No compro mai loteria, jo soc de ciències

No acostumo a fer bons propòsits en dates assenyalades. Tampoc penso desitjos quan bufo espelmes ni compro mai loteria. Soc de ciències, jo. Sé que els meus propòsits es diluiran si no aconsegueixo resultats aviat, perquè no tindré l’impuls de noves dosis de dopamina.

Per no parlar de les dates. Ni Jesús va néixer el dia de Nadal, ni la volta al sol comença amb les dotze campanades de Cap d’Any. Reconec que si hi ha algun cicle universal, en el sentit que ens connecta amb l’univers, és una volta sencera del nostre planeta al sol. I podem dir que l’u de gener està molt proper al solstici d’hivern, el dia que el sol es veu més baix a sobre l’horitzó, que aquest any ha caigut en 22 de desembre. Fer el canvi d’any vinculat amb el solstici d’hivern és una imposició de la cultura occidental, tot i que altres cultures, com la xinesa, ens fan veure la relativitat d’aquesta data. Si pogués decidir jo, escolliria un instant més equitatiu per començar la volta: l’equinocci de primavera o tardor, el punt a on el sol il·lumina per igual els hemisferis nord i sud.

També em miro amb escepticisme les reivindicacions un cop a l’any; com el Dia Internacional Sense Cotxes, a on fem més aviat el ridícul, o encara més lamentable: el Dia Internacional per al Medi Ambient. Sembla que la resta de l’any tinguem permís per oblidar-nos-en.

Desitjo que competim per fer-nos feliços. Que emprem la nostra intel·ligència per a respectar-nos els uns als altres. Que hàgim de treballar menys, i més repartit.

Però rumiant en tot això m’he sentit una mica Mr. Scrooge. O el Grinch. I no m’he agradat. Perquè en realitat jo estic a favor dels rituals, també d’acord amb la ciència. I també, com gairebé tothom, necessito la connexió amb família i amics, i en la força del grup és on trobo l’energia per tirar endavant els meus propòsits. I crec que d’això van la majoria dels rituals anuals de totes les cultures: de la retrobada i l’agermanament. Així que, aprofitant la transcendència que li donem a aquests dies, m’atreveixo a proclamar uns desitjos.

Desitjo que competim per fer-nos feliços. Que emprem la nostra intel·ligència per a respectar-nos els uns als altres. Que hàgim de treballar menys, i més repartit. Que les distopies quedin en el món de la ficció. Que l’ecosistema tingui veu i vot en totes les decisions preses pels humans. Que… Sí, vull un món millor. Idealista? Sí, és clar. Què si no?

I en el fons també reconec que la ciclicitat, les efemèrides, els recordatoris, són una crossa per a impulsar accions socials. L’acumulació de dies internacionals temàtics és un esforç per connectar amb les persones que tenen  preocupacions i il·lusions similars, un intent d’agermanar-nos sense necessitat del Nadal. Així que celebraré, sense ironies, que hi hagi una associació que hagi instaurat el Dia Mundial dels Dofins en Captiveri, que per cert, és el 4 de juliol.

Un amic em va fer la reflexió que la crisi ecològica ens aboca a la nova fraternitat universal, a la globalització més ineludible. Tant se val que siguem marxistes o hinduistes, fans de Fela Kuti o de la Rosalía, que visquem al Meridià de Greenwich o al Tròpic de Capricorn. Cuidar el planeta ens agermana. Ho resoldrem amb pau o amb violència, però tots ens hi trobarem. I per això expresso un darrer desig: m’agradaria canviar una frase del nostre himne i que el cantéssim: “Tots som germans, defensors de la terra”.