Estimat G.,

Aquest any el teu aniversari és una mica peculiar. Molts senyors per la televisió intentaran robar-te el protagonisme perquè coincideix amb unes eleccions. Tu encara no saps què volen dir unes eleccions, amb prou feines dius el meu nom encara, però com que t’ha tocat viure en un món on la teva existència i identitat són qüestionades, m’agradaria explicar-t’ho.

Has de saber, estimat G., que la teva herència serà agredolça. Que tindràs nits infinites de revetlles i nits eternes d’insomni pesarós. El món, com a mínim el que tenim ara, voldrà que t’amaguis, que t’avergonyeixis de qui ets, que reneguis de la teva història. Però la teva herència també et farà brillar d’orgull, mirant amunt desafiant i no espantar-te encara que estiguis cagadíssim.

M’agradaria donar-te la meva paraula (perquè aquí som gent de paraula) que formaré part sempre d’aquest gruix de gent tenaç i perseverant que no es rendeix. Perquè tu no ho saps, però avui hi ha moltíssimes persones que semblen rendides. Avui que fas dos anys, hi ha molta gent amb por, que viuran el teu aniversari amb un nus a l’estómac. També hi ha molta gent enfadada, decebuda, desesperançada. Hi ha molts adults que han perdut aquesta mirada oberta que tu tens, generosa i sense filtres. Però jo et dono la meva paraula de no ser mai una d’elles. O, si mai ho soc, de tenir la força per construir de nou.

Petit G., hi haurà molts moments en aquests anys que vindran que et semblarà que el món és una merda. Un cordó d’una sabata, una pilota punxada, una companya de classe malcarada, un pare maleducat. Una pedreta clavada al palmell, un trosset de vidre al dit gros del peu, un crit anònim al carrer de sota casa, una televisió llunyana amb el volum massa alt. Alguna cosa aleatòria, que mai no són aleatòries, et farà pensar que no hi ha cap lloc per a tu, tot i que sempre tindràs un lloc. La meva causa, meva i de tants altres, serà insistir a fer aquest lloc teu el més gran possible, amb pluja i vent, especialment en aquests dies de desconcert.

Tu no ho saps, encara, perquè tot just comences a identificar-nos, però hi ha moltes persones al món desconegudes que vetllaran sempre i cada dia per insistir a fer que siguis feliç. Aprendràs amb els anys a identificar-les, després d’algunes decepcions i cors trencats. Trobaràs entre la multitud qui assumeix les conseqüències dels seus actes, qui conrea els seus somnis i els fa amplis i acollidors. Alguna la coneixeràs i t’hi faràs amic: persones justes que valoren i prediquen l’alegria, persones que riuen a cor què vols o s’enfaden amb passió. En canvi, n’hi ha d’altres que mai no sabràs el seu nom ni veuràs els seus rostres, que seran complets desconeguts per a tu. Però és important que sempre recordis que no cal conèixer per estimar.

Avui fas dos anys i ja intueixes la bellesa, o això em sembla quan em mires de reüll. I per aquesta mirada, que em sembla que concentra tot allò que cal preservar de la humanitat, seria capaç d’alçar-me en armes, d’enllistar-me i anar al front, de morir matant. Perquè seria una lluita per la vida, una lluita que és, de fet, la vida. Ben pensat, el que sí que puc prometre és estar a prop per salvaguardar la bellesa que et creix dins el cor. Per recordar-te, quan calgui, que sempre hi ha una trinxera encara que sigui a l’esquerda més petita del món, que sempre hi ha cançons i art i flors creixent als marges, que en el moviment de les nostres mans hi batega latent un nou món.

Estimat G., avui que et veig córrer i saltar i cridar penso que hi ha qui, davant el lúgubre i la cridòria de fora, voldrien embolicar aquest instant amb cel·lofana i aïllar-lo de tot. La temptació hi és i no negaré que m’ha passat pel cap buscar la manera de preservar la teva innocència. Però bufaves per fer bombolles de sabó i al·lucinaves quan he convingut que qualsevol protecció acabaria sent una gàbia i que mereixes, com tothom, poder alçar el vol. Pateixo, i ja em perdonaràs el meu paperot de cosina gran-tieta, perquè sé que aquesta bombolla un dia esclatarà i t’esquitxarà la cara i, per un moment, no voldràs tornar a bufar. Però, tal com t’explicava, som un silenciós exèrcit repartit per arreu que estarem pendents que això no passi.

Fes-me confiança, G., fins i tot (o especialment), quan et sentis perdut. Les que formem part d’aquest grup de defensa de l’alegria ens camuflem pels carrers com la gent normal. Si t’hi fixes prou bé ens veuràs a la peixateria, al taxi o conduint un tren. Ens veuràs a una terrassa rient fins a quedar-nos sense aire o ens veuràs protestar amb el front arrugat de ràbia i indignació. Si aprens a trobar-nos, veuràs les escletxes per construir de nou.

Fer-se gran, G., fa una mica de por. S’assembla, a vegades, a aquest dia estrany en què tu fas dos anys i uns senyors criden massa. Però si, malgrat els ensurts, preserves la mirada i tornes a bufar amb força sense por a esquitxar-te, amb el temps veuràs que mai no estaràs sol i que sempre hi ha esperança.