Jordi Armadans: “El model de seguretat actual és absurd”

Jordi Armadans és politòleg, periodista i un clar referent en la defensa dels drets humans, la pau i el moviment pacifista català. Fins fa molt poc, Armadans ha estat director a FundiPau (Fundació per la Pau) des d’on ha participat en processos diplomàtics de desarmament i control d’armes a les Nacions Unides. Actualment, Armadans es troba en plena etapa de transició vital i des de Núvol hem pogut parlar amb ell de l’assaig que acaba de publicar: Pau. El valor de la vida als nostres dies (Ara Llibres) i sobre quins són els horitzons que es planteja en aquesta nova etapa. L’autor hi fa una defensa a la vida humana, i ens brinda una oportunitat per entendre el context geopolític actual i prendre consciència del valor de la vida als nostres dies. En aquest llibre, Armadans convida el lector a reflexionar sobre com és i com funciona el món en què vivim I ho fa repassant els reptes polítiques actuals, detallant les diferents formes de violència que patim.

Què et porta a escriure aquest llibre i d’on neix la vocació per la lluita dels drets humans?

El llibre neix d’un encàrrec que l’editorial em va fer en el seu moment i que m’ha dut el seu temps acabar d’enllestir. A banda d’això, hi ha moltes altres coses que em porten a escriure aquest assaig: primerament, perquè porto molts anys treballant en aquest àmbit i he pogut participar en molts espais de reflexió i anàlisis. En segon lloc, perquè a la vida topo constantment amb contrastos que em neguitegen molt. Sovint em pregunto com pot ser que hi hagi milers de persones fugint de l’horror i que moren cada any intentant creuar la mediterrània. O, encara més, que es porti a judici a persones i organitzacions que busquen la manera d’intentar-los salvar. Per a mi, aquest tipus de contrastos em porta a aturar-me i preguntar-me quin món estem construint i sobre quins valors treballem.

Si volem realment un món més segur hem d’apostar per noves institucions mundials més democràtiques i efectives, enfortir els mecanismes de justícia global i la defensa dels drets humans, prevenir els conflictes.

D’on surt la teva inquietud per totes aquestes qüestions?

La meva vocació per la pau i els drets humans neix de l’entorn on he crescut. Els meus pares eren gent amb certes inquietuds i consegüentment a casa, sempre hi havia diaris, lectura i reflexió. Per altra banda, l’escola on vaig créixer era molt activa i promovia l’estima per la cultura i la sensibilitat social. Per últim, perquè cap els 15 o 16 anys, vaig començar a tenir dubtes sobre haver de fer la mili o no. En aquella època l’objecció de consciència era molt poc coneguda, però vaig començar a moure’m i informar-me i, al final, vaig fer el pas de fer-me objector. Penso que va ser a partir d’aquest moment que vaig iniciar el meu compromís per la pau i la consciència social.

Sovint parlem a escala mundial, però si ens fixem en allò local les xifres també són preocupants. Com podem combatre la fam, la violència i la misèria des d’un àmbit territorial? Són dues lluites independents? Quin model ha seguit Espanya en aquestes qüestions?

Jo crec que l’aposta que fa Espanya com a model de seguretat segueix una tendència bastant generalitzada. En aquesta línia, el que decideix fer el govern espanyol és més o menys el que proposa l’OTAN en el marc europeu. Així doncs, podríem dir que per fer una política pròpia cal ser molt valent, cosa que els governs demostren no ser. No obstant això, crec que és necessari que arreu del món s’abordin els conflictes i s’aprofundeixi en la manera d’afrontar-los. En definitiva, allò local i allò global no són dues lluites independents, sinó que hi ha marcs col·lectius globals i qualsevol lluita global té ramificacions locals. Fet i fet, amb el temps hem pogut comprovar que el mon cada cop és més petit i les dinàmiques polítiques estan molt impactades les unes amb les altres.

En el llibre parles molt de “l’espectacular, immensa i molt ben greixada maquinària bèl·lica, permanentment dotada de les darreres novetats en l’art de destrucció”. També expliques l’exagerada despesa militar i la poca funció que actualment estan desenvolupant els militars a Espanya fent referència als anomenats “soldats de pau”. Més armes per menys guerra o menys guerra per més armes?

