Constel·lació Pessarrodona

En el pròleg de l’últim recull de la poesia completa de Marta Pessarrodona, Tot m’admira (Viena Edicions), l’autora dona una clau interpretativa de la seva obra: “la meva vida i la meva poesia són indestriables, de la mateixa manera que els éssers que he estimat i que ja no hi són viuen i viuran mentre jo visqui i els ho pugui agrair”. Igualment, l’homenatge que dimecres li dedicava la Institució de les Lletres Catalanes a l’Ateneu Barcelonès va reunir amics i admiradors, éssers que van estimar i lloar la seva indestriable poesia i persona.

La trajectòria de Pessarrodona és d’aquelles que deixen empremta: hi brillen poemaris com Memòria i (1979), Homenatge a Walter Benjamin (1988) o L’amor a Barcelona (1998), però també en destaca la seva feina com a traductora —Plath, Sontag, Duras—, els seus assaigs —L’exili violeta (2010), França, 1939 (2019)—, les  seves biografies dedicades a grans noms de la literatura catalana —Capmany, Verdaguer, Víctor Català… I un reguitzell de títols més de diversos gèneres. Sigui com sigui, a més a més d’una obra escrita en què ressona un ampli ventall de veus —Eliot, Woolf, Joyce, Gil de Biedma—, la seva figura és sobretot la d’un cosmopolitisme formidable —les visites a dojo a l’estranger, les entrevistes a Christa Wolf i Doris Lessing, la correspondència amb Beauvoir— i la d’una presència històrica indefugible —el feminisme, les amistats amb Montserrat Roig i Mercè Rodoreda, la relació amorosa amb Gabriel Ferrater—: Pessarrodona és, per damunt de tot, una vida intel·lectual, pública i literària de pes —”la poesia, per a mi, és una mena de striptease”, obria el seu cèlebre poemari Vida privada, de 1972. Per això, la celebració del seu vuitantè aniversari era abans de res un acte de gratitud.

L’espai de la trobada era també significatiu: la Sala Oriol Bohigas. Tots els parlaments, els de la poeta inclosos, van dedicar al desaparegut arquitecte i expresident de l’Ateneu unes paraules de record i agraïment; la seva va ser també una figura compartida, una vida pública com la de Pessarrodona. Ho recordava Lluïsa Julià, vicepresidenta de l’Ateneu, tot obrint l’acte. Seguien les intervencions d’Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Esther Madrona, tinenta d’alcaldia de Cultura de Sant Cugat —on viu l’homenatjada actualment— i Natàlia Garriga, consellera de Cultura de la Generalitat. Es van llegir versos i evocar memòries. Es va reivindicar el paper de Pessarrodona com a ambaixadora de la cultura catalana arreu del món, es va enaltir l’ideal irrenunciable que encarna el feminisme que travessa la seva obra. La força poètica, en definitiva, d’una veu travessada per la memòria d’un lloc i de molts, d’una història —la de la segona meitat del segle XX— íntima i col·lectiva alhora.

Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me? (1979)

Una petita giragonsa va relligar l’acte: Marta Nadal, que acaba de publicar amb Isabel Graña el volum Sobre Marta Pessarrodona (Comanegra), duia a terme una inesperada entrevista a l’escriptora, en què es va parlar de la seva poètica urbana —Londres, Berlin, Zurich—, de la “vocació imparable de ser feliç” que Pessarrodona li reivindicava a Montserrat Roig, del paper de l’intel·lectual “que es taca les mans” i del cosmopolitisme. No faltaven els versos, ara d’El nom de les coses (1998), desvelant la música d’una poesia depurada que frega la impotència del pensament sense embrollar-s’hi: “Les converses / han de ser brillants […] Hi ha, però, / una fatal incapacitat / per donar el nom de les coses. […] Sé que ho saps; / però tu, jo, tots, / seguim amb la basarda de les paraules”. Les paraules que recorren la seva obra, una constel·lació  d’idees, fragments, advertències, reflexions i històries que porten el seu nom. També van intervenir Jordi Julià, Àngels Gregori, Àlex Susanna i Andreu Gomila, escriptors, poetes, amics i admiradors. Cadascun d’ells va portar la seva Marta, la que han conegut, van recuperar noms i influències com els de Borges i Auden, van esmentar la doble dimensió d’una poesia condensada i d’alta volada, moguda per la pulsió de criticar la vida sense deixar mai de celebrar-la. Tots van coincidir en una mateixa petició i desig: que l’homenatge sigui només un punt i a part. Que vinguin més versos.

Per concloure, el recital poeticomusical de Glòria Coll i Maria Callís, violoncel i veu respectivament, va afegir una altra dimensió als versos de la poeta terrassenca: “Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis, / fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta, / que vols dir el que veus, el que desitges / i els límits atrofiats de les persones i de les coses.” L’homenatjada, finalment, va ser l’última en parlar. Va dir paraules retrospectives i d’agraïment, paraules d’amistat i hospitalitat com totes les que li havien dedicat els convidats. “He escrit llibres per entendre’m a mi mateixa: si he d’explicar una cosa, l’entenc millor. […] Em sento molt afortunada. En moments com aquest, diria gràcies a la vida”. Una vida de poeta.

Setembre 30 (1979)

Per si algun dia no pots creure res
d’allò que de mi et diuen,
i els mesos d’hivern són més llargs que mai
o la calor enganxosa d’estiu dura massa.

Recorda: ens vam estimar.
No vam sentir ni rellotges, ni campanars,
ni timbres, ni telèfons, ni la remor
de l’amor nostre ferint-ne d’altres.

Per si algun dia no puc creure res
teu —una imatge com tantes
en la multitud imbècil d’un cocktail—
i te m’acosto, i emmudeixo, i corro.

Recordaré: ens vam estimar.
Una guspira ho va encendre;
i el foc cremava com abans,
i després era bo de veure les brases.

Per si algun dia ens sembla
una anècdota, només un incident.
Recordaré: vaig sentir-me viva,
encara que m’entesti,
per sempre més, en negar-ho.

Marta Pessarrodona