes et pensées. Caractères et anècdotes.

L’anècdota, plantejada con una narració d’un fet digne de ser recordat, té a veure, i molt amb la narrativa breu, amb els contes amb la dificultat afegida que el ritme de la narració ha d’evocar la seva substancial oralitat i, per tant, resoldre’s en molt poc espai, la qual cosa obliga a mesurar molt bé el desenvolupament de la història, a distribuir acuradament els elements que la componen, a preparar la traca final que la tanca, i ser molt precís en el vocabulari escollit per aconseguir l’efecte que hom cerca. I en la mesura que explica un fet, una escena que finalitza amb una dita que és alhora retrat d’un temps i d’uns homes i unes dones i ho fa, per ser més eficaç, amb els trets de la immediatesa, la petita història que es conta voreja el periodisme. I en la mesura que de vegades és protagonitzada per algú que serveix per descriure algun aspecte de la seva vida, és obvi que l’anècdota comarca amb les biografies en totes les seves variants, tenint present que hi ha biografies que són essencialment una successió d’anècdotes, com per exemple l’excel·lent El senyor Moragues, Moraguetes, d’Artur Bladé.

El segle XX ha estat pròdig en la recopilació d’anecdotaris. L’August pren impuls a partir d’un llibre d’Apel·les Mestres Vist i sentit. Apel·les Mestres pertanyia a un temps en què abundaven els personatges capaços de generar-ne gairebé cada dia. Ja que som a Sitges, és inesquivable evocar el nom de Santiago Rusiñol que amb el seu amic Ramon Casas ompliren Catalunya d’històries de tota mena. L’íntim amic d’Apel·les Mestres, Pompeu Gener, que en regalimava, a part del llibre de memòries, que és un devessall de moments delirants, Mis antepasados y yo, en va recopilar un munt a La taverna intel·lectual i ja pòstumament s’editaren les sensacionals Coses d’en Peius, títol que es repetirà en l’anecdotari del seu íntim enemic, l’Albert Llanas. Sobre Francesc Pujols, un altre gran generador d’anècdotes d’allò més variades, Miquel Utrillo (fill) publicà en plena guerra civil un Anecdotari d’en Francesc Pujols, i als anys cinquanta Isidre Clopas l’obsequià amb un recull de títol ben orsià: Anecdotologi de Francesc Pujols.

Aquests últims exemples ens posen en contacte amb la comicitat substancial a la gran majoria de les anècdotes, i a totes les que recull l’August. En aquest sentit, el llibre que més em recorda el seu, per la naturalesa de les narracions, però sobretot per la dimensió literària, pel to sostingut, per la mena d’humor que les embolcalla sense excepció és el Llibre de facècies del gran humanista italià del segle XV Poggio Bracciolini, que va traduir amb tanta elegància Francesc de Borja Moll.

Les històries de Tutti frutti tenen un àmbit de difusió previ al llibre, amb excepcions, de caràcter familiar. La majoria han estat protagonitzades per l’autor o per membres de la seva família, el pare -amb la història impagable d’un cartell cinematogràfic-, la mare -amb una giragonsa germànico-catalana-, el fills, la Maria, amics molt propers, d’altres que no tant, i és clar, protagonitzades per ell mateix, com a espectador alerta -amb la policia, per exemple- o activament -a la universitat de Perpinyà o al Canadà, amb catalans o amb xinesos, a qui pren el pèl com a tals. La geografia de les històries majoritàriament invita secundàriament a un recorregut per la seva peripècia vital, i així anem del Putget barceloní a Sitges, a Amèrica, a Sardenya, on va ser professor visitant a Càller, a la Catalunya del Nord, i potser a Sicília (amb algun resultat hilarant). Les matèries sorgeixen al voltant de l’ofici de filòleg tot sovint, per això no és d’estranyar que dues de les tres seccions del llibre tinguin a veure amb la llengua, que és una matèria que també ocupa la seva poesia, i algunes de molt bones amb els ambients universitaris. I hi ha una història excelsa, que ve d’un poeta com Agustí Bartra i se situa a Santo Domingo, que constitueix una de les millors introduccions que deuen existir a la mena de poesia afrocaribenya que van assajar Nicolás Guillén o Alejo Carpentier.

M’interessa posar en relleu el fet que es tracta d’un llibre que cerca un lector que no és el contemporani de l’August. Aquest les llegirà, i si li sonen, se li activarà el record, però l’August pensa més en un lector jove, que desconeix completament l’aire que es respirava durant la seva joventut sota la dictadura. Així moltes històries tenen una mena de pròleg, recordant coses que ja havíem oblidat, com per exemple, que bèstia era passar la frontera amb tren, o amb cotxe, o treure’s el passaport o el carnet d’identitat, la dificultat de les comunicacions, el servei militar -que no va fer, no temin-, però el va dur a l’hospital a resar el rosari sota les ordres d’una autèntica monja alferes. I l’autor suposa també que aquest jove no és gens esportista, perquè li explica en què consisteix el salt de llargada en una de les anècdotes més hilarants que he llegit mai.

Algunes d’aquests anècdotes són, com reconeix ell mateix, gairebé universals. Abans hem recordat la del barber grec. Ell n’explica una del barber de Sitges, amb un contingut idèntic al del barber de Tiana, que era l’avi del periodista Josep Cuní. Els barbers donen per molt. Artur Bladé explica que el del seu poble, Benissanet, era calderonià, i recitava: “¿Qué es la vida? Una fricción”, que és digne de Guillermo Cabrera Infante.

I com Poggio, l’August té un punt d’entremaliat. Alguna vegada apareix en els contes però com a “ell” -el seu pare-, i dona com a font, però a final del trajecte, el seu fill. D’altres, contra el que és norma general, amaga els noms dels protagonistes. I hom es queda amb les ganes de saber, per exemple, qui era l’il·lustre catedràtic doblat de mandarí que bescantava les noves tecnologies, en les quals l’August ha estat un crack des de ben d’hora; hom voldria confirmar que el director d’orquestra que quan li deien el blaveros que parles valencià deia amb tot l’accent català del món que n’estava perfeccionant l’accent era qui sospita; l’encurioseix saber qui era el llest a qui a Cracòvia van vendre dracmes per szlotys; qui era el savi professor que no sabia fer anar el mòbil i li va esguerrar una conferència; qui era l’excels poeta que confonia una graneta, que al Conflent vol dir àvia com ens explica l’August, amb una granota, i es llançava a interpretacions fabuloses… És clar que de ben segur aquí el silenci forma part d’allò que en Llorenç Villalonga en deia les elegàncies opaques, i l’August deu pensar que qui vulgui endevinar-ho, que s’hi entretingui.

Una de les coses més difícils de fer, i creguin-me que després d’haver escrit ininterrompudament durant 35 anys als diaris, sé de què parlo, és titular un escrit. És el meu últim elogi. No solament Tutti frutti és un bon títol d’acord amb el contingut de llibre, tot i ser també el títol de la primera de les seccions que el formen, sinó que em semblen molt ben triats els títols de les respectives històries. Un títol, que quan és bo s’hauria de permetre no haver d’escriure l’article que va a sota, informa d’allò que ve les més de les vegades, però en aquest cas, sobretot i molt especialment, dona el to, la clau amb que està redactat. La clau, que funciona, doncs, com una silent introducció, és intel·ligentment, agradablement irònica, amb la qual cosa l’expectativa es torna afable, i la lectura rutlla aleshores guiada amb la fluïdesa i l’amabilitat de qui es disposa a explicar unes històries a un lector que se sent tractat com un bon amic.