Jo crec que tenim més armes (hem incrementat la despesa militar durant dues dècades) i tenim més guerres, aquest és el problema. Ens volen fer creure que si tothom està armat i preparat ningú s’atrevirà a fer una acció agressiva perquè tindria una contrarèplica. Però, vaja, si ens fixem en la guerra d’Ucraïna veiem que aquest model de dissuasió és una mica falòrnia.

La majoria d’amenaces al món no són militars sinó que estan relacionades amb temes de violència estructural, de justícia, fam, falta d’aigua potable o la crisi climàtica.

Com podem corregir aquest model de dissuasió?

Si volem realment un món més segur hem d’apostar per noves institucions mundials més democràtiques i efectives, enfortir els mecanismes de justícia global i la defensa dels drets humans, prevenir els conflictes, etc. Crec que la variable militar hauria de ser de les darreres coses a plantejar-nos ja que, si volguéssim, podríem actuar ja per a abordar les principals amenaces reals. En canvi, el que solem fer és dedicar els recursos i capital humà a construir un suposat model de seguretat que ens està destruint. Aquest model de seguretat actual és absurd.

Quines alternatives tenim?

Jo crec que primer hauríem de mirar de fer front a aquelles amenaces que estant destruint més vides humanes i després ja veurem quina mena de defensa -si és que cal- administrem. Però, actualment, estem començant la casa per la teulada, ho estem fent al revés i per a mi això és un gran contrasentit. La majoria d’amenaces al món no són militars sinó que estan relacionades amb temes de violència estructural, de justícia, fam, falta d’aigua potable, crisi climàtica, etc. I és que davant de tot això, no generem cap resposta. Així doncs quin coi de món estem creant?

A vegades confonem la dificultat amb la impossibilitat. Cal parlar d’allò que hem fet possible perquè el món que tenim és fruit de la decisió humana

Sí som conscients que el món no funciona i tenim la capacitat per revertir-ho, per què no el busquem? Quina capacitat té un infant o un jove per canviar el món? I un adult o una persona gran, què hi pot fer? Hi ha espais per canviar coses?

Sí, sens dubte. Certament, la sensació que tenim és que hi ha una sèrie de valors i premisses que malgrat siguin les prioritats que imperen, no responen a l’objectiu de preservar la vida humana o tenir cura del planeta. Arribats aquí, cal una reacció per part de la ciutadania i en conseqüència, del govern. En aquest sentit, la ciutadania és molt important per resoldre l’equació ja que en un entorn democràtic, el govern, hauria d’estar fent el que la ciutadania creu que és important. I és que, al capdavall, els governs treballen per canviar allò que als ciutadans els inquieta més. Per tant, si des del poder polític es percep que som molts ciutadans i ciutadanes que exigim respecte pels drets humans i la pau, serem cada dia més a prop d’aconseguir els valors que professem. En efecte i seguint la regla de tres, nosaltres també en tenim part de responsabilitat.

Hem de desafiar el sistema?

Sí, però amb tot i amb això, a banda de ser exigents amb el sistema i d’alguna manera influir al poder i decisions, podem fer moltíssimes coses a nivell micro. Per exemple, podem utilitzar transport públic, reduir el malbarament de recursos o dipositar els diners a una banca ètica. Tots aquests tipus de decisions, que poden semblar poca cosa, si les sumes i ho fa molta gent, poden tenir un gran valor.

Lligat a això, creus que el missatge no arriba a tothom?

Existeix un fenomen global al món que passa per preocupar-nos del que tenim més a prop i desconnectar d’allò que passa a l’altre costat del planeta. Això és un fenomen lògic fins a cert punt, però si optem per una perspectiva humanitzadora, està clar que la quantitat de nens i nenes que moren per fam i la gent que mor intentant creuar la Mediterrània, ens hauria de preocupar i alarmar més. Ara bé, cal ser conscients que allò que passa és fruit de les decisions polítiques que es prenen.

Cal prendre consciència.

Cal prendre consciència sobre si acceptem aquesta situació o no. Si ens sembla inacceptable, ens hem de posar mans a la feina per evitar-ho, però si en canvi, creiem que ens està bé un món on passen totes aquestes bestieses, llavors diguem-ho i no anem fent proclames absurdes de cultura de pau, democràcia, drets humans, etc. En resum, o bé som més descarats i més cínics i ens definim obertament així, o bé si ens escandalitza tant de menyspreu per la vida humana, posem-nos-hi ja.

