La biblioteca del que ja no existeix

Ja sigui per atzar, per negligència o a causa d’una decisió conscient, el temps destria en cada instant tot allò que serà heretat per les següents generacions. Mentre que classifiquem, arxivem i documentem tot el que arriba a les nostres mans, allò que queda enrere s’acumula en un àmbit d’ombres, de foscor, del record llunyà, de la vaguetat i de fantasia. Amb la intenció de recuperar el que pertany al passat o, millor encara, assenyalar els buits que aquest va deixant enrere, Judith Schalansky edifica una biblioteca del coneixement perdut amb el llibre Inventari de les coses perdudes. El publica Més Llibres amb traducció de Maria Bosom Rodríguez.

El llibre recull dotze pèrdues irrecuperables de la humanitat, des de l’extinció dels tigres del Caspi fins als versos desapareguts de Safo. Cadascuna dona peu a un relat o història paral·lela, que el llibre intenta retornar-la a la vida tot transportant-la al present i perpetuant el seu record. Així, el Palau de la República de Berlín, centre de l’oci de l’Alemanya Oriental i enderrocada per les seves perilloses quantitats d’amiant, esdevé l’espai d’un afer extramatrimonial; o el paisatge marítim d’un quadre de Caspar David Friedrich que es va cremar en un incendi esdevé l’imaginari d’una llarga excursió pels marges d’un riu.

Entre la descripció de l’objecte i la història que aquest evoca, Judith Schalansky esbossa dues vies contraposades per apropar-se a allò que no ha pogut sobreviure al temps. D’aquesta manera aconsegueix evitar un estil merament enciclopèdic, tot incorporant l’objecte en l’interior del seu món, del context original i d’unes relacions personals. És només en el seu context en què cada cosa esdevé imprescindible: els suporta una xarxa de desitjos que els impedeix quedar-se enrere. Així, una espècie de tigre extinta fou el centre d’atenció de totes les mirades dels espectadors del Colosseu romà, o bé el bosc enciclopèdic de la Casa Armando, que tal vegada va ser el reflex viu de tots els coneixements adquirits pel seu vell i solitari propietari.

L’inventari que construeix Schalansky també remarca les dues vides de les coses: quan ho són realment i quan deixen de ser-ho. Totes les coses neixen i arriben al seu moment d’esplendor en què són necessàries perquè formen part de la circulació i l’activitat quotidiana d’aquells amb qui conviuen. Es mantenen en vida quan, tard o d’hora, es converteixen en relíquia o material d’arxiu, ja que de tant en tant esdevenen l’objecte de les fantasies d’algun curiós o especialista. La mort de les coses arriba després, quan, estèrils, perden la seva força original de captivar. És llavors, després de rebre per últim cop la visita d’un expert, quan s’enfonsen indefectiblement en l’oblit del desinterès.

La forma dels detalls

“El contingut —confessa Schalansky al seu llibre— dona pas a la forma; l’artesania, a l’art; les paraules, a l’escriptura”. Seguint aquest principi, l’estil de cada relat es troba estretament vinculat amb l’objecte evocat. Per exemple, els versos de Safo, que s’han conservat de forma molt fragmentària, produeixen un relat marcat pel silenci. Un estil aforístic que no només es buida de paraules per tal de fer palpable la inaccessibilitat a alguns racons intransitables i inexpugnables de la veritat, sinó que també, a través del silenci més discret i pudorós, desferma la imaginació a la fantasia i a l’erotisme. 

L’objecte és la brúixola del text. Aquest va marcant incessantment la direcció de la narradora, que l’anhela i el busca. Aquesta cerca és especialment visible quan Schalansky intenta reviure l’essència d’una pintura de Caspar David Friedrich que va ser devorada per les flames. “Un camí es fa a força de trepitjar —afirma Schalansky—. Només cal que et deixis anar”. La reconstrucció del quadre és una activitat que es desenvolupa al llarg del text, que s’aproxima a ell tot replicant la percepció del món de Friedrich: l’admiració de la natura, del seu poder, la seva immensitat i les seves possibilitats. És per això que rememora aquesta tela a través d’una llarga excursió per la vora d’un riu en què impera el gust pel detall i la descripció de cada bri d’herba, de cada cant d’ocell i de cada paratge embriagador. És una narració en què el jo s’empetiteix fins que la protagonista es limita a rebre a través de la contemplació una commoció que li nodreix el paisatge, un sentiment que el pintor romàntic també va plasmar en la seva obra més famosa, El caminant sobre el mar de núvols.

L’amor pel detall és tan propi d’aquesta escriptora que sobrepassa aquest capítol i inunda la seva obra per complet. Schalansky, que a més d’escriptora és també il·lustradora, s’ocupa del disseny de les imatges. Això li permet concebre el llibre des de zero, tot conjugant les imatges i el disseny de forma unitària. Aquesta és una de les característiques més singulars de Schalansky i que encara és més present en altres llibres publicats anteriorment, com a l’Atlas der abgelegenen Inseln (Atles de les illes remotes), en què uneix amb elegància cartografia i narrativa.

La singularitat de l’experiència

L’Inventari de les coses perdudes trasllada un material d’arxiu o un article enciclopèdic al terreny de l’experiència i de la vida quotidiana. És només des d’aquesta proximitat que és possible una aproximació subjectiva i personal que faci possible el record, que és allò que veritablement és capaç de fer viure i reviure les coses. Aquesta mirada personal té el poder de fer que els objectes siguin únics i singulars. D’aquesta manera, no només el que és extraordinari té la capacitat de captivar, sinó que els esdeveniments més singulars, és a dir, les ocurrències més mundanes i quotidianes, també es poden elevar a aquesta dignitat.

Aquesta predilecció per la singularitat i la seva elevació a fet extraordinari és un fenomen que Eugenio Trías descriu al llibre el Tractat de la passió: “Lo que se encuentra, lo que se halla, lo que en verdad constituye al héroe en trovero, el auténtico y genuino hallazgo es, justamente, aquello que está al margen mismo del camino”, i continua més endavant, “de pronto lo habitual se vuelve demasiado luminoso para que no deje de asombrarnos hasta hacernos decir, «pero si es lo que veo cada día y, sin embargo, ¡cómo puede ser que nunca hubiera reparado en ello!»”. L’Inventari de les coses perdudes és el fruit d’aquesta mirada genuïna i pròpia, que en el seu cas ha estat captivada per l’aura de les dotze històries vessades al llibre. Al seu torn, jo he quedat encisat per aquesta recopilació i, per tant, em veig empès en aquesta ressenya a fer honor al seu èxplicit: “si us ha agradat la visita, torneu-hi i recomaneu-la: així, aquestes coses perdudes no es perdran també en el record”.