Josep M. Espinàs. Crònica d’una cursa de resistència

A finals del 1967 Josep Maria Espinàs va fer arribar a Joan Sales l’original de La collita del diable, la novel·la que narra les batusses de dos germans al Priorat, perquè aquest la publiqués al Club dels novel·listes. Sales va insistir perquè Espinàs inclogués al text algunes referències sobre la guerra civil a la comarca, a pesar que els fets que explicava la novel·la succeïen molt després i que la política no hi jugava cap paper. Com que Espinàs no va cedir, Sales es va desentendre del text i ell va haver de publicar-lo en una altra editorial. L’anècdota no revela només la necessitat de Sales per explicar el que ell en deia la guerra del desastre nacional per tots i cadascun dels mitjans que tenia a l’abast. També revela la necessitat d’Espinàs per fer d’escriptor com si aquella no guerra hagués passat i Catalunya hagués estat un país normal.

Tota l’obra de Josep Maria Espinàs és un esforç permanent per obviar la grisor general de la seva època. No per trampejar-la, com va fer Nèstor Luján a partir dels anys cinquanta, ni per combatre-la fins a perdre-hi la salut, com va fer sempre Joan Fuster, sinó per oblidar-la, per treballar intensament al marge de les dificultats d’aquell temps. Això pot explicar-se perque Espinàs va néixer al 1927 i el que més va marcar-lo no va ser la guerra sinó la repressió total dels primers quinze anys de franquisme. Ell va créixer immers en la censura i tenia els límits que aquesta dictava molt integrats: per això, a pesar de dur tot el pes de la repressió a l’esquena, va poder fer el seu camí explotant al màxim les seves possibilitats —que donades les circumstàncies socio-polítiques del país eren moltes.

Eren moltes perquè en aquell moment només un noi de l’Eixample amb una mescla d’orígens burgesos i menestrals podia omplir milers de pàgines amb un català com el seu: si Espinàs hagués sortit de la burgesia catòlica més benestant hauria optat pel bilingüisme i s’hauria convertit en un Sentís amable, i si hagués sortit de la classe obrera barcelonina hauria fet altres guerres que la de passejar-se pel país i donar veu a la seva gent, i a més les hauria fet amb un català més pobre. Jo el veig com una flor guardada en una campana de vidre. La seva prosa té la innocència dels nens de ciutat que no han apedregat mai cap gat, la seguretat de qui creix en una família que no es recrea en la tragèdia i la tranquil·litat d’esperit dels que no han viscut uns temps millors i per tant no enyoren res concret. A diferència d’un Pla o d’un Sagarra, Espinàs no havia conegut la vida literària dels anys vint i trenta, i com que no volia venjar res, va anar fent, sense esperança però sense ansietat ni tristesa.

És per aquest motiu que humanitza Barcelona i el seu veïnat, que es fixa en els cognoms i que és un aficionat a les anècdotes, que són el millor recurs per construir-se una moral individual.

La guerra i la repressió brutal dels anys quaranta van regirar el sòl emocional, cultural i moral del país, sobretot a les ciutats més grans. Per això, quan Espinàs escriu, el que fa és adobar-se un terreny al qual poder arrelar-se. És per aquest motiu que humanitza Barcelona i el seu veïnat, que es fixa en els cognoms i que és un aficionat a les anècdotes, que són el millor recurs per construir-se una moral individual. En aquesta antologia hi trobareu un article que escriu tornant de l’enterrament de Jaume Vidal i Alcover en què vol desmentir el tòpic que qualificava a Vidal d’home refinat i a Maria Aurèlia Capmany de dona popular. ‘Només es pot ser realment refinat –en les lletres i en el tracte– quan hi ha unes arrels populars de debò. Si no hi ha una solidesa popular no es pot arribar al refinament autèntic, només es produeix l’afectació, que és la caricatura del refinament’, conclou per sepultar la falsa dicotomia. La metafísica sobre els panellets, els ametllers, el rossinyol o els castellers que fa en aquestes pàgines és la seva manera de proveir-se, a còpia d’anys, d’aquesta solidesa popular.

Com molts nens de la guerra, Espinàs també va passar la seva febrada parisenca. No és estrany que quedés captivat per Édith Piaf, George Brassens o Jacques Brel perquè aquí la moral del nacional-catolicisme estrafeia els sentiments i aquelles lletres senzilles que assenyalen unes experiències tan íntimes devien ajudar-lo a descobrir-se una mica més humà. Ara bé, al mateix temps que s’anava construint sentimentalment per mitjà d’aquests referents estrangers, va anar entenent i acceptant d’on sortia la grandeur de la France:

‘Després, ja madurs, vam aprendre que París havia estat i era tan ofegador com Madrid de la nostra veritable història i de la nostra veritable cultura, i que Perpinyà no era la capital del departament dels Pirineus Orientals sinó la ciutat catalana on hi havia el palau dels Reis de Mallorca. Esgarrifa pensar el que ens va costar posseir aquest nou «sentiment». D’una banda tenim els records, les emocions, la biografia personal que és deutora d’un París que ens ajudava a respirar més enllà de la misèria educativa i l’opressió castellanitzadora; de l’altra, la consciència progressiva dels aspectes negatius del francesisme. Intentar de superar aquesta contradicció: aquesta és la particular «guerra de la independència» d’alguns catalans de la meva generació’.