Donem per fet accions rutinàries com anar a l’escola o poder votar, i a la pràctica són el resultat de molts anys de lluita al darrere

En el llibre justifiques una sensació generalitzada a la societat d’arribar tard per arreglar allò que ja s’ha malmès, fent referencia, sobretot, al planeta. Què els diries tu a aquesta gent que creu que ja no tenim res a fer? 

Amb tots els temes que estem parlant, existeix marge de reacció. Evidentment, tot el patiment que s’ha generat fins ara i totes les pèrdues de vides  humanes, és clar que són irreparables. Però, si ens posem avui mateix a treballar per buscar el canvi, evitarem molts sofriments i patiments futurs. Per tant, la possibilitat de canviar el món, és viable.

Tot amb tot, que sigui difícil una cosa, no vol dir que sigui impossible. És a dir, canviar una perspectiva política o una tendència és difícil, però mentre sigui possible, encara que sigui per un petit marge de maniobra, val la pena posar-s’hi. Jo crec que a vegades confonem la dificultat amb la impossibilitat. Cal parlar d’allò que hem fet possible perquè el món que tenim és fruit de la decisió humana, i per tant, pot haver-hi altres decisions humanes que canviïn i reverteixin el funcionament actual.

Potser el que ens falta és educar en consciència històrica per fer arribar a les noves generacions tot allò que s’ha aconseguit?

Exacte. L’experiència històrica demostra que a través de la presa de consciència generalitzada, hem pogut canviar moltes de les condicions materials anteriors. En aquest sentit, sovint, donem per fet accions rutinàries com anar a l’escola o poder votar, i a la pràctica són el resultat de molts anys de lluita al darrere. Trobo a faltar massa sovint, fins i tot dins del moviment de pau i drets i humans, consciència d’allò que hem aconseguit guanyar. Primera, perquè per fer una anàlisi rigorosa de la realitat, necessites saber el que ha passat. En segon lloc, perquè si tu mateix no valores allò que has aconseguit, no et mouràs prou la propera vegada perquè tindràs la sensació que no hi ha res a fer.

Posar en valor allò aconseguit serveix per il·luminar que és possible buscar el canvi. Cal fer-ne bandera

Podries destacar alguna d’aquestes fites històriques?

Per exemple, recordo que quan jo era jove es parlava de regular el comerç d’armes en l’àmbit internacional i això semblava una vertadera utopia. Doncs bé, ara ho tenim! A nivell global s’ha aconseguit el Tractat sobre el Comerç d’Armes i a nivell estatal una llei que regula les vendes d’armes. També hem aconseguit que projectes que eren molt minoritaris, al final acabessin sent majoritaris. Un altre fet històric són les campanyes internacionals de desarmament amb el tema de les mines antipersona. Quan l’any 92 comencen a haver-hi alguns activistes humanitaris que diuen que això de les mines és una barbaritat que provoca un munt de morts, poca gent se’ls escoltava. Però, amb temps i duent a terme una campanya internacional amb figures de renom, es va acabar aconseguint un tractat que prohibeix les mines antipersona a nivell internacional. Això és una victòria enorme! Posar en valor allò aconseguit serveix per il·luminar que és possible buscar el canvi. Cal fer-ne bandera, racionalment perquè ha passat, però també anímicament perquè és un estímul per la població que dubte sobre si buscar-lo.

I tu, com entomes el dia següent? Quins horitzons et planteges per a buscar el canvi?

Em coincideix, casualment, en un moment d’aturada després d’haver deixat Fundipau. La veritat és que a nivell personal estic fent coses que em venen de gust: cursos de formació, xerrades a llocs que em demanen de participar i em semblen interessants. A nivell col·lectiu, sé que continuaré vinculat en tot aquest món, ja sigui de manera professional o com a activista. I, més que mai, crec rellevant abordar i discutir el concepte, les polítiques i les prioritats sobre seguretat… Penso que és un debat que sempre ha estat molt important, però que ara ha agafat nova volada a partir de les lliçons que s’estan extraient de la guerra d’Ucraïna.