Comadira i la tendresa més enllà dels moviments humans

Sant Cugat guarda un lloc especial en la trajectòria literària de Comadira. De jove, es reunia amb uns quants companys a casa de José María Valverdre, després que hagués renunciat a la seva càtedra. Valverdre era partidari d’aprendre a escriure escrivint i, fent-se ressò d’Antonio Machado, sovint els deia que “se hace camino al andar”.

Va ser en aquests seminaris a casa de Valverde on Comadira va conèixer Gabriel Ferrater. El poeta santcugatenc defensava que, per a ser poeta, és indispensable aprendre’n l’ofici: la poesia no és només vaguetats sentimentals i inspiració, cal saber els ets i uts de la creació poètica. Ferrater li recomanà que escrivís sonets per tal d’exercitar les habilitats mètriques i lèxiques, així com per endinsar-se en les dificultats de la tasca del poeta. La llibertat del poeta és singular: acaba allà on comencen les regles (imprescindibles!) que s’autoimposa. Ferrater també va aconsellar al jove Comadira que llegís Carner i Foix, duo a qui afegí, confessa Comadira, Baudelaire.

Diligent amb el seu estudi de la poesia i afavorit per una aptitud innata per apreciar la bellesa i emmirallar-la en paraules, Comadira es va convertir ràpidament en un dels grans poetes catalans de la generació dels setanta. La seva obra, curosa i estricta pel que fa a la forma i contemplativa – si bé a voltes irònica – quant a la temàtica, és avui en dia cabdal per la poesia catalana.

La poesia comadirenca cerca la varietat en tema i en forma. Dolors Oller, a Narcís Comadira: una poètica de la pregunta (Empúries, 2010), afirma que la diversitat és un dels trets característics de l’obra del gironí: diversitat tant en els motius, temàtiques i veus com en els registres formals i lingüístics. En el retrat que en fa Esteve Miralles (AELC, 2021), la “ipseïtat nuclear” de Comadira és la tendresa: més enllà de l’esforç metòdic, de la tasca formal, de la pluralitat temàtica i malgrat “l’angoixa i el desassossec, la brutor i la injustícia”,  Comadira sap trobar la tendresa pertot.  

El recital s’inicià amb Les ciutats, recollit en un poemari del mateix nom de 1976. El poema, d’estrofes regulars sense rima, reflexiona sobre la metamorfosi d’allò que ha estat una obra d’art en elements quotidians dessacralitzats. Les ciutats, afirma la veu poètica, s’han construït així, “amb pedres que ahir van ser / vides humanes: amors, / sofriments que ningú no recorda”. L’arquitectura, en tant que art i font indubtable de bellesa i gaudi, es troba arreu en l’obra de Comadira. De la mateixa manera, els paisatges naturals, amb tot el seu encís aclaparador i perfecció serena, són també font d’inspiració del poeta, com ens mostra en el poema En lloança de les pedres rebeques, del poemari Lent (2012).  

D’entre tots els paisatges naturals i humans, la Toscana constitueix un element central en l’imaginari del gironí. Poemes com Valle d’Orcia mostren l’estima que sent Comadira per la cultura italiana, en especial l’època renaixentista: la delicada pintura sienesa, la glòria de la ciutat de Florència, els versos de Dante o les reflexions dels grans artistes renaixentistes dormen al fons dels seus poemes, alenant-los. L’admiració de Comadira per Itàlia el va empènyer a traduir i comentar al català els Cants de Leopardi, volum que s’està reeditant i que tornarà a trobar-se a les llibreres l’any vinent.

D’entre els poemes recitats, cal destacar aquells que són, en algun sentit, meta-poètics o autoreferencials. Falconeria (1985), un dels seus poemes més cèlebres, o Confessió (2002), on la veu poètica es confessa davant del “verb Totpoderós”, ens mostren la concepció del poema que té Comadira, que en diverses ocasions l’ha declarat la seva “unitat poètica preferida”, un “artefacte lingüístic significatiu” sotmès a les lleis de la mètrica i l’estil, però lliure de reflectir la complexa gràcia del que l’envolta i el fa néixer.

Comadira no ha deixat d’escriure: el vint-i-dos de gener de l’any vinent, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, es publicarà Els moviments humans, el seu nou poemari. El títol fa referència a un vers de la Divina Comèdia, concretament del cant trenta-tres del paradís, en què Sant Bernat demana a la Mare de Déu que la seva guarda “venci els moviments humans”, és a dir, els impulsos cruels dels homes; l’angoixa i el desassossec. Per cloure el recital, Comadira presenta al públic Tots ho sabeu, poema encara inèdit que s’inclourà en aquesta nova publicació, on es confessa que “tots ho sabeu que no serveix per res l’art”, però que, així i tot, “ens fa companyia”.

Narcís Comadira ens ha cedit en primícia un poema inèdit que forma part del recull Els moviments humans, que es publicarà a Edicions 62 el mes de gener.

Focs de tardor

L’auró ja té totes les fulles grogues.
El vent les farà caure ben aviat.
I quedaran les branques despullades,
esquelet pàl·lid de l’estiu passat.

Ja avancen les tenebres tremoloses
de les nits llargues i la fred mordent.
L’hivern que ja s’acosta ens amenaça
amb por i recança i els rampells del vent.

Tu, solitari, el pensament acuita
cap a la fe en una esperada gesta.
Sobre l’asfalt, quan es fa fosc, crepiten
bardisses innocents, focs de protesta.