Si el barcelonista sabés història

Al Barça li ha passat amb la tenocràcia el mateix que als països rescatats després de les crisis econòmiques: passen “els bons gestors” i l’indret acaba encara més pobre, més corsecat i amb una memòria tan acomplexada que fa impossible reorientar-se. Aquesta correlació de ferro entre els que proclamen la despolitització de les coses i el saqueig i la degradació a què els homes de negre sotmeten les institucions un cop desarrelades, està tan confirmada per l’experiència que fa por i riure veure com es resisteix a morir igual que un monstre de pel·lícula de terror dolenta. 

Roger Vinton, personatge especialitzat en fer anàlisis complexes amb prosa assequible sobre el poder econòmic a Catalunya, individu de considerable mística tuitaire i col·laborador ocasional de mitjans com ara Núvol, ha publicat un opuscle per explicar als barcelonistes de què va la pel·lícula. El Barça davant la crisi de segle (Destino), amb cridaner pròleg de David Carabén, és una genealogia del club que situa l’angoixa del moment present com l’episodi d’una narrativa que el connecta amb angoixes passades. Resseguint el paral·lelisme amb les crisis del capitalisme, les crisis del Barça són crisis de desmemòria. 

El que s’ha oblidat és el que Vinton anomena les essències. Si el Futbol Club Barcelona va assolir el seu màxim esplendor quan va vincular-se al catalanisme que serviria per fer-lo esclatar esportivament, social i econòmica en els seus orígens, forjant de manera orgànica un vincle entre una idea de Catalunya concreta contra la qual va contraposar-se ràpidament una d’igualment específica i antagònica, el Reial Club Deportiu Espanyol; i si la gran regressió històrica del club va venir del xoc amb les dictadures espanyoles que van posar el conflicte nacional al centre (durant el règim de Primo de Rivera, es va susprendre l’activitat del club durant sis mesos perquè l’afició va xiular la Marxa Reial, i durant el franquisme, l’estat espanyol va apadrinar definitivament el Reial Madrid amb casos sonats com el finançament d’un estadi en plena depressió econòmica o el robatori del fitxatge de Alfredo Di Estefano), Vinton demostra com el nunyisme va ser un corrent contrari a relligar el Barça amb el seu passat ideològic, perquè considerava que, amb l’arribada de la democràcia, “el Barça havia de buidar-se de contingut polític perquè aleshores ja existien els mecanismes de participació social adequats”. 

Amb la perspectiva històrica, Vinton fa emergir un patró: els majors èxits del Barça han anat lligats als períodes en què ha estat més polititzat, i cada cop que ha intentat diluir aquesta condició per tal de no pagar els costos que tot posicionament implica, el resultat ha estat la grisor. Des d’aquest punt de vista, si Jan Laporta va ser el millor president de la història, s’hauria degut al fet que el seu lideratge va transcendir la mera gestió econòmica, apostant per la pedrera i l’estil de joc distiniu a través de Josep Guardiola, tornant la catalanitat del club als discursos, o fent fora els violents de l’estadi. Anàlogament, si les presidències de Sandro Rosell i Josep Maria Bertomeu han dut el club a la ruïna econòmica i el no-res futbolístic, no hauríem de buscar l’explicació en els designis de la piloteta, sinó en el retorn de la pulsió antipolítica nunyista. Cada cop que el Barça intenta ser només un club, va pel pedregar.

Em declaro incapaç de determinar si Vinton ha detectat una llei causal o sobreinterpreta una correlació. A diferència d’altres reialmes de la vida, el futbol sembla més travessat per l’atzar que per la presència o absència de textura espiritual dels clubs. Però la promesa que si et desfàs de la incomodíssima conflictivitat a què obliguen els posicionaments morals (dur Unicef a la samarreta, no jugar l’u d’octubre de 2017, prioritzar jugadors formats a la Masia) acabaràs amb un nucli de lleis científiques de la governança suposadament neutrals que els homes de negocis sabran convertir en allò que ells anomenen win-win, ha estat tan refutada en la resta d’àmbits de la vida que costa pensar que el futbol és l’única esfera en què et pots oblidar de la història per guanyar.

Sobre la coincidència entre el context polític català i l’ànim amb què votarà el soci del Barça ara mateix: no es pot deixar de veure com, després d’uns anys de mantenir el conflicte obert, el país ha acabat esgotat i votant per un retorn de la calma tecnocràtica.