Estimada escola

Clara Ponsatí i Lourdes Martorell van anar juntes al Talitha, a la classe de Pinotxo. Ara Martorell escriu aquest text sobre Molts i ningú (La Campana), el darrer llibre de Ponsatí. Reproduïm el text de presentació que va llegir Martorell a l’acte de presentació del llibre a Casa Orlandai.

Estimada escola,

Molts i ningú és un exercici de sinceritat, malgrat certa mandra i fatiga però gràcies al confinament, en què la Clara es revisa de dalt a baix per trobar les llavors i la lògica més profunda del seu ser. Ja que inevitablement es parlarà d’ella, que se sàpiga la seva versió i ja que s’hi posa, que li serveixi per avançar. Passa comptes amb ella mateixa, amb els fets i en destil.la un amor agraït que perfumarà tot el llibre. Un gràcies a la vida en forma de redacció lliure i un val la pena malgrat tot perquè la poesia sempre ens salvarà.

Ja que té fama de ser sincera per defecte, que ningú no s’estranyi de les seves confessions perquè sincera ve de sense cera, o sigui sense retocs ni maquillatges. Així que no amaga ni rebaixa res, i de l’embastat conquesta l’alta costura, perquè aconsegueix explicar com és i per què no va de catxes a través de la pròpia experiència i dels seus pensaments. La manera com treu suc dels petits detalls, les anècdotes, els perquès i els com, la poesia i els referents, les idees i els fets, com a bona filla de sastres, van revelant aquest vestit tan personal i ben resolt, molt més acabat que un simple embastat, molt més que una simple crònica d’un temps d’un país, on crec que la idea que hi sobrevola és la lluita irrenunciable per les llibertats personals i col·lectives que l’ha il·luminat des de sempre.

Confesso que m’encantaria ser capaç d’inventar un personatge de ficció tan intens com la Clara, sobretot per la coherència interna dels seus actes, per l’enorme saber amb el que argumenta i per la total convicció que naveguem en les mateixes aigües de l’humanisme antic dels clàssics on cada vegada que llibertat i justícia xoquen, qui ha de prevaldre és la llibertat, perquè és en la nostra naturalesa d’humans, perquè ens és l’alè vital. La resta potser és negociable, però la llibertat no. Un camí com el de la Clara, tan exigent, sovint difícil i costós i a vegades dolorós i feixuc però que paga la pena, seria impossible d’inventar.

També m’encanta que ho hagi expressat tan bé amb unes delicioses orenetes del seu avi Josep Obiols a la portada. Ocells migratoris, volant i xisclant lliures pel cel com a símbol de l’esperit lliure i grupal que respira el llibre. La meva àvia Maria, des de la galeria, es desfeia quan cada primavera veia arribar les orenetes. Ja són aquí, ja han tornat… i era la clau del bon temps i l’olor de l’estiu. A casa de l’altre àvia, hi lluïa una molsuda catifa feta a cals Aymat, amb orenetes de l’Obiols en un disseny d’en Gali. Per la meva família, les orenetes eren casi totèmiques i el meu besavi Serra en feia de ceràmica, volant, per ser penjades a la paret i no oblidar-les durant el fred. Els avis de la Clara i els meus ja eren bons amics i no és d’estranyar que els nostres pares ens portessin a la mateixa escola, que era aquí, en aquesta torre de Casa Orlandai, en aquesta tribuna. L’escola, aquest lloc mental que podria ser tan idíl·lic com ideal per millorar la vida de les criatures. Nosaltres vam tenir la sort de ser aquestes criatures, d’anar al Talitha, de ser la classe de Pinotxo, i de l’impuls que vam rebre de la gran Maria Teresa Codina per aixecar-nos i poder caminar.

