Llista ordinària o llista de pobres: quin institut li ha tocat al teu

Juny és sinònim d’assignació d’institut. Les famílies estem nervioses per saber si ens hauran donat el primer que demanàvem a la llista. Si encara vivim al barri de sempre i triem l’adscrit a l’escola, ho tenim fàcil. Si la vida ens ha fet canviar de casa i de barri, les opcions que el nostre fill vagi a l’institut de continuïtat disminueixen. Però no és impossible.

Al març, preinscripció. Al maig, puntuacions definitives. Poc després, la llista de sol·licituds ordenada per prioritat d’assignació. Els de dalt entren segur, els de baix dependrà del nombre de places. Però al nostre insti hi ha menys sol·licituds que places: visca! Tothom entra! Els nens i les nenes que ho tenien més complicat perquè vivien a altres barris, entren. La xarxa d’alumnes —i mares— teixida al barri durant anys continua. I el que és més important: els nostres fills i filles no estaran sols en aquest tràngol que és passar a l’institut, al cole dels grans, aquell lloc on les coses ja van en sèrio, on els profes són molt més canyeros, on hi ha molts més alumnes, on tot és més gran i on, els primers temps, els nostres fills i filles es poden sentir fràgils i empetitits. No, no estaran sols, hi arribaran acompanyats d’amics i amigues de sempre que els donaran la seguretat per obrir-se i conèixer també nous companys.

I mentre estàs celebrant la bona notícia, reps la trucada d’una mare: —La meva filla no ha entrat. —Com? Però si estava per sobre de tal i qual, que sí han entrat? Com pot ser? —Em diuen que com que rebo l’ajuda, doncs que vaig a una altra llista. I ara com li dic a la nena que no ha entrat? Que no anirà amb els seus amics… Ni m’atreveixo!

I no és un cas, ni dos. Són tres a la classe. A poc a poc et vas assabentant que fora de la teva bombolla de classe mitja el Departament d’Educació ha creat “l’altra llista”. La dels que reben l’ajuda, la dels alumnes amb necessitats educatives específiques (NEE B*), la d’aquells que passen a sumar-se al bàndol dels invisibles on ja feia anys que els esperaven els NEE A**. I a la classe del teu fill han estat tres. Tres que estaven a l’altra llista i no ho sabien. Tres que rebien ajudes que pensaven que els ajudarien i que, ben al contrari, funcionaven com a puntuació negativa: punts positius per proximitat de la feina de la mare i punts negatius per ser pobre.

“M’han dit que hauria d’estar agraïda que ens hagin donat la segona opció, encara que la nena vagi sola a l’institut, sense amics. També m’han dit que pensi que la meva filla es un pes per al sistema”, deia una mare que va anar al Consorci a reclamar. En va sortir sense reclamació i amb la cua entre les cames, pensant que potser era una desagraïda. Al Consorci, ningú no li va informar que l’educació és un dret universal i gratuït i que l’ajuda és un deure de l’administració no pas un regal. I a una altre mare van gosar dir-li que la seva filla, una nena que amb onze anys ja ha viscut una migració i tres canvis de domicili duríssims, “havia d’aprendre a acostumar-se als canvis!”. Als canvis!

Tots pensàvem que jugàvem la mateixa lliga, la mateixa “competició”, com li diuen al Consorci. I resulta que no. Que hi ha una llista de primera i una de segona. Una per als classe mitjana. I una altra per als pobres, els migrants i els que tenen diversitats funcionals. Dues llistes i zero informació pública, clara i transparent del seu funcionament i les seves implicacions. Perquè tots pensàvem que estavem en la mateixa lliga, començant per les famílies afectades. Si això no es classisme, racisme i capacitisme institucional que vingui algú i ens ho expliqui. Si això no és paternalisme colonial, segregació dirigida des de dalt, política més pròpia de la dreta de les dretes que vingui ja Anna Simó i ens ho expliqui, si us plau, perquè ningú no entén res.

Mentre els uns celebrem la festa de final de curs amb somriure de revetlla i grans projeccions de futur per als nostres, per contra, els nens i nenes més fràgils han estat etiquetats, classificats, arrencats de les seves comunitats i repartits com coses sobre el mapa. El pla contra la segregació i el decret d’admissions són una autèntica bestiesa que ha cosificat la gent més silenciada i vulnerabilitzada per tal de no posar els recursos suficients i necessaris a cada centre educatiu públic i sobretot per tal de no fer polítiques socials reals. Amb aquest repartiment es milloraran els indicadors sobre el paper i la matrícula de les concertades, però no la vida de les persones. D’aquí uns anys girarem el cap enrere i haurem de demanar perdó per un dels episodis més vergonyosos de la política educativa catalana.

I a tots vosaltres, els que heu decidit i aplicat aquesta política, a quin institut han posat el vostre fill? Al de la llista ordinària o al de la llista de pobres?

NOTES:

* NEE B: necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals que generen una situació de desavantatge educatiu en relació amb les condicions d’educabilitat bàsiques que compromet el seu procés d’aprenentatge o que dificulta el seu èxit escolar.

** NEE A: necessitats educatives específiques vinculades a discapacitats intel·lectuals, auditives, visuals o motrius, amb trastorns de l’espectre autista o trastorns greus de la conducta, trastorn mental greu o amb malalties degeneratives greus.