Vicenç en tots els sentits

Tot el que s’escriu des del dolor sobtat queda tenyit d’enyor. La mort és silenci, i trencar-lo resulta dolorós. En Vicenç Pagès Jordà era un amic en més d’un sentit: un bisens. Segurament l’amic més flegmàtic que he tingut mai. Els nostres camins s’han anat encreuant d’ençà que va començar a fer cercles d’infinites combinacions en la nostra literatura. Hem compartit aficions lectores i sovint hem estat en sintonia juganera. Puta càncer de merda!

Les coincidències han estat múltiples i els records són molt intensos. Em ve al cap un acte inoblidable a València a primers dels noranta amb Gabriel Galmés, Vicent Josep Escartí i Enrique Vila-Matas. En Vicenç sempre em semblava més gran de l’edat que tenia. Més madur. Capaç d’entendre la crisi dels quaranta als trenta. De seguida va entendre que per menar la vida d’escriptor que volia, li caldria trobar una altra font d’ingressos. Després d’una primera etapa barcelonina al periodisme cultural, de seguida va explorar la via dels cursos d’escriptura i l’articulisme literari. Era (merda de verb ésser en passat) un lector clarivident i tenia una gran capacitat per endreçar les idees. Devia ser un professor excel·lent. Ha estat, és, un dels escriptors més interessants de la nostra generació, amb una consciència clara de què significa, llegir, escriure i escriure’n. Deixa una obra que perdurarà, amb novel·les tan renovadores com El món d’Horaci o Els jugadors de whist. I, sobretot, ens deixa adolorits per la seva pèrdua. Una abraçada, Camil·la i Berta.