Emprenyada, empipada, enfurismada

Deia Simone de Beauvoir: “Soc terriblement avariciosa; ho vull tot de la vida. Vull ser dona i ser home, tenir molts amics i tenir solitud, treballar molt i escriure bons llibres, viatjar i gaudir-me, ser egoista i desinteressada. És difícil d’aconseguir tot el que vull. I aleshores, quan no ho aconsegueixo, em torno boja d’ira”. Jo també ho vull tot, Simone. Per això m’aïro: perquè no tinc el que vull i estic insatisfeta, perquè em frustra que algú no actuï com jo actuaria, perquè em molesten més les seves mancances que les meves i, a més a més, perquè ser profundament intransigent és profundament divertit. “La ira apunta sempre a les juntures del món: als punts on es rasquen les aspiracions i les realitats” diu Raül Garrigasait al seu pecat capital. Potser per això és tan seductora, perquè en l’afany destructor hi tastem la possibilitat de construir alguna cosa nova feta a la nostra mida. Emprenyar-se i tenir unes ganes fulminants de governar són la mateixa cosa: una bona mala llet.

Quan dic “estic emprenyada” en realitat m’ajudo de la concreció dels mots per delimitar una embriaguesa molt més coent i molt menys perimetrable que el que em va per dins. “Una ira bona que s’enfurisma per les raons correctes, contra les persones que s’ho mereixen, de la manera adequada i en el moment necessari”, escriu també Garrigasait. Quan esclata, la ira és tramposa perquè sempre sembla bona i sempre té els arguments per justificar-se. És físic, però és racional: enfurismada, em sembla que el que és moralment correcte i formidablement assenyat és estar enfurismada. Em surt del cap i se m’apodera del cos d’una manera elèctrica, com un orgasme. Tot el que és raonable, tot el que em sembla recte i just, em recorre els teixits musculars d’una manera perfectament coherent i, per tant, perfectament plaent. És un furor màgic que et fa creure que n’hi ha prou amb un crit per posar tothom al seu lloc. És pràcticament un joc, com la conversa que et mena a la luxúria o com l’altivesa que incita a la supèrbia. Com una foguerada, s’assembla molt a l’altra cara de volar d’enamorament –cap algú altre o cap a un mateix–.

Posat en llenguatge postmodern —espantós—, és per la raonabilitat de l’emprenyada que a qui està colèric li costa tant de “desconstruir-se”. Garrigasait també escriu que “plorar amb l’altre, posar de costat el dolor propi i el dolor de l’altre, atura la ira”. I no és una mala tàctica: si és cert que els mots poden moderar els sentiments perquè en la concreció hi ha aterrament, una conversa amb qui no mereix la ira és la millor manera de separar-ne el que és racional –al cap– i el que ho fa irracional –el cos–. L’altre dia, irada, una amiga també irada em va preguntar què era el que em convenia més: estar sola o plorar juntes. Parar l’orella als seus focs artificials va extingir els meus focs artificials del sentiment d’injustícia que d’entrada els havia fet esclatar. Però quan ens vam acomiadar i vaig estar sola altra vegada, l’enrabiada va tornar perquè volia estar enrabiada. Perquè en abocar-se a la ira, com amb qualsevol pecat, hi ha una predisposició del cor.

Si no surt a temps, tota aquesta força se’m fa angoixa al pit i encara és més difícil de combatre. Potser és aquest l’error que cometo amb la ira: que em penso que n’hi ha prou amb voluntat per a retenir-la. I és cert que n’hi ha prou amb voluntat per a no fer-la sortir, però no n’hi ha prou amb voluntat per a destruir-la. Capturada al cap, l’empipada es fa angoixa. Una altra Simone –la Weil– deia que “en lluitar contra l’angoixa mai no es produeix serenitat; la lluita contra l’angoixa només produeix noves formes d’angoixa”. Abans d’acarnissar-me contra el mur d’angoixa que no podré destruir, he de jugar amb la ira per a desprendre-me’n diligentment: amb el mínim nombre de damnificats i sense deixar-me captivar per les ganes de capbussar-m’hi com en un bon jacuzzi. El punt flac d’estar veritablement emprenyat és que és un estat que, malgrat tenir els motius raonables intactes, físicament costa molt de mantenir. Quan l’efervescència baixa i em planto serenament davant els nusos dels meus motius per descabdellar-los, he de fer l’exercici d’humilitat de donar-li la raó al meu pare: he tingut dues feines, enfadar-me i desenfadar-me. La primera ha estat un impuls. La segona, una necessitat. Fa gràcia perquè la humanitat és l’estat paradoxal en què, malgrat estar predisposats al mal, de tant en tant i amb aparença aleatòria trobem la voluntat i la consciència per apartar-nos-en.