«Comprendre és l’única cosa que ennobleix…»

Dimarts, el Gran Teatre del Liceu acollia l’homenatge civil que familiars, amics i companys de professió dedicaven al poeta Joan Margarit, mort el febrer passat. Un homenatge que anava precedit de la presentació del poemari pòstum de l’autor, Animal de bosc (Proa). Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, recordava el vincle recent entre el teatre i el poeta: durant la temporada 2020-2021, Margarit havia de ser l’escriptor en residència. La pandèmia, però, va impedir aquest apropament. “En Joan em deia que volia fer un recorregut pels diferents departaments del teatre per llegir i comentar els seus propis poemes. Pretenia recuperar el vincle amb les arts entre els treballadors. Un vincle que ell entenia com una cosa majúscula. Era conscient d’aquest divorci”. El virus ho va aturar pràcticament tot; tancat a casa, Margarit va anar polint un recull que ja preveia final, de tancament.

Josep Lluch, editor de Proa, explica que el poeta va treballar “durant els últims anys” en aquest llibre, “sobretot els últims mesos, de manera concentrada, amb més intenció; era conscient que estava tancant l’últim llibre”. “Els últims anys”, continua Lluch, “el Joan també va anar endreçant i estructurant la seva obra. Volia facilitar l’acostament a la seva lectura”. Ho va fer, per exemple, amb el volum de memòries Per tenir casa cal guanyar la guerra que “és un llibre de prosa, narratiu, on s’exploren els records d’infantesa i joventut, però que, alhora, il·lumina moltíssim la seva poesia, dona algunes claus per entendre els seus poemes”. La primavera de l’any passat, Margarit va publicar dos altres llibres importants: Poètica. Construcció d’una lírica, on aplegava “textos dispersos sobre poesia pròpia o aliena”, i Sense el dolor no hauríem estimat, una antologia personal, “la més difícil, deia ell, que era un aficionat a fer antologies dels seus poetes preferits”. En aquesta col·lecció, Margarit hi reunia 113 poemes, els que ell considerava més significatius. I n’hi ha un —Mare Rússia— que connecta amb la primera peça d’Animal de bosc. “Es dibuixa un arc”, apunta Lluch. Mare Rússia i Les dues nevades es comuniquen. El primer poema parla de la gran nevada de l’any 1962, que coincideix amb l’inici de la relació d’amor amb Mariona Ribalta, la Raquel. La segona composició recupera aquella nevada llunyana i el poeta la vincula a la de l’hivern passat (“lluminosos i foscos han passat seixanta anys: / fins i tot als més durs hi ha hagut l’escalf / d’aquells carrers nevats”). “Mare Rússia és un d’aquells poemes d’aprenentatge de les primeres dècades. En Joan, que era molt sever, en vaig rebutjar molts, però aquest sempre el salvava. És l’inici de la relació, que ell connecta amb l’últim hivern de la seva vida. Fa aquest gran cercle, un cercle que abraça la història d’amor i l’obra”, assenyala Lluch, que evidencia com Margarit “imbricava vida i poesia; no és cap extravagància”. Forès, de fet, el poble on la família Margarit-Ribalta passa els caps de setmana i les vacances, el llogaret de la Conca de Barberà que el poeta veia emblanquinar-se, apareix a la coberta del llibre.

Sobre l’escriptura d’Animal de bosc, l’editor diu que és un llibre on el poeta hi va destinar un temps considerable. L’anterior poemari —Un hivern fascinant— data de 2017; tres anys “és temps en un autor tan prolífic com ho era el Joan, que escrivia contínuament”. L’ofici, darrerament, anava lligat a “una certa urgència”, a la pressa per “deixar escrites una sèrie de coses”. Animal de bosc, però, no és un llibre escrit només a última hora; és una obra que es va “treballar lentament”. La voluntat principal de l’autor —apunta Lluch— era “completar la seva obra poètica, tancar-la”. Notem la reincidència en els temes. El poeta retorna i aprofundeix; és concloent. I espargeix també homenatges: a la dona, als fills, als nets, als amics, etc.

Calladament ens van embolcallar
els flocs de neu com una gran vitrina,
i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
tu ja tenies per a mi, Raquel,
el rostre clar d’una Anna Karenina.

Fragment de Mare Rússia

Jordi Gracia, assagista i catedràtic de Literatura Espanyola, diu que Animal de bosc és el llibre on Margarit assoleix un millor autoretrat de si mateix, com si fos “una mena de bèstia”, una bèstia “tenaç, en lluita constant, contra les adversitats”. “Amb capacitat de gaudir de la pròpia experiència, però”, afegeix. Sobre la condició de poemari final, Gracia admet “una remor de mort” durant la lectura, però això no converteix el recull és un llibre “patètic, melodramàtic o ploraner”. “És una cosa semblant a un cant vital. Un cant a la vida intel·ligent, no a la vida vegetativa o rutinària. Aquest és l’afany que ha dictat bona part de la poesia de Margarit: l’ambició de comprendre. En un dels poemes ho diu: «comprendre és l’única cosa que ennobleix…»”. Segons Gracia, el poemari està escrit amb “ferocitat i contundència”, amb la consciència de saber que “ja no hi haurà una segona oportunitat”. Animal de bosc se sap, en part, un llibre pòstum.

“Margarit no volia ser el poeta que s’esgota, que perd energia literària. Era exigent i volia lectors que funcionessin com a fiscalitzadors de la persistència de la qualitat literària. Era fonamental tenir la certesa de no fer el ridícul. I aquest últim és un dels seus millors llibres”, sosté Gracia, que hi detecta “la meditació” que travessa tota la seva obra: meditació al voltant del dolor, la carència, les absències, el passat, el neguit amb un mateix i la mort, que “no mana”; la mort “està al final del llibre”. Gracia, finalment, torna a retratar el poeta patidor: “Es corregia molt. Tenia una hiperconsciència crítica. Estava inquiet per la imatge immediata que deixaria”. Gracia i Lluch coincideixen en assenyalar el “nivell de lucidesa imbatible”, una “lucidesa cruel”, que Margarit va mantenir fins al final, en la seva “vellesa productiva”. Un final de poemes destil·lats, on tota la seva obra es condensa. “Si no és cruel, no és un bon poema”, deia Margarit.

Em fa por no entendre’l. Aquest és
el vertader dolor. És no poder saber
per què he viscut tants anys veient morir
els que estimava.

Fragment del poema El passat, a vegades tan difícil

L’autor de Llum de pluja, que “desconfiava del poetes precoços”, no ha deixat obra inèdita.