Camins de redempció

Fa una setmana, d’un cop de geni, va demanar hora a la Clínica d’Estètica, i ara li diuen que van endarrerits, que s’haurà d’esperar. L’omplen de revistes, però ella ni se les mira. Per on començar? Que si les galtes tan toves, que si les bosses dels ulls, i no diguem els pits com sacs desinflats i el cordó de la cel·lulitis. Se sent amb el cos fet de nusos, i només li falta el fantasma de la mare: “Què et penses que arreglaràs, desgraciada?”.

Ella sí que tenia les parpelles fosques, de tant plorar, quan no eren els morats que la roba no li dissimulava. I els crits a mitjanit, “animal!”, quan l’home li arribava borratxo. I la nena que es tapava el cap amb el coixí, “no em casaré mai, ho juro!”. Ho tenia tan clar que als setze anys hauria anat per monja, si no fos que el consiliari la va advertir, “pensa-t’ho bé”. Tenia raó, perquè la vocació se li va fondre als dinou, quan en Salvi va entrar al grup de catequesi i era tan dòcil, tan afectuós, que li va dir que sí, que també n’estava enamorada. Ho feien tot junts i els de la parròquia aviat els van aparellar. Eren verges quan es van trobar casats. Ella sempre havia dut la iniciativa i s’ho prometia tot fàcil, però a la nit de noces ja es va espantar. No comprenia com allò podia entrar dintre seu. Amb paciència de sant, ell se’n va sortir i veure’l tan delerós la rendia. Ara admet que rarament li venia de gust, tot i que amb el temps van arribar a tenir un fill, un noi que ja vola sol, i encara va ser pitjor, perquè el part la va deixar molt tocada i sempre trobava excuses per no esforçar-se. Sort que en Salvi era un bon jan i havien après a viure en pau, malgrat que amb l’edat a ella se li va agrejar el caràcter i, si ell insistia a fer ús de matrimoni, va aprendre a engegar-lo, “per mi, ja t’ho faràs”. I ell encara s’hi anava conformant.

Massa temps de fer-s’ho, fins que ha sabut que ja té qui l’hi fa. S’ho olorava –la rialleta sota el nas, les xiulades de quan s’afaita-, i no s’ho volia creure. Fa quinze dies que li va rastrejar el mòbil: es diu Mina, té unes galtes que li brillen i la rialla encesa; no és cap criatura, se la veu una dona de bandera que s’atreveix a xatejar: “Quan em menges em tornes boja” o “Sí, vida meva, en vull més, més, més…”. I ell que no es queda curt: “Qui m’ho havia de dir que dintre teu ressuscitaria”. Molts dies d’empassar-se fel i la setmana passada estava per fotre-li el mòbil dins el plat, “menja-te’l, també!”, però aquell posat d’eterna innocència la va desarmar. “De què m’estranyo? Que no vaig ser jo que me’l vaig treure de sobre?”. Tot plegat ell s’havia buscat la vida i a ella li tocava callar. Però a la nit se li va disparar una gelosia salvatge. Una fresca li estava prenent l’home, el seu home, i no es podia quedar impassible. Havia de lluitar per recuperar-lo i fer-se’l més seu que mai. L’endemà es va posar davant el mirall amb prou lucidesa per comprendre fins a quin punt s’havia abandonat. El cabell greixós, les galtes, el coll, els pits, les varius… Prou, va dir prou i, d’un cop de geni, va trucar a la Clínica d’Estètica. Volia una consulta amb el metge, que li fes un pla integral. I ara la fan esperar, tota sola, davant d’aquest mirall odiós des d’on la mare la continua burxant: “Ha! Que no veus que ja has fet tard?”. Tard, tard, sí, se li està fent molt tard.

S’aixeca, disposada a queixar-se, just quan la noia l’avisa que ja pot passar. Calla uns segons, dubta, i tot li surt amb un somriure ben natural: “Sí que ho sento, senyoreta, avui no em puc quedar més. Demanaré una altra hora”. Un cop al carrer, se sorprèn amb el pas enèrgic i l’esquena dreta. Sap que trigarà a tornar-hi. Abans de passar per l’estètica, s’ha de desfer molts més nusos.