Lluís Freixes: «Escric pels qui es declaren ‘animal friendly’ pero mengen animals»

El periodista Lluís Freixes Carbonell publica Sedició a la granja (Ara Llibres), un assaig que vol ser un mapa i un petit receptari de solucions al greuge amb més botxins i víctimes de la història: la nostra relació amb els animals.

Ens trobem al bar Santa Vegana de la plaça Orwell de Barcelona, el marc ideal per a un llibre que fa una picada d’ullet al títol de l’autor anglès, Animal farm. És una cafeteria amb rebosteria vegana, pastissos, coques, plats salats, un petit oasi per a la clientela vegana on no caldrà que preguntem de què és realment l’entrepà vegetal… Un local molt agradable amb una cuina i un servei excel·lent per a una entrevista amb molta “teca”.

Lluís, tu ets periodista, estàs avesat a escriure cròniques periodístiques, i també escrius articles de temàtica “animalista”, però aquest és el teu primer llibre… Què et va fer decidir a tractar aquesta temàtica en forma d’assaig? Va ser un encàrrec o se’t va acudir a tu?

L’editorial Ara Llibres buscava un periodista que tingués la capacitat d’analitzar una temàtica de la qual se’n parla cada cop més, com són els drets dels animals, i que alhora tingués experiència en la cobertura informativa d’aquests temes. Volien algú que pogués fer no-ficció, que tingués un punt periodístic i que es fes amb un llenguatge que tothom pogués entendre. Em coneixien perquè col·laboro al mitjà El Caballo de Nietzsche de eldiario.es, i em van fer la proposta. Els vaig dir que necessitaria una mica de temps, però finalment vaig dir que sí.

És la primera vegada que s’escriu en català i que s’endrecen totes les lluites en relació amb els drets dels animals, i a més, amb una mirada catalanocèntrica. Ha sigut tot un repte! Un periodista està acostumat a resumir i això en canvi consistia en esplaiar-se. La idea era veure què estem fent nosaltres respecte als animals: Catalunya té foie-gras, però ja no té indústria pelletera, té una indústria porcina immensa, però ja gairebé no té granges de conills, hi ha correbous i molta relació encara amb l’experimentació amb animals. Volíem dibuixar un “mapa” de com ho estem fent i cap on estem anant en la nostra relació amb els animals.

«L’animalisme polític, si el comparem amb altres moviments socials com el feminisme, acaba de néixer»

També contextualitzes i expliques com s’estan fent les coses a altres llocs…

Hi ha temes que ja havia treballat abans, tant a TV3 com a Catalunya Ràdio i haver format part de la secció d’internacional em va permetre entendre per què hi ha països, com el Regne Unit, que en temes de benestar animal ens treuen anys i anys d’avantatge. Al final, tots els animals formen part del mateix engranatge i la nostra violència no té fronteres. Explico com pot ser que hi hagi països on l’animalisme no és només una lluita de les esquerres o que en d’altres l’extrema dreta s’ha apropiat de demandes animalistes. L’animalisme polític, si el comparem amb altres moviments socials com el feminisme, acaba de néixer.

A qui va dirigit el teu llibre? A quin tipus de lectors esperes arribar?

A tothom que tingui prou valentia per descobrir la cara més cruel de l’espècie humana i tingui l’empatia suficient per voler formar part de la solució.  El de ‘Sedició a la granja’ és un antiespecisme per tots els públics, o sigui, un animalisme de veritat que anima a reflexionar sobre quina mena de déus volem ser pels animals: uns déus generosos i benevolents o un déus despietats borratxos de supèrbia. He volgut posar de manifest, d’entrada, que els animals són a tot arreu: són a tots els contes que ens llegeixen de petits; són cada dia al plat a taula, i han nascut amb l’únic propòsit d’acabar en el nostre plat; són a les nostres ciutats; són a tot arreu des que naixem fins que l’últim dia que morim i mai hem tingut en consideració els seus interessos. El llibre vol mostrar al públic general d’on surt la nostra relació amb ells i perquè és problemàtica i tòxica. D’on ve i què podem fer per canviar-la.

Però escrius per a convençuts… o per a convèncer?

Si mires les enquestes d’opinió et trobes que el 93% dels ciutadans està a favor dels drets dels animals, més que el feminisme o qualsevol altra lluita social; que un de cada quatre catalans, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, diu que tots els animals han de tenir els mateixos drets que els humans de no ser explotats, però els números no quadren quan constates que només 1 de cada 10 ciutadans és vegà o vegetarià. Això ho explico quan parlo de l’animalisme i de la dissonància cognitiva, és a dir, el mecanisme mental pel qual separem la carn de l’animal a qui pertanyia. Escric pels qui es declaren “animal friendly” pero mengen animals, cosa que no sembla gaire “friendly” des del punt de vista de l’animal que és menjat.

Com ho has fet per tractar un tema que aparentment no està “al carrer”, i fent servir termes que poden semblar impopulars, com ‘crueltat animal’, ‘sofriment’, ‘greuges morals’?

