Joan Fuster, un intel·lectual de Països Catalans

Totes les iniciatives que es promouen per llegir i rellegir l’obra de Joan Fuster són i seran sempre insuficients per abraçar la totalitat de la producció literària d’un dels escriptors més importants en literatura catalana, l’obra del qual estableix un diàleg encara vigent amb el present, tal com ha afirmat Fina Salord, co-comissària de les activitats de l’Any Fuster a les Illes amb Damià Pons. Aquesta és la premissa fonamental que porta el govern de les Illes Balears a organitzar una sèrie d’actes al voltant de la figura de l’intel·lectual de Sueca per commemorar el seu centenari. És la primera vegada que la Generalitat de Catalunya, la de València, i el Govern de les Illes Balears decideixen homenatjar de forma conjunta un escriptor català, i no en va, ja que Fuster és considerat per molts un dels intel·lectuals més rellevants de la segona meitat del segle XX.

A ‘Llegir Joan Fuster avui’, una conferència que va tenir lloc el passat onze de novembre, dins de les jornades “Una mirada menorquina sobre Joan Fuster”, Gustau Muñoz va afirmar que allò que li sembla més crucial és “la qüestió de la perdurabilitat del pensament fusterià en un món que ha canviat”, juntament amb la possibilitat de trasllat de l’obra de Fuster a altres cultures. Muñoz va reflexionar sobre com hem de llegir l’obra de l’escriptor en el segle XXI, i sobre si aquest pot ser qualificat de “clàssic contemporani” per part de cultures diferents de la nostra. Muñoz va insistir en el fet que aquestes preguntes esdevenen cabdals a l’hora de repensar la figura de Fuster, posant especial èmfasi en la significació tant present com futura que se li pot atribuir.

A ‘El món literari de Joan Fuster’, una ponència del passat 27 d’octubre, Xavier Pla, professor de literatura catalana a la Universitat de Girona, ens va parlar de Fuster com un “escriptor estàtic”, ja que durant la seva vida va viatjar molt poc, quelcom que és curiós, tenint en compte que estem parlant d’un autor amb una forta ambició literària i grans capacitats de formació. Per entendre Fuster, és fonamental conèixer la seva vinculació amb Sueca i el seu entorn familiar, on es creà el seu hàbitat personal dins de la biblioteca, tal com va afirmar Pla. El fet que no fes cap viatge -mai va anar a París, centre cultural del segle XX- tret d’algunes visites recurrents a Barcelona un cop consagrat com a escriptor, i ocasionals a Grècia i Nova York, es pot percebre com quelcom estrany i irònic, ja que el seu nom figura entre el dels autors de literatura de viatges.

Joan Fuster fa un esforç per lluitar contra la vanitat, l’exhibicionisme i el narcisisme del jo, fet que es veu justificat en aquest aforisme: <<No és que m’agradi de dir jo. És que no tinc dret a parlar amb un altre pronom personal>>

Pla va definir l’intel·lectual com un “escriptor d’idees amb un vessant moralista i humanista”, a qui agrada “dialogar, especular, discutir i debatre” qüestions pròpies del panorama literari i polític, tot i que segons el docent, tant la reflexió política com la ideològica sovint acaben eclipsant altres facetes de Fuster. El suecà és conegut per la seva participació en diversos gèneres, com per exemple la poesia, que ocupà la seva producció de joventut; els dietaris, els ja esmentats llibres de viatges, la crítica literària, a través de les seves col·laboracions a la premsa durant els anys seixanta, que destaquen per la seva ambició canònica; els pamflets polítics i l’assaig històric amb nocions filosòfiques. Un autor amb un perfil molt polifacètic, que, nogensmenys, mai va desenvolupar la faceta de novel·lista.

En la xerrada, que va tenir lloc a l’Ateneu de Maó, Pla va resumir les característiques del pensament fusterià. En primer lloc, va destacar l’individualisme, la ironia i l’esperit crític de l’autor, que es reflecteixen en la seva personalitat literària, i que “ajuden a perfilar la figura de Fuster com a intel·lectual de l’Europa de postguerra”. Pla també va comentar la voluntat de lluita de Fuster contra el conformisme i l’esperit crític, que va definir com els “hàbits d’una societat que encara estava adormida pel franquisme”. Segons el catedràtic, Fuster va defensar la llibertat i la democràcia, amb especial compromís pel que fa a la llengua, a la cultura i als Països Catalans. Posteriorment, va manifestar que l’obra fusteriana s’emmarca dins del que es coneix com a literatura del jo. Fuster escriu en primera persona, i “parlant d’ell acaba parlant de tots nosaltres”.

Entre els seus referents principals cal destacar aquells autors que com Descartes o Montaigne, que van basar la seva obra en el que Pla anomena “suspicàcia metòdica”, “examen de consciència” i “escriptures del jo”. Aquells narradors en primera persona, que en els seus llibres ens presenten una introspecció, i que “intentant-se conèixer a si mateixos intenten trobar la condició humana”. I és que un dels postulats fusterians és que “es llegeix per comprendre’s a un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps”.

Un altre element central en l’obra de Fuster és el seu do pels aforismes, que permeten verbalitzar la seva concepció de la literatura. Aquestes frases estan marcades per la ironia, la paradoxa i l’autocrítica. Són “petites càpsules de pensament que permeten cristal·litzar la forma de pensar de l’autor, la seva pròpia idea de veritat”. Pla va afirmar que el valencià fa un esforç per lluitar contra la vanitat, l’exhibicionisme i el narcisisme del jo, fet que es veu justificat en aquest aforisme: <<No és que m’agradi de dir jo. És que no tinc dret a parlar amb un altre pronom personal>>. Els aforismes, juntament amb l’escriptura assagística, conviden el lector a la reflexió, a fer una mirada introspectiva. Malgrat la consciència de la impossibilitat d’arribar-se a conèixer íntegrament per part del de Sueca, tendeixen a l’experiència individual i a la indagació subjectiva.

Fuster segueix l’exemple de Montaigne en proposar una forma d’assaig sense conclusions, que formula preguntes en veu alta, suspesa idees i compara conceptes. Creu que ha de ser el lector qui extregui les conclusions, després de passar per un procés de contrast, de rectificació, de tempteig, de consideració i d’avenç en la lectura de l’obra. En la conferència, Pla va destacar l’escepticisme i la ironia descreguda que desprèn la seva obra, i el va equiparar a la figura de Voltaire, que considera un “pensador detergent”, igual que el mateix Fuster, en el sentit que ambdós netegen i desbrossen els conceptes.

Segons Muñoz, Fuster és un clàssic, i ha de ser llegit com a tal. Reivindica la seva figura com la d’”algú més enllà del seu arrelament temporal” i local, l’obra del qual ens obliga a pensar, i ens permet “comprendre millor la nostra condició humana i la nostra condició com a poble”. I és que ja ho va dir Joel Bagur a la seva ponència ‘Joan Fuster i els països catalans. La convicció d’un escèptic’: “parlar de Joan Fuster és parlar de Països Catalans, i parlar de Països Catalans prescindint de Joan Fuster és impossible.”