‘L’Acadèmia’ i el nou xantatge lingüístic

Mira que em sap greu citar-lo parlant de televisió, però Perejaume té una idea molt bona per a qualsevol escriptor o artista que hauria de ser lectura encara més obligatòria per a la gent que fa coses audiovisuals que circulen per Internet: com que el públic per a qui ens imaginem l’obra condiciona l’obra, hem de procurar modelar la mirada dels altres com un element més del procés creatiu en comptes de doblegar-nos-hi. “Arriba a fer basarda fins a quin punt, en qualsevol camp d’activitat humana, es deixa sentir un cada cop més viu afany per adreçar-nos a un públic indeterminat i absolut. Amb prou feines resten àrees allunyades d’aquesta omnipresència vigilant, d’aquesta fraternitat amorfa, amb rengleres i rengleres de gent abstreta, callada, distant, que, sense recer, sense descans, esguarda i, en bona mesura, determina sigui quina sigui l’actuació que emprenem” diu a El potser com a públic (Tushita). Potser el programa perejàumic de resistir la trituradora global sigui demanar massa a una sèrie feta en coproducció amb Amazon Prime, però potser tampoc calia que L’Acadèmia s’hagi fet pensant en un tipus d’adolescent tan imbècil i genèric que ni tan sols existeix.

Encara pitjor que una sèrie pensada com si els adolescents fossin analfabets és una sèrie catalana pensada com si els adolescents no poguessin ser catalans. L’Acadèmia fa enyorar els debats que teníem sobre l’estàndard lingüístic que cal exigir per a cada producció en funció del context, si aquí està justificat un català més genuí i allà un de més interferit. Fins i tot fa enyorar que a Cites Barcelona hi hagués episodis rodats en castellà i d’altres en català. La lògica de la coproducció és la nova trampa. De coproducció en coproducció, la televisió nacional de Catalunya ha anat asfaltant el terreny perquè la sèrie estrella del prime time dels dilluns estigui rodada íntegrament en castellà i només la puguem mirar doblada. Ja fa temps que els executius i les productores justifiquen el que calgui per la manca d’inversió, i així s’ha instal·lat un peix que es mossega la cua perquè la televisió catalana sempre podrà aconseguir més diners buscant socis internacionals a canvi de no parlar en català. Tindrem sèries amb millors efectes especials i actors parlant en castellà.

Però l’abandonament de la llengua metastatitza en abandonament de la identitat i, amb ella, de qualsevol gràcia estètica o narrativa. Volent ser una sèrie d’enlloc, L’Acadèmia ni tan sols aprofita el fet obvi d’explicar la història sobre un club de futbol d’elit a Barcelona i Catalunya. Naturalment, l’hipotètic “Apolo” on juguen i entrenen tots els nostres herois hauria de fer picades d’ullet al Barça i l’Acadèmia hauria de fer picades d’ullet a la Masia, però no hi ha cap intent d’aprofitar aquest bé de déu de localitat i tot el que s’explica són clixés previsibles i procedimentals. De la mateixa manera que el futbol ha perdut qualsevol vincle amb el teixit social per convertir-se en un negoci global, les històries de L’Acadèmia són reproduccions de conflictes prefabricats que no canviarien ni una unça si l’acció transcorregués a Miami; allò que ja ens és tan familiar de la barceloninitat i la catalanitat reduïdes a un decorat. És tan ridícul que la concepció naïf del realisme que manega la sèrie l’hauria d’obligar a reflectir el bilingüisme de Catalunya de maneres més o menys fèrtils i conflictives, però acaba prescindint completament del català i produint una sensació de paròdia i irrealitat. El fet que el milhomes estrella de l’equip sigui un immigrant pobre i el capità sigui un senyoret de casa bona acaba amb l’absurditat de dos actors catalaníssims intentant lluir conflicte racial entre un castellà d’Espanya i un castellà de Colòmbia.

L’Academia és un despropòsit tan gran que ja es veu que fins i tot la mateixa TV3 la vol fer passar de pressa i que no en parli ningú. L’únic interessant de la sèrie era que la vocació comercial descarnada hauria pogut sacsejar les inèrcies moralistes de les històries per a adolescents a què estem acostumats amb l’abjecció disruptiva d’un producte deixatat a l’estil Élite. Però L’Acadèmia acaba en un no-lloc estèril, ni prou morbosa per obligar els directius de la corpo a respondre associacions de pares i mares escandalitzats cada setmana a les sessions de control del Parlament, que com a mínim hauria tingut gràcia, ni prou treballada per aportar alguna cosa nova o memorable. No passa res per tenir una sèrie dolentíssima, però L’Acadèmia es pot aprofitar per començar a desmuntar el xantatge de la lògica de la coproducció que cada cop més s’estén entre l’audiovisual del país com una excusa per no fer les coses en català.