A molta gent li pot semblar feixuc parlar de drets dels animals perquè partim del fet que no hi ha una educació al respecte. Hi ha molta gent que et diu “jo no m’informo perquè no vull saber què passa”. I això no deixa de ser una alarma teva pròpia, no vols trencar la dissonància cognitiva perquè estàs més tranquil sense pensar-hi que aquella carn que t’estàs menjant era la carn d’un animal que volia viure en pau.

Fas servir la metàfora d’un viatge que potser serà incòmode…

L’explicació de com es fa, per exemple, el foie-gras no l’he tret de cap entitat animalista, l’he treta de la mateixa patronal, perquè no hi ha una manera edulcorada d’explicar el que estan fent. O què és un cabrit, una cria que no arriba a trenta dies, o la trituració de pollets vius en la indústria de l’ou… El que sí que he procurat és no escriure-ho de forma acusatòria. El sistema alimentari és un entramat immens on hi estem ficats tots: productors, intermediaris i consumidors.

T’has hagut de frenar en algun moment?

He pogut dir tot el que havia de dir. I Ara Llibres m’han donat tota la llibertat d’escriure-ho. Com que em dirigeixo a un públic heterogeni, he hagut d’anar amb compte amb expressions típiques de cercles antiespecistes. És a dir, he triat dir “carn” i no “cadàvers esquarterats en safates de porexpan”. Les dues defineixen el mateix, però la segona es fa servir per provocar, i no ho busco.

Vols dir que has mirat de fer servir fórmules perquè qui ho llegeixi no “pugi les defenses” perquè senti com que l’estàs acusant.

Exacte, però tu arribes al final del llibre i és impossible que no reflexionis sobre la teva relació amb els animals i què podries fer per canviar-la. En general som bona gent, hi ha una voluntat de no fer mal. Perquè en això consisteix la humanitat. Conceptes com “la transició proteica” o “l’alliberament animal” generaran problemes perquè van en contra dels nostres privilegis com a humans, però crec que és important que hi pensem.

«No vols trencar la dissonància cognitiva perquè estàs més tranquil sense pensar-hi que aquella carn que t’estàs menjant era la carn d’un animal que volia viure en pau»

Com ha estat el procés de documentació per a la preparació d’aquest llibre? La bibliografia és gairebé tota de l’any 2000 en endavant. Ha estat premeditat?

Cito un parell de filòsofs clàssics, la resta pràcticament tots són informes i bibliografia molt actual. Sempre hi ha hagut persones que han mirat els animals de forma diferent, de Pitàgores a Nietzsche i fins a Peter Singer. Moltes de les cites són de filòsofs homes, però això és perquè el seu pensament és el que ha transcendit, els de les dones no quedaven escrits. Però com que la major part de les persones vegetarianes i veganes, amb moltíssima diferència, són dones, he volgut fer una mena de reparació històrica citant-ne moltes: Cecilia Böhl de Faber, que escrivia articles antitaurins al segle XIX, Núria Almiron, catedràtica de la Universitat de La Pompeu Fabra, la periodista Lucía Arana, o Amanda Romero, la primera regidora vegana de l’Ajuntament de Madrid, entre d’altres.

I tot ho has acompanyat de dades. A banda de periodista ets economista, i això es nota…

Em sento molt còmode amb les dades perquè crec que per a convèncer una persona pots apel·lar o bé al cor o bé a la raó. I els números no depenen del nivell de sensibilitat de l’altra persona. Les dades són les que són. I hi ha dades de sobres per a mostrar que el que fem als animals és flagrant, manifestament brutal. Només un parell de dades: a Catalunya, 9 de cada 10 gallines —3 milions l’any— no els tocarà mai la llum del sol, o el nombre de porcs que escorxem cada dia: 21.000 només a Riudellots de la Selva. La gent sap que hi ha més porcs que catalans però no es pregunta d’on surt tot l’aliment que consumeixen i l’aigua que beuen.

«A Catalunya, 9 de cada 10 gallines —3 milions l’any— no els tocarà mai la llum del sol, o el nombre de porcs que escorxem cada dia: 21.000 només a Riudellots de la Selva»

Fas servir expressions molt afortunades. El “xarop antiespecista”, la “gran mentida col·lectiva”, el concepte “d’alimentació no-violenta”.

El tema de l’alteritat s’aborda molts cops des de la no-violència. Sobre les persones LGTBI, sobre les dones, sobre les persones racialitzades. I per què no sobre els animals si, objectivament, la seva opressió és la causa amb més víctimes i més botxins de la història? Per què no expandir la nostra esfera moral també cap als animals com hem anat fent amb els humans que hem maltractat històricament? A més és una forma molt gràfica per a una persona que no s’hagi plantejat mai la quantitat de violència necessària perquè un animal acabi al nostre plat. Això vol dir que l’alimentació que no és vegana és violenta? Com a mínim, que pensis, ni que sigui per un moment, “hi ha algú al meu plat, no alguna cosa”. Això estava viu. Això, de fet, és un cadàver en descomposició amb una capa de gastronomia.