Espinàs va emprendre un procés d’autoconeixement i de coneixement que li ha durat tota la vida. Hi ha ajudat la seva curiositat incansable per entendre els perquès de la llengua, convençut com està que conté un misteri que se’ns escapa a causa de la seva obvietat.

Entristeix que la generació d’Espinàs no sabés sobre França el que la de Joan Maragall i Eugeni d’Ors ja havia après llegint, per exemple, les novel·les de Maurice Barrès. Però no és moment de perdre energia en tristeses. El que és important és que, ja madur, que diu ell, Espinàs va emprendre un procés d’autoconeixement i de coneixement que li ha durat tota la vida. Hi han ajudat les desenes de viatges i de llibres de viatges, les traduccions fetes i les que li han fet, la col·laboració amb artistes catalans d’altres disciplines, com Montsalvatge. Hi ha ajudat la seva curiositat incansable per entendre els perquès de la llengua, convençut com està que conté un misteri que se’ns escapa a causa de la seva obvietat. I hi ha ajudat també la construcció del seu rol d’escriptor en català per oposició, per exemple, a un autor profundament castellà com va ser Delibes.

Que Espinàs ha sortit victoriós de la seva ‘guerra de la independència’ particular ho demostra la precisió amb què aquí assenyala la perversió del llenguatge que va imposar el franquisme. En què ell mateix, amb el conjunt de la seva obra, refuta de manera evidentíssima la tesi franquista que presentava el català escrit com una artifici allunyat de la quotidianitat (i que venia la literatura catalana com una relíquia ortopèdica). I ho demostra també la idea implícita però molt clara de país que traspuen els textos: quan, per exemple, refusa el carnet de ciutadà del món perquè aleshores no podria gaudir del plaer de sentir-se estranger a Oslo o a Andalusia. 

Però a part de ser el dietari de la seva guerra personal, Una vida articulada és el comiat al món de Josep Pla, de J.V Foix i de Frederic Mompou, que havia mort molt abans que els seus protagonistes. És un homenatge a les lluites de Nestor Luján, Blai Bonet i Joan Fuster, la generació més estafada de la història de Catalunya, la que no va viure ni un quinquenni gloriós. És un retrat de Julián Marías, del marquès de Villalonga, d’Albert Boadella i de l’escenari cultural que els van permetre ser tan importants. És una petita crònica de la construcció de la Catalunya autonòmica, ara a punt d’ensorrar-se, i és també una bona explicació sobre per què s’està ensorrant. Aquí hi llegim com Espinàs es queixava, dos dies després que comencessin les negociacions per l’Estatut del 1979, que els catalans sempre pactem a la baixa. Com assenyalava les tares de la transició que se’ns han volgut amagar, parlant de ‘tots aquells que han destrossat políticament el país els últims anys i ara fan veure que volen reconstruir-lo’. O hi llegim com recorda, ajudant-se del savi monsenyor Enciso, de quina manera Déu va estendre la seva túnica sagrada sobre l’España del caudillo, fet que explica l’al·lèrgia permanent de molts catalans a l’estructura eclesial.

Personalment, la primera influència que vaig rebre de l’Espinàs va ser la lletra de la cançó d’uns dibuixos animats, aquells que explicaven la història de Catalunya per boca d’un drac rosa

Potser el punt flac del recull són algunes reflexions sobre l’ofici d’escriptor en què Espinàs mira d’autojustificar-se. Que si ell no escriu complex, que si ell no pensa profund, que si ell no és cap teòric sinó un vulgar retratista de l’entorn. Veuran, per exemple, que quan excusa Simenon ho fa com si s’excusés a ell mateix, cosa innecessària en tots dos casos. En canvi, aquells articles anecdòtics en què després de donar una informació gasetària dicta algunes sentències que descol·loquen i que entendreixen al més monstre són fascinants. De fet podria fer-se, amb aquesta antologia, un mosaic de petites veritats, com que no hi ha res més terrible que descobrir la desconnexió total entre uns llavis i uns sentiments o que l’afecte perdura en la memòria del gestos. També podria fer-se un recital amb alguns articles que semblen escrits per ser declamats, com el d’aquell tren que se sent córrer i xiular al lluny i que és, diu ell,  com una exacta passada d’arc –ara creixent, ara decreixent– sobre la corda afinada de la nit.

