Conte de Nadal

“Adéu”, s’acomiaden amb presses a banda i banda d’uns serrellets de Nadal, perquè tots dos han de fer coses importants per l’ample món. Ella s’embarca, el vent omple les veles, viu naufragis i abordatges i coneix persones dubtoses en fosques tavernes de port. Ell travessa camps aturonats, s’esgarrinxa amb les garrigues, respira pols i saluda de lluny ovelles toixes i pastors solitaris.

Anys més tard tornen a coincidir al mateix pis. Asseguts a taula, els arriben les notes d’una nadala vacil·lant executada al piano pel fill gran del segon. “Fins aviat”, somriuen després de l’última neula, perquè la companyia és grata però tenen tantes coses pendents. Ell ressegueix crestes agudes i enfila neus perpètues entre estimballs, camí dels cims més inaccessibles. Ella trepitja la immensitat blava d’un món de gel sense final, acompanyada de pingüins ballarins i ramats de foques informes.

Passen els anys i es retroben amb afecte a tocar del pessebre, mentre el fill petit del segon pis esgratinya el violí a la recerca d’una tonada de Nadal. Es fan un petó a la galta que té gust de torró de xixona i en acabat obren la porta amb un pessic de recança per reprendre els somnis interromputs. Ella s’omple de sorra el calçat i els pulmons per dunes en eterna mudança, mentre somia palmeres i l’avancen dromedaris afilerats. Ell cultiva l’arròs amb aigua fins al genoll en un remot delta asiàtic, cofat amb un capell punxegut que el protegeix contra el sol i la impaciència occidental.

Es miren sorpresos al cap d’uns anys. L’home, panxut, recremat i amb els cabells blancs; la dona, amb la cara més xuclada i els pits que declinen. I potser és perquè han guanyat pausa, o perquè acumulen històries per explicar-se, o perquè els cal més estona que abans per enllestir el torró d’Alacant, el cas és que ella xiscla de sobte, amb la copa enlaire,“He perdut l’avió!” i ell constata, alarmat, que el seu vaixell fa mitja hora que ha partit.

S’esfondren al sofà. Però en aquella proximitat encoixinada descobreixen que hi ha, en ell, alguna cosa del que ella cercava en oceans, terres glaçades i deserts, i que s’endevinen, en ella, traces del que ell no ha trobat en camps, cimals i arrossars llunyans. “Ara m’adono”, veu ronca, “de com t’he enyorat”; “I jo entenc”, vermellor de galtes, “per què se’m feia llarg esperar aquest dia”. S’enlaira una mà exploradora, s’ofereix una galta, s’hi allargassa una carícia.

—Vaig llegir en el pòsit de l’arròs —s’inventa ell— que sense el riu del passat no hauríem arribat al meandre on som ara.

—Pels inuits —fabula ella— el demà és tan invisible com la terra amagada sota el gel.

Callen per omplir-se de la rara saviesa dels inuits i els pòsits d’arròs. I, quan s’endormisquen abraçats en l’avui, quasi feliços finalment, el piano i el violí dels fills del segon pis esclaten, perfectament acordats, en una esplèndida cançó de Nadal.

Els dibuixos són fets pels fills de Joan Rebagliato