El virus del vot i el de la igualtat ben inoculats, després, bàsicament, a l’escola ens van entrenar a pensar, a pensar per sobre de tot, amb independència i valentia

“…quan encara la democràcia no existia al país a l’escola Talitha els nens i nenes, en començar la primària, ja estaven acostumats a votar per triar-se un nom per a la seva classe que els acompanyaria durant la resta de la seva escolaritat. A partir de 1974 i fins a l’any 2003, quan el centre va prendre el nom d’Escola Orlandai amb un projecte obert al barri i vocació d’escola pública, una de les primeres activitats va ser l’elecció del nou nom entre les propostes fetes pels alumnes i el van elegir votant. El nom triat havia estat proposat per una nena anomenada Roser, que va decidir inventar el nom en lloc de proposar-ne algun de ja existent. A la publicació feta amb motiu del 25è aniversari de l’escola, ens ho explicava: L’Orlandai, sí, era el meu personatge imaginari que tot ho podia fer i aconseguir; fort, valent i astut. No les tenia totes a l’hora de donar el paper escrit amb el nom a la senyoreta; tenia la sensació que, en perdre el secret, es perdia la seva força i el seu magnetisme, però quan va ser el meu torn, ja no m’ho vaig rumiar més: havia de ser l’Orlandai.” DDAA. 25è aniversari de l’Escola Orlandai, 1999.

El virus del vot i el de la igualtat ben inoculats, després, bàsicament, a l’escola ens van entrenar a pensar, a pensar per sobre de tot, amb independència i valentia, i a saber-ho explicar i defensar. Amb aquest simple truc t’anaves fent forta i alhora feliç i els conflictes comuns i personals es podien resoldre millor. Als 12 o 13 anys, havíem arribat a fer assemblees interminables que més que res eren psicodrames expiatoris, on tothom deia de tot, a sac, on el to era fort, tan fort que podia arribar-te a fer plorar, de ràbia, de desconsol o d’indignació. Érem algú. Érem grup. Molts i ningú.

Confidència: A més cantàvem juntes en una coral i quan un ha fet això sap què és la veritable comunió col·lectiva, la vibració conjunta, el plaer d’un tutti, d’un tothom alhora. Ho dic perquè creure en el mite d’Orfeu dona ales i com que ens venia de lluny, vam caure a la cassola molt d’hora i vam anar directes als eversongs i altres delícies líriques. D’aquí venen els meravellosos passatges d’èxtasi maragallià de la Clara, parlant de les Hèbrides i dels cérvols, sota l’influx d’Orwell. «Si la llibertat significa alguna cosa, és el dret de dir a la gent allò que no voldrien sentir» diu, citant-lo al costat d’un sedant «Maquiavel i Kant es reconciliaven en el meu esperit» de l’europeista Altiero Spinnelli. O quan parla dels passejos neuro balsàmics, espaterrada davant dels Brueghels a Brussel·les, per combatre la solitud espiritual i no caure del tot. Gloriosa remeiera inútil que ens ha salvat sempre la vida!

Per una persona jove la història de la Clara és un referent necessari en un món on la política la segueixen fent els homes a cops de colze.

M’encanta que sigui un estímul per les dones posant el dit a la llaga i dient les coses pel seu nom. Quan parla de la grolleria d’en Mundó, que va compartir amb ella la representació oficial en un funeral del 17A, ignorant-la per baixeta i sense respectar ni la igualtat ni l’edat, està posant un gra de sorra molt important en la lluita per la igualtat i la llibertat. Per desterrar el rol pervers de fèmina perfecta, i desfer-nos dels gallets alfa i la fatídica testosterona enquistada al moll del sistema. Diu «Però què li passa, a en Mundó? Per què és tan groller?. De fet, es comportava amb tota normalitat. La normalitat d’aquestes circumstàncies. He viscut moments similars després, a les manifestacions, en campanya… Sempre que hi ha molta gent. Si no reparteixes prou empentes, no aconsegueixes mantenir el lloc que et correspon. Si us mireu les fotos del 2017, fora de les fotos oficials, jo no hi surto mai. Perquè no clavo prou cops de colze i perquè soc baixeta. Fer prop de dos metres, en política, és un gran avantatge. No he aclarit mai del tot com és que em van trucar a mi per entrar al govern. Suposo que perquè a última hora els devia fallar algú. I, és clar, necessitaven una dona, perquè la cosa de la paritat estava molt fluixa.»