El que és possible és que, al final de l’obra, el lector es pregunti si no ha viscut altres vides o si, igual que l’Espinàs, no porta també vuitanta-sis anys a l’esquena: l’egolingüisme espanyol, la intocable figura d’aquell criminal que va ser Manuel Fraga en nom de la pau democràtica, les coces de Vidal-Quadras, l’actitud d’alguns parlamentaris catalans (tan acomodats com ho ha estat la mateixa autonomia), les condicions en què treballen els nostres savis, deixats de la mà de Déu, de la Generalitat i amb la propaganda estatal en contra…poca cosa ha canviat, a Espanya, aquests darrers trenta anys. ‘Els problemes de qualsevol llengua sempre són externs a aquesta llengua’: això que va escriure Espinàs fa més de vint anys podria sortir a l’editorial de qualsevol dels nostres diaris demà. I és que Una vida articulada és una cinta molt llarga, tant llarga que abasta tres etapes de l’articulisme català en democràcia, la de Montserrat Roig, la d’Agustí Pons i la d’Enric Vila. I és la baula que evoca i que ens connecta a nosaltres, els néts del pujolisme, amb aquells anys remots de Verges i Destino, de Cruzet i Selecta i amb aquells anys, no tan remots però que tampoc coneixem, de Josep Faulí al diari Avui. 

Espinàs escriu en un article que, després de Verdaguer, el català necessitava un poeta i un articulista de ciutat com Maragall. Nosaltres podem dir que necessitàvem algú que l’escrivís de la millor manera que es parla

Personalment, la primera influència que vaig rebre de l’Espinàs va ser la lletra de la cançó d’uns dibuixos animats, aquells que explicaven la història de Catalunya per boca d’un drac rosa guarnit només amb un bastó i un barret de copa. Deixem que els capellans i els psicoanalistes ens diguin per què les lliçons que impartia un drac rosa van impactar tant en una ànima de vuit anys. El cas és que la idea central que volia explicar el personatge – que sense tenir present la pròpia història no sabem què som- la vaig assimilar. Més endavant vaig retrobar l’Espinàs perquè ‘La Campana’ va reeditar A peu per la Segarra, el llibre de viatges en què glossa el seu pas per Concabella, el meu poble. Sé que arran de la reedició van organitzar-se a la comarca algunes trobades de lectors per comentar l’obra i que tothom provava d’identificar els homes, els racons i els paisatges que ell havia retratat trenta anys abans. Recordo que alguns veïns que no llegien res més que aquell paperot en castellà que es reparteix a missa des dels temps de Ponç Pilat,  van rellegir el dietari. I sé que algunes púbers com jo, mig idiotitzades de llegir novel·les només d’amors i desamors, vam aconseguir acabar-nos el primer llibre de no-ficció. Diria que el dietari va agradar a la majoria de segarrencs, encara que uns pocs van rondinar perquè el relat de l’Espinàs no reflectia la realitat de manera exacta. Entre aquests últims m’hi compto jo, bàsicament perquè l’escriptor jutjava que la fama de la bellesa de l’estanquera de Concabella era exagerada. Pèro menudalles a part, encara avui aquell relat connecta amb alguna cosa sincera dels fills i dels nets que van protagonitzar-lo. I aquesta és, al meu entendre, la gran virtut de l’Espinàs: que sap triar les millors paraules perquè el lector corrent reconegui en allò que llegeix el món d’on ha sortit i en el que es mou. Si a més el llibre va comentar-se igual l’any 2000 que en les edicions de 1991 i de 1972, i si a les altres comarques que va recórrer es va parlar tant dels seus dietaris com a la meva, no calia que incorporés la guerra civil a La collita del diable. Potser ell ja ha venjat el Priorat, com la Segarra, a la seva manera.

Aquest recull conté alguns escenes de frases clares i de persones gens personatges, com les dels seus dietaris. I a més és una bona oportunitat per fer cas al drac i tenir presents, sense pressió, els últims trenta-sis anys de la nostra història. Sense pressió perquè la cursa d’Espinàs no és de velocitat ni és un bombardeig de cops d’efecte sinó que és una cursa de resistència, amb algunes accelerades que et deixen força parat. Una cursa que s’aguanta sobre un lèxic ric, el domini del ritme de les frases i una mirada poc convencional sobre les escenes quotidianes. Ell escriu en un article que, després de Verdaguer, el català necessitava un poeta i un articulista de ciutat com Maragall. Nosaltres podem dir que necessitàvem algú que l’escrivís de la millor manera que es parla, des d’aquell Viatge al Pirineu de Lleida de 1957 fins ara. Si són a l’estranger i s’enyoren, o si tracten diàriament amb adolescents que parlen una mescla paupèrrima de català, castellà i anglès, llegeixin una mica d’Espinàs i els semblarà que tornen a entendre la relació que hi ha entre el món i les paraules. Deia la lletra dels dibuixos del drac que el nostre és un país mil·lenari i que avui tots en som hereus. Josep Maria Espinàs ha aconseguit sortir-se amb la seva, viure d’escriure en català durant un dels períodes més durs de la història de Catalunya, i a més ha contribuït a fer més digna aquesta herència. Per ser que va posar-se a caminar amb tot el pes de la repressió franquista a l’esquena, no està gens malament. De fet, estaria molt bé si no fos que aquella estanquera de Concabella amb tanta fama era justament la meva tieta. I els prometo que era tan bonica que no deixava cap marge per a la interpretació.

Barcelona, 2013