Coixí de llana

En Blai va empènyer amb força la porta de taulons gruixuts que grinyolava. La neu que cobria la plaça li arribava quasi a l’espatlla. Va tornar a la cuina, capbaix. La seva germana era al pis de dalt fent els llits. Es va asseure al tamboret, davant la llar de foc, i contemplava com bullia l’olla sentint-ne el borbolleig dins el seu cap. El pare s’enfadaria molt en saber que no havia anat a escola i la Pili no el volia a prop, i menys, quan feinejava per casa.

A la mare sí que li agradava tenir-lo rondant. L’hi havia ensenyat a escapçar les bajoques amb ella i l’enfilava dalt d’una cadira per ajudar-la a plegar els llençols. Quin tip de riure es feien quan els hi relliscaven en estirar-los massa de les puntes! Però la mare ja no hi era.

De sobte, va sentir com s’acostava la Pili i va baixar corrents a la quadra. Va deambular entre les ovelles i confortat per l’escalfor del petit ramat es va arrupir en un racó i es va posar a pensar que aviat faria nou anys, que de seguida seria gran i que llavors es casaria amb una noia com la mare. I se li van anar aclucant els ulls, fins que es va quedar adormit, recolzat damunt el coixí de llana més flonja, aquella ovella que va romandre immòbil, com ell, fins que el va despertar el mastegot que li va clavar el seu pare.

El poble d’en Blai vivia de l’agricultura i la ramaderia. S’havien acostumat a no desitjar més del que podien tenir. Acataven l’autoritat de l’alcalde i el mossèn, i veneraven el metge i el mestre. Pilar, la seva mare, era filla única. Una noia bonica i resolta que havia quedat òrfena molt jove. Es va casar amb en Llorenç, el noi mes ben plantat i feiner de la comarca. Encara que no fos gens de la broma ell, com n’era la Pilar. Va néixer la Pili i al cap de cinc anys, en Blai.

Quan en Blai tenia set anys, la mare va contraure una malaltia greu i el metge va prescriure l’hospitalització a ciutat. La Pilar era forta i al cap d’uns mesos es va recuperar completament. Però ja no va tornar al poble. A l’Hospital havia conegut un viatjant que visitava el seu avi. L’avi va morir i ell va continuar anant-hi. Quan va començar la milloria, la feia riure i li prometia una vida millor. Van marxar a un altre país. Des de llavors, al rostre d’en Llorenç s’hi havia instal·lat aquella ganyota que feia basarda.

Al poble es va decretar que la Pilar havia mort d’una malaltia infecciosa i l’havien hagut d’incinerar al mateix Hospital. I morta va quedar per a tothom, per sempre. També per a en Blai.

Fins aquell dia. El dia que en Blai feia dotze anys. El dia en què va sentir al seu pare bramant amb desesperació:

—Au, sí, ves-te’n tu també, Pili. Ves-te’n amb aquest firaire. Ves-te’n ben lluny, com ta mare amb aquell desgraciat. I no tornis mai més. Com ta mare…!