L’esquerra del pa i les roses

Una crítica literària no acadèmica es pot considerar exitosa quan la part de literària és tant important que la de crítica. És a dir, ningú destinarà el seu temps a llegir un comentari que només li faci entendre si un llibre té idees si el comentari no té idees per si mateix. El que fa Rebecca Solnit a Les roses d’Orwell (Angle) és un exemple excel·lent d’això, perquè és alhora un comentari sobre la vida i l’obra de George Orwell i un assaig sobre la història, la política, el temps i l’esperança que no té absolutament res a veure amb l’escriptor. Al seu darrer llibre, Solnit es mira un dels seus referents des d’una perspectiva molt concreta: la de la seva passió per la jardineria. Al contrari del que diu l’imaginari cursi que les envolta, les roses no són innòcues i ella ho demostra amb rigor històric i literari, però també amb bellesa.

Solnit comença Les roses d’Orwell dient que “la primavera de 1936 un escriptor va plantar rosers”. Poc després esclataria la Guerra Civil Espanyola, on Orwell lluitaria al costat republicà, fet que coneixem gràcies a Homenatge a Catalunya. Però el que Solnit pretén demostrar és que aquests rosers que va plantar al seu jardí a Hertfordshire i que vuitanta anys més tard l’autora va poder comprovar encara vius són igual d’importants en l’obra de l’escriptor que els totalitarismes del segle XX. 

Orwell ha passat a l’imaginari col·lectiu com un personatge gairebé profètic per la manera com va utilitzar la ficció per denunciar escenaris polítics totalitaris. Però Solnit mostra com entre els seus interessos hi havia tasques tan aparentment inútils per a la història com l’observació de la natura. Aquesta faceta es veu de forma més clara als seus assajos, però també a les seves novel·les estrella com 1984, els moments d’èxtasi o les descripcions sensorials de la qual han quedat sota l’ombra de la distopia política. 

Rebecca Solnit rellegeix Orwell tenint en compte tot això i amb un discurs que s’allunya i retorna elegantment al nucli de l’assaig (l’escriptor que planta rosers el 1936). D’aquesta manera, inclou en la crítica literària reflexions com ara el xoc entre els tempos florals i els tempos de l’escriptura (que a casa nostra han inspirat algun article). Diu: “Un jardí ofereix el contrari de les incerteses etèries de l’escriptura. És vívid en tots els sentits, és un espai d’esforç físic, d’embrutar-se de la millor manera i més literal, una oportunitat per veure resultats immediats i indiscutibles. (…) En un temps de mentides i il·lusions, el jardí és una manera de posar arrels al terreny dels processos de creixement i del pas del temps, a les regles de la física, la meteorologia, la hidrologia i la biologia, i al terreny dels sentits”. 

Però on realment s’esplaia l’autora i el que va remarcar més en la seva conversa (telemàtica) amb Bel Olid al CCCB és el matís polític de la rosa. Orwell era un intel·lectual d’esquerres però en l’imaginari sobre ell sempre ha estat sobretot important contra què lluitava: els totalitarismes i la separació entre realitat i llenguatge. El que Solnit defensa amb l’excusa de la rosa és per a què lluitava. L’autora es remunta a un lema sufragista i del moviment obrer, “pa i roses” per posicionar l’autor en una guerra cultural que encara avui s’arrossega, que és la crítica a una esquerra política que menysprea la necessitat de plaer, el joc, l’art sense pedagogia o la diversitat estètica, perquè ho considera contrarevolucionari, burgès i, en definitiva, inútil. 

Aquesta balança entre el pa i les roses es trasllada a l’escriptura d’Orwell i, de rebot, en la de Solnit, perquè els dos tenen en comú el fet d’incloure grandiloqüència en el quotidià i qualitat sensorial a les grans idees sense que aquests dos mons siguin necessàriament oposats. Deia Solnit al CCCB que “tot prenent-se el pa molt seriosament, Orwell encara trobava en les roses alguna cosa que valia la pena defensar”, i amb aquesta visió, Les roses d’Orwell és un homenatge a l’escriptor, però també a la bellesa i el plaer.