Bon any? Encara no

Primer dia d’un any que just desperta. Ens llevem tard, a moltes cuines encara hi ha plats per fregar. I quan aconseguim desfer-nos de les primeres lleganyes, de Madrid ens arriba la notícia d’una (altra) dona assassinada per un home, que era el seu company. Poc després ens assabentem d’un nou assassinat, aquesta vegada a Gran Canaria: de nou, un home ha matat una dona. En poques hores, dos assassinats.

Bon any? Comencem aquest 2017 amb un bany de la crua realitat d’una societat masclista on, per més inri, encara hi ha gent a qui no agrada que es parli de masclisme. No n’hi ha per tant, diuen. N’esteu fent un gra massa. Esteu exagerant.

Si el primer dia de l’any hagués acabat amb dos assassinats perpetrats per terroristes, l’alarma seria monumental. Estem en perill! Ens volen matar! Segur que els mitjans oferirien especials informatius per parlar dels atemptats, que les institucions farien declaracions públiques, que el carrers s’omplirien de mostres de rebuig a la violència i a favor de la pau.

Però això d’aquests dos assassinats (de dones) és tota una altra cosa. Res a veure. Temes domèstics que no cal sobredimensionar. Perquè aquestes dones, que no ho veien que els seus companys eren males persones? Que no els havien denunciat? Per què s’hi havien embolicat? La culpa també és seva. O sobretot seva, no? I au, no cal parlar-ne més que al món hi ha qüestions més importants.

Davant totes les violències que pateixen les dones pel fet de ser dones hi ha una actitud perversament comuna que consisteix a menystenir aquesta realitat, dissimulant-la. Són desgràcies que passen, ja se sap! De vegades fins i tot hi ha qui fa un pas més i directament s’atreveix a fer-hi brometa, a sentenciar que aquests “casos aïllats” no volen pas dir que el nostre sigui un país masclista, que ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta, que això és pur victimisme oportunista. Que prou.

El pitjor de tots aquells que ridiculitzen la lluita feminista ―ja siguin de dretes o d’esquerres, que tant hi fa al final― és que són incapaços (segurament perquè no els interessa) de reconèixer la dimensió estructural d’una violència i una desigualtat present a tots els àmbits de les nostres vides i que apareix en una pila d’escenes quotidianes que aprenem a normalitzar des que tenim ús de raó. I si no, només cal que us fixeu en algunes de les sobretaules d’aquests dies. O en els espais de festa. O en qualsevol bar de poble. O en qualsevol transport públic. O en els murs Facebook i Twitter. O en certs grups de WhatsApp. O en qualsevol carreró.

Si avui algú encara no entén com podem començar l’any amb dos nous femincidis, és que no s’ha adonat (o no ha volgut fer-ho) que sota la pretesa igualtat formal assolida (ei, gràcies per deixar-nos votar i treballar!) hi ha tota una xarxa de privilegis i submissions que sempre, sempre, sempre decanten la balança cap al mateix cantó.

Bon any? Encara no.