Carolina Montoto, memòria en present

Amb la novel·la Lena al descobert, la correctora Carolina Montoto (Barcelona, 1968), llicenciada en Història de l’Art, és l’escollida per ser la primera autora en català que publica l’editorial Les Hores. En el seu debut en la literatura per a adults i ambientada durant la guerra civil a Menorca, Montoto vol reflectir el suport mutu a través de la història de la Lena, una correctora emprenyada amb les grans editorials que funciona com a antiheroïna quotidiana però que, al mateix temps i de manera èpica, s’acara a la seva pròpia vida, al seu passat, per tal de transformar-se. Amb dues parts de tons molt dissemblants i un estil fragmentari fet de llistats, parèntesis, càlculs, records, endevinalles, definicions, escenes teatrals, instruccions, etc., que voluntàriament no acaben de lligar fins al final sorprenent del llibre, Montoto també reflexiona sobre la crisi i les retallades, començant al 2008 als Estats Units i arribant al 2021. Per això ha ajustat l’edat del seu personatge, la Lena, que també va viure durant la postguerra, l’herència del franquisme i la situació duríssima de la dona en aquell període. 

La Lena és correctora per no haver de ser un subjecte massa social. Llegeix moltes hores al dia, però d’una manera mecànica. La Lena és un personatge sense sort, no arriba a final de mes, no té parella ni amics. Té cinquanta anys i està de tornada de tot. És una dona sense il·lusions, en crisi permanent, que a la primera part de la novel·la creu en la solidaritat. A la segona part, però, tira la tovallola i entra en un estat d’individualisme exacerbat perquè ha trobat les respostes a les preguntes de tota una vida, com en una epifania. És llavors quan conclou que «més val sola que mal acompanyada».

Enmig de la vida de la Lena, també s’hi inclou una reflexió potent sobre la llengua i sobre l’ofici de corrector. Els avis de l’autora parlaven en menorquí, els seus pares en castellà. Als cinquanta anys Montoro va voler recuperar la llengua menorquina, sobretot el vocabulari i l’accent. Va arribar a la conclusió que «el castellà era la llengua dels guanyadors». Per això a Lena al descobert el castellà és la llengua de Barcelona i el català, la de Menorca. A través de flashbacks cap a l’època dels avis de la Lena, el lector coneix la reputació i el paper que la família va tenir a Menorca. 

En aquesta estructura fragmentària de la novel·la, Carolina Montoto insereix de tant en tant algun capítol titulat «lectura opcional», en què s’aprofundeix en algun concepte aparegut en capítols anteriors. Tot i les evidents diferències, la fragmentació textual i les digressions podrien fer pensar en l’antinovel·la Rayuela de Cortázar, però en el cas de Montoro les desconnexions de vegades resulten una mica forçades. Potser l’autora introdueix aquests capítols aparentment deslligats de la trama, aquestes petites injeccions d’humor, per tal de descomprimir la càrrega de memòria històrica i la idea que els traumes silenciats passen de generació en generació. Esperem que a la propera proposta, Carolina Montoto passi més filtres per la mal anomenada autoficció, que no deixa de ser una manera de difuminar l’autobiografia. Narrada en primera persona, Lena al descobert potser filtra massa poc la identitat de l’autora; els capítols breus i desendreçats, com en un calaix de sastre que s’apropa més a l’auca que al conglomerat, contribueixen a parlar de la novel·la com d’una provatura que caldria tornar a centrifugar.