Per una persona jove la història de la Clara és un referent necessari en un món on la política la segueixen fent els homes a cops de colze. Perquè entenguem per fi que una dona pot fer política com qualsevol, cosa que malauradament encara no ha acabat d’arrelar en tots els bigotis de la societat. El dia que ens ho creguem de debò potser tot segueixi igual, o no, però jo confio que serà millor i que l’embastat de la Clara hi haurà jugat un paper, com a model, com a referent i com a invitació.

Volia trobar Mis primeros cuarenta años, llibre de memòries de Frederica Montseny però avui en dia ja val 450 euros i no els tenia a mà. El volia llegir perquè és l’únic referent similar que em ve al cap. Dona, republicana, ministra, exiliada a Tolosa, que es retira de la vida pública però no abandona res, amant de la llibertat i la lluita. No sé què hi deu dir però imagino que també deu explicar com una persona idealista i honesta pot arribar a formar part d’un govern. El va publicar a Plaza y Janes el 1987, quan la CNT ja havia decidit no participar mai més en el sistema polític i mantenir-se només com a moviment pel canvi social. I ella, la exministre de l’estimada república, va ser qui va defensar aquesta decisió en el primer congrés legal, el 1977, a Montjuic davant de 100.000 persones. La vida dona moltes voltes.

Veig la Clara com una nova Pepito Grillo, removent consciències i parlamentant per millorar el món. Val la pena, ens insisteix aquesta lluitadora transparent i lúcida que arriba a reconèixer que en un moment crucial es va equivocar tot i saber que s’estava equivocant, i que ho va fer per feblesa i pietat. Qui parlaria així de si mateix? Potser per això tanta gent se l’escolta, perquè saben que no té pèls a la llengua, que diu el que pensa, que no té amos ni marits i, potser també per això mateix, inclús la brillantina rància de l’ABC i companyia l’ha titllada de “verso libre del independentismo catalàn”.

PD: S’ha esperat quatre anys i jo que me’n alegro. Havia de relaxar l’ànim, refredar-lo i beure el vi ranci del dol per reforçar el que hi sosté. Els dies que han passat, entre incertesa i batalla, distància i enyor, li han donat la pàtina que només ara pot lluir. Ni venjança, ni nostàlgia, ni solemnitats, ni retrets. Només la seva veritat i la seva lògica brutal sobre una història ja més digerida que quan va haver de marxar de pressa i corrents cap a l’exili. Podria haver parlat del que l’ha fet famosa, del seu pas pel govern, de l’impactant 1 a 0 que vam aconseguir el 2017 i dels successos posteriors a Europa, que és el que se li reclama, la notícia, l’actualitat i l’evolució del personatge perseguit. Però ella, tan poc fan dels likes com de les ensabonades, poc a poc, ha anat entenent que aquesta seva mirada, la mateixa que desplega amb tanta certesa i exigència al Parlament Europeu, prové de molt més lluny i recull la fruita madura que li ha deixat Dafnis, dels avantpassats, dels dibuixos de l’avi, de la nissaga, de casa seva, la terra i el país. De l’ADN a l’escola, de les curiositats a les realitats, dels moviments socials a l’empremta personal. I també dels poemes, quadres, escenes, moments i pastissos que va mamar i l’han reconfortat, com aquest Molts i ningú, extret d’un vers de Foix, tan lligat a la seva pròpia història, amb què titula el llibre. I és gràcies a aquesta riquesa emocional que es pot refer i enviar missatges de gran volada com el seguir lluitant val la pena que ens diu a mode de conclusió al final de llibre. 

Moltes gràcies, Clara.