Tornar o no tornar a l’oficina

Les pauses obliguen a mirar el flux indeterminat que les precedia i buscar-hi certa coherència que, abans de la interrupció, mentre durava la cosa, ni tan sols ens havíem plantejat. I si no en trobem cap, de coherència? Així estem ara mateix amb la presencialitat del treball d’abans de la pandèmia (la pausa de totes les pauses) que cada dia que passa ens sembla una cosa més esfilagarsada. Tenien sentit tantes hores a l’oficina si feia anys que Zoom estava inventat? També depèn de fins on vulguem fer-nos la pregunta: Feia falta contestar tants mails i escalfar tant la cadira? Hi havia una sola cosa coherent en el sistema i el nostre estil de vida o tot plegat era una gran inèrcia? Que en són de perilloses, les pauses i el temps per pensar.

Tot depèn de quina creiem que és la raó de ser de l’oficina: si pensem que existeix una esfera de la vida separada de la resta que es diu “l’economia”, l’oficina hauria de ser una solució racional per a l’optimització del treball igual que ho fou la fàbrica fordiana. Si calia ajuntar persones en un espai per produir cotxes, calia ajuntar persones en un espai per produir el que sigui que produeixen les oficines. En canvi, si creiem que això de l’economia és una enganyifa dels de dalt, veurem l’oficina com una solució mixta i necessàriament imperfecta, un lloc on es troben el mercat, la política, les emocions i, en definitiva, el millor i el pitjor de la condició humana. La comèdia televisiva més completa del segle no és cap de les que passaven en pisos compartits per joves enamoradissos -una parcel·la molt petita i idealitzada de l’existència-, és The Office.

La majoria d’oficines no produeixen res de res perquè la majoria de les feines d’oficinista són feines-falòrnia. És la meva adaptació del necessari concepte bullshit-jobs, de l’antropòleg David Graeber, desafortunadament traduït al castellà com Trabajos de mierda (Ariel). Perquè la bullshit no és merda de toro, la bullshit és, segons l’Oxford Dictionary “idees, afirmacions o creences que penses que són ximples o no són certes”, i bullshitejar és intentar vendre sopars de duro. Com, per exemple, la major part del que es fa als sectors financer, legal o publicitari. Graeber argumenta que el model per entendre les feines d’oficina contemporànies no és la fàbrica, sinó el feudalisme medieval: solucionat el problema de la subsistència bàsica i amb un petit percentatge de la població acumulant tots els mitjans de producció i la riquesa, els amos han d’inventar maneres absurdes d’omplir el temps dels serfs, donar-los un uniforme i una insígnia perquè es vigilin entre ells en comptes d’aturar-se massa estona a mirar els números, no fos cas que pensin a tallar caps. La major part de la feina d’oficina és gestió i la major part de la gestió són explotats explotant-se entre ells o fent comèdia. Tots aquells càrrecs que surten amb un MBA en management? Un seguici de cortesans per adular els senyors feudals i mantenir la màquina de falòrnies greixada.

Però això no és del tot cert: precisament perquè tenim ben resolt el problema econòmic de la mera supervivència, cada cop hi ha més feines amb un factor humà, que és una etiqueta sovint bullshitesca que posem a tot allò que no sabem quantificar. Fem un esforç: les feines humanes són les que impliquen el joc lliure de totes les nostres facultats. I “totes” inclou les que tenen a veure amb el cos, el lloc i la presencialitat. Trobar-nos cara a cara encara és una tecnologia insuperable per a la creativitat, perquè crear és recombinar amb idiosincràsia i, si no t’omples de coses alienes, no podràs incorporar dins teu totes les tonalitats de la vida per pintar amb colors nous i interessants. El cos que interactua amb altres cossos en un lloc físic es nodreix per vies que la ment davant la pantalla de l’ordinador simplement no té a l’abast.

El treball cognitiu és paradoxal: si ha de ser profund i productiu, necessita solitud i silenci. Però si ha de ser creatiu, necessita presencialitat i diàleg. Volem feines productives i creatives alhora. Una jornada laboral així hauria d’incloure les dues coses, a vegades juxtaposades i a vegades separades, i les oficines i les relacions laborals s’haurien d’aliar per facilitar el millor dels dos mons. Les oficines que es van crear com una continuació de la fàbrica no serveixen per res des que es van inventar els botons de copy i paste. Les oficines versallesques concebudes per dissimular la falòrnia de sectors laborals enterament parasitaris, com ara les finances, totes fora. El món del treball està mal treballat, ple d’hores i càrrecs absurds, sous altíssims per als qui saben que tot és una comèdia i com perpetuar-la sense que es noti i salaris indignants per als qui produeixen coses que tots sabem que valen de debò. I en cap cas arreglarem això des de casa: sols darrere la pantalla perdem la consciència del nosaltres, la capacitat d’intercanviar impressions, associar-nos i fer pressió. Existirien els drets laborals sense les pauses per esmorzar?

Jo fa uns anys que treballo escrivint. Això és una feina creativa que necessita molta solitud. Alhora, si alguna cosa he après d’escriure, és que si només parles a partir dels llibres i d’Internet, la pàgina comença a fer pudor de pols i el text sona binari. Necessites sortir a passejar, conèixer gent nova en sopars, anar a la redacció i parlar amb editors, correctors, periodistes i becaris. Calen espais físics on et trobis amb gent que ni tu ni l’algoritme podeu controlar. Si fins ara l’oficina havia estat pensada a partir de la fàbrica o de la cort feudal, podríem aprofitar la pandèmia per començar a pensar-la com una redacció. O, encara millor, com una àgora: al cap i a la fi, els homes lliures d’Atenes no treballaven i espero que el treball que tots volem s’assembli molt a no treballar.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.