Un dissabte de mercat

Anar cada dissabte al mercat de la Garriga és la meva rutina de self-care. Agafo el carretó de senyora amb la vida endreçada, baixo fins a la plaça de l’església i deixo que la meva mare em passegi. Ara anirem aquí, ara anirem allà. Ben esmorzada i ben adormida, em fa rondar amunt i avall, conscient que només tinc en actiu les funcions vitals més bàsiques: respirar, caminar i respondre positivament o negativament a la pregunta de si vull pollastre a l’ast per dinar. En general, la primera aturada la fem als ecològics, que en un lloc com la Garriga no dona gaires pistes de quina parada és. Només a la plaça n’hi ha dos o tres a qui tothom anomena “els ecològics”. Us podeu imaginar el perfil: gent amb pares benestants que ara es dedica a recordar-te com és d’important consumir la fruita i la verdura de temporada. Que no se’m malinterpreti, aquesta és una evolució general que respecto. És única i és nostra: famílies que no han viscut gens malament i fills que, després d’estudiar enginyeria agrònoma a Barcelona, tornen on sigui amb unes idees que els seus progenitors no saben ben bé d’on han sortit. Fa molt de Catalunya, però sobretot fa molt de la Garriga. Raonablement, la conversa de mercat amb aquest grup inconcret de venedors ambulants gira a hores d’ara entorn de l’escassetat d’aigua. Quan ens toca el torn a caixa, la meva mare ja prepara el to de veu compungit per treure el tema. L’última vegada que ho va fer, però, ens vam trobar sobtadament immerses en una secció de comentaris del 324. “No plou, eh?” i a l’altre costat dels feixos d’herbes aromàtiques ens van contestar: “perquè no volen”. No vaig poder aixecar el cap. La por que el riure se m’escapés de sota el nas era massa poderosa. Vaig agafar el bròquil, el vaig posar al carretó, vaig escoltar com la meva senyora mare seguia la conversa amb el to de veu que sé que té quan se’n fot d’algú, i ens en vam anar. Uns bons carbassons, unes bones pomes i una bona conspiranoia. Que jo recordi, no hi hem tornat.

En el transcurs d’una parada a l’altra, les converses breus amb la resta de compradors tendeixen a una previsibilitat molt acollidora. “Vas molt ben acompanyada”, “sembleu germanes”, “és filla teva? Renoi, que ens hem fotut vells”. Quan la senyora de la parada de formatge fresc del Tagamanent ens veu arribar, sempre ens rep amb un somriure de mestra de parvulari. Potser fot vint anys que li comprem mató i pastís de formatge, però ara la veig i només puc pensar una cosa: quan jo era preadolescent, amb aquesta dona ens vam trobar a un míting de Convergència. Trobar-te qui et ven el mató aplaudint Artur Mas treballa tant a favor de tantíssims clixés i és tan fidel a la part de veritat que hi ha als pitjors estereotips que encara avui em produeix una certa satisfacció. Una satisfacció culpable, és clar. Aquests tòpics són els que els dolents atien contra nosaltres per convertir-nos en una caricatura. Són les coses que ens farien gràcia si ningú més les fes servir per riure’s de nosaltres. Habitualment, hi barrino amb la mirada quieta sobre l’aparador de la paradeta del costat: olives, anxoves i bacallà salat. Salivera. La meva mare no hi compra mai perquè li sembla una estafa. Més que garrepa, em sembla que la gent d’aquest país només és gent a qui no li agrada que li prenguin el pèl. Gent entenimentada que només fa gustosament el gest de pagar quan el producte li amortitza el cost de fer aital gest. No és gaudi per l’acumulació, sinó gaudi per la compra que el fa sentir valorat com a comprador. Perquè siguin bons, els seitons han de valdre com a màxim el que estimem que és la seva qualitat. Ja ho sé, que els clixés són una generalització hiperbòlica, però potser entre tots podríem fer l’esforç de reajustar-los.

Al final de les escales de l’església de sant Esteve de la Garriga hi ha la parada dels ous. Com que amb el producte gallinaci a casa tenim el morro molt fi –vam tenir gallines a casa molts anys– ens agrada adquirir l’aprovisionament setmanal d’una família de pagès. Atenent la clientela hi ha els pares i el fill. Els dos homes tenen les mans fortes i els dits gruixuts, que en general sol ser sinònim d’haver vinclat molt l’esquena per guanyar-se les mongetes. Mentre els disposen metòdicament al seu forat de l’ouera, la virilitat de les mans fa contrast amb la fragilitat de la closca dels ous- Un mal gest, un acte reflex minúscul de les articulacions dels dits i de seguida farien truita. Del fill me n’agrada alguna cosa més que les mans, però em sembla que tot el que me n’agrada es concreta a les mans. De vegades penso que seria tan fàcil com pujar les escales de l’església que té just al darrere i fer fills ben forts en una casa amb balconada. Potser aquest és l’error: quan tot és perfecte al cap, al cor no li agrada. Quan l’atracció és una successió d’idees perfectament encaixades com un trencaclosques, quan tot sembla massa fàcil, la panxa passa fam de papallones. Fins i tot la gent d’ordre necessitem una mica d’aventura, de sentir que abandonem el nostre cor a les mans fortes de qui, igual que amb els ous, podria esberlar-lo. Vull pensar que els fills ben forts i la casa amb balconada només fan sentit si abans ens hem fet perdre el cap. Per desitjar honestament l’ordre s’ha d’estar honestament fart de l’aventura. “Em sap greu”, li contestaria “però de la vida també en vull dues dotzenes i mitja més”.

Quan el carretó és molt ple, em costa molt de conduir. Sempre he tingut una mala relació amb el meu sentit de la motricitat i la meva mare, que n’és conscient, me l’acaba prenent de les mans. Just abans d’anar a buscar el pollastre a l’ast, ens asseiem a fer un cafè –sempre al mateix bar, mai a la mateixa taula–. En acabat de demanar, la meva mare sovint té la bondat d’assenyalar que aquí els cambrers, quan van arribar, no parlaven català, i que ara el parlen tots, que això sí que és una bona immersió. Jo sempre li dic que està molt bé, això, però que el problema que tenim és que la immersió depèn del codi postal, i que no n’hi ha prou que la Garriga se’n salvi. Ens prenem el cafè, parlem de les nostres cosetes com una mare i una filla que saben parlar-se més enllà de la petitesa de les converses de mercat, i ens estalviem la morterada que val un psicòleg. Em fa gràcia, això: molta gent ha d’anar al psicòleg per culpa dels seus pares, jo ja no hi he d’anar gràcies a ells. I quan hi he hagut d’anar, em sembla que en cap cas tampoc ha estat per culpa seva. Amb la lleugeresa d’aquest pensament i el carretó pesant i impossible de conduir, agafem el pollastre i tornem a casa amb la mirada fixada en una sola cosa: una bona migdiada en acabat de dinar per pair-ho tot.