També fas servir l’expressió de “desanimalitzar” la dieta…

Ara sentim a tot arreu que cal descarbonitzar la nostra economia, és a dir, reduir les emissions de CO2. I quan apliquem això a què mengem, la millor manera de descarbonitzar la dieta es desanimalitzar-la. L’impacte climàtic d’una dieta basada en vegetals és ridícula comparada amb la dieta occidental d’avui dia. ‘Sedició a la granja’ és una defensa dels animals i per tant de planeta, per bé que tots els vegans són ecologistes però no tots els ecologistes són vegans.

«La suma de molts individus vegans mai podrà vèncer un capitalisme que se sustenta en l’explotació animal»

Presentes solucions o idees que es poden considerar “benestaristes”, que apel·len al benestar dels animals per sobre o abans que la seva explotació.

Comencem pel fet que, per a algunes formes d’explotació, l’oposició majoritària realista passa per l’abolició, com és el cas, per exemple, de la tauromàquia, la pelleteria o el transport d’animals vius. No són reformables. Però, en canvi, en explotacions que toquen a l’alimentació encara cal fer moltes “passes benestaristes”, per desgràcia. A nivell individual qui no vulgui menjar animals que no ho faci, però no hi ha una drecera possible col·lectiva i viable. La suma de molts individus vegans mai podrà vèncer un capitalisme que se sustenta en l’explotació animal. Malauradament, a vegades cal un bany de realisme. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió només el 4% dels catalans són vegans. Però per mi no és incompatible ser abolicionista i alhora defensar que s’ha de donar una millor vida als animals explotats mentre l’alliberament no arribi. Crec que necessitem els dos tipus d’activistes: l’anarquista que allibera conills i destrossa torres de guaita de caça, per descomptat, però també hi ha d’haver la persona que lluita perquè els peixos de la piscifactoria estiguin més ben alimentats o que les gallines deixin d’estar en gàbies. Però admeto que és una part del procés que pot fer molta mandra de defensar.

Creus que amb aquestes mesures s’avança en la direcció desitjada..?

Hi ha una sensació que aquestes mesures eternitzen la lluita o fins i tot legitimen l’explotació animal, com explico en el capítol, en què “desmunto” la mentida dels certificats de benestar animal. Hi ha altres mesures que l’escurcen, com podria ser l’educació. Si una generació que ha crescut sense curses de braus ja ho incorporen en la seva ètica i els docents i les famílies acompanyen aquest canvi de mentalitat, al final l’única recepta a llarg termini és l’educació (com en tots els temes socials), tant a les escoles, com a casa o des dels mitjans.

Treballes en un mitjà audiovisual. Creus que aquest és un tema que es tracta amb rigor quan surt alguna notícia relacionada?

L’opressió envers els animals es tracta molt poc i sovint es fa malament. A la majoria de mitjans de comunicació hi ha molt més desconeixement que maldat. Però és que el sistema alimentari cau a trossos si no es basa en la hipocresia i l’engany. Segons l’INE, l’alimentació és la segona despesa més gran de les llars, després de l’habitatge. I el producte alimentari on més diners gastem és la carn. Per fer que la roda segueixi girant cal una propaganda que ens digui que tot està bé i que no ens fem preguntes. És el que anomeno “la hipocresia de la vaca que riu”.

Com esperes que la teva obra contribueixi a la consciència sobre els drets dels animals? Quin impacte t’agradaria tenir?

M’agradaria que algú quan acabi el llibre triï una de les tres opcions que hi ha: reduir el consum de productes d’origen animal, que ja crec que és una victòria; vegetarianisme, per la qual diria que calen més inputs que no només aquest llibre; o bé que pels que ja són vegetarians sigui una empenta per a passar al veganisme. I que el que anomeno “la piràmide especista” es desplaci: a dalt de tot de la nostra jerarquia moral hi ha gossos, gats i animals de família, per sota tenim els grans mamífers (elefants, cetacis, simis), a sota els animals anomenats de granja i de consum i a sota tota la resta (peixos, ocells, invertebrats, insectes). M’agradaria que cada cop es vagi escurçant la distància entre els animals que estimem, com els gossos i els gats, dels que ens mengem o despreciem. Allò de donar un tracte humà a tots els animals, que no és el mateix que humanitzar-los.

Per acabar… com veus el futur dels animals, o més ben dit, els drets dels animals en un futur proper?

La conquesta dels drets dels animals acaba de començar. Jo sóc més optimista que pessimista i he escrit un llibre possibilista. Quasi tot està per fer. M’agradaria que qui el llegeixi hi pensi, que comenci a veure que la carn és algú, que hi ha molta violència en moltes decisions petites que prenem cada dia. I que en acabar-lo sàpigues quin és el pes de les teves decisions i, per tant, seguir per aquest camí ja és decisió teva. Apel·lo especialment a aquell 93% dels ciutadans que es declara defensor dels drets dels animals sense saber exactament què són. Potser el llegiràs i serà empenta. Ajudarà, potser, a acabar de fer el pas. Com a mínim, espero que hi pensaràs la propera vegada que et toqui omplir la nevera.

Moltes gràcies. I molts èxits.