Un món ple de mirades

Per més que sovint no ens n’adonem, vivim immersos en un entorn natural. D’aquesta premissa, a priori simple, se’n pot extreure una conclusió ben pertinent: la natura pot viure sense nosaltres. Som els humans els que la fem mutar per adaptar-la a les nostres pretensions i necessitats. Però no som els únics que poblem els ecosistemes terrestres. A l’assaig Un món immens, publicat per Cossetània i traduït per Lourdes Bigorra Cervelló, el periodista científic Ed Yong explora les diferències sensorials i perceptives entre els humans i els altres animals i arriba a la conclusió que els animals no veuen o oloren ni millor ni pitjor que nosaltres, sinó tan sols d’una manera diferent.

Trobem aquí una de les primeres tanques conceptuals que ens impedeixen apropar-nos al veritable coneixement sobre la matèria: és evident que no podem saber mai d’una manera exacta com se senten els animals davant del món. Fins i tot les dades concretes que expliquen el seu funcionament biològic són tan sols una visió aproximada i passada pel nostre filtre. Per entendre i racionalitzar la realitat, l’emmotllem als nostres coneixements factuals. Això no obstant, Yong es proposa veure el món com ho farien els mateixos animals, desmuntant mites i idees rebudes, com la que diu que els ocells no poden ensumar o que els gossos i molts altres animals no són capaços de distingir els colors. Pouant de diversos estudis, entrevistes a zoòlegs i de la seva pròpia formació, l’autor ens brinda una nova manera d’entendre el món, que, per molt difícil que sigui, tracta d’obviar la visió humana i parteix directament de la font directa. 

Una de les tesis centrals d’Un món immens és que vivim immersos en bombolles sensorials. De fet, podem dir que, fins i tot a la mateixa espècie, cada persona percep i experimenta la realitat d’una forma diversa. Aquesta visió prové en darrera instància de la seva individualitat. Això ho demostren exemples com el que el mateix Yong exposa en els primers compassos del llibre: «Hi ha certes persones que perceben el color d’una forma diferent a la típicament coneguda com a normal, veient vermells on altres veuen grocs». Aquesta és la idea bàsica de la qual parteix i s’enarbora tot l’exposat a l’assaig: veiem tan sols una petita part del món immens que ens envolta.

En paraules de l’autor, no es tracta de fer un llibre sobre la superioritat humana, sinó sobre la diversitat animal.

Tal volta hom podria pensar que nosaltres, en la nostra capacitat d’interpretació, som capaços ja no tan sols de captar el món, sinó d’entendre el medi ambient (umwelt) dintre del qual ens veiem immersos. Això no obstant, les percepcions humanes sempre seran limitades si entenem els milers d’estímuls que efectivament sabem que existeixen i, així i tot, ens perdem. Parlo d’algunes de les capacitats de què disposen certs animals en les quals no podem més que somiar, com el sistema d’ecolocalització dels ratpenats, l’evolucionat olfacte dels gossos, les capacitats nasals del qual l’ajuden a orientar-se i adaptar-se a l’entorn; així com el sistema d’orientació bicèfala de les serps.

Ja es va intuint la idea que cadascú viu «aquest món immens» d’una forma diversa alhora que única. En paraules de l’autor, no es tracta de fer un llibre sobre la superioritat (humana), sinó sobre la diversitat (animal). Els animals, talment com nosaltres, tenen valor per si mateixos, no tan sols a ulls nostres. Els sentits són allò que ens permet donar significat al món que ens envolta, que sempre estarà limitat pel medi que opera entre aquests sentits i la pura realitat. Aquest medi, emperò, per molt limitat que sigui, sempre es pot ampliar si canviem els ulls amb els quals veiem les coses, si prenem una altra perspectiva, una forma diferent de veure el món.