Raül Garrigasait: “La ira catalana no ha estat mai fundacional”

L'autor de 'La ira' (Fragmenta), Els Fundadors (Ara Llibres) i País barroc (L'Avenç) guanya el premi Punt de Llibre 2020

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Les lletres europees comencen amb la ira, la primera paraula de la Ilíada, i com que Raül Garrigasait és l’hel·lenista de capçalera de Catalunya, a ningú estranya que hagi fet un assaig magnífic sobre la ira dins de la col·lecció dels set pecats capitals de l’editorial Fragmenta. Garrigasait és president de La Casa dels Clàssics (l’actualització de la Fundació Bernat Metge), filòleg clàssic, escriptor, traductor i editor. Parlar-hi és un plaer, un savi d’aquells que mai s’escuden ni en l’obscuritat ni en la pedanteria, i llegir-lo el goig de la intel·ligència aterrada per una prosa vital. També és un autor molt prolífic: a part de La ira, acaba de publicar Els fundadors (Ara llibres), un assaig històric que vibra com un thriller resseguint els xocs entre Francesc Cambó, Carles Riba i Joan Estelrich en la seva empresa de crear la Bernat Metge. Connectem la dimensió més universal de l’ànima irada dels clàssics amb l’ús polític que en van fer els noucentistes, que s’estira fins a la relació complicada entre la ira i la Catalunya contemporània.

Raül Garrigasait. Foto: Laia Serch
Raül Garrigasait. Foto: Laia Serch

Que tens una relació complicada amb la ira?

L’editor de la col·lecció sempre diu que la tria dels autors de cada pecat ha sigut totalment arbitrària, però nosaltres sospitem que no. Tothom em sol dir: “No t’escau gens aquest pecat”. Però jo penso que sí, que sóc una persona que s’enfurisma sovint, el que passa és que no em barallo o no reacciono de forma agressiva. He viscut la ira en l’àmbit polític, literari i familiar. Viure amb paciència no és fàcil.

La ira és una passió que es manifesta en el cos i en l’esperit, que ens unifica i ens fa un ésser ple, sense distincions.

Per què la ira és un problema?

El problema de la ira és que es manifesta amb una força extraordinària. La ira és un do perillós. La ira no s’ha de suprimir del tot: a mi m’agrada pensar que tinc la ira adormida a la vora, que en qualsevol moment es pot despertar, i que quan es desperti em puc equivocar però també em pot protegir. El que passa amb aquest do, que al llarg de la història sempre s’ha vist com una energia sobrenatural, és que ens porta més enllà de nosaltres mateixos i ens pot ajudar a lluitar contra el mal, però també ens pot aixafar.

La ira és el pecat més animal, més primari?

Nosaltres tendim a veure la ira com una cosa visceral, una agressivitat primària, però Sèneca deia que el primer moment de la ira passa per l’ànima. Cal fer un judici sobre la realitat, sobre la injustícia, sobre una ofensa que hem patit o hem vist patir. És una passió que es manifesta en el cos i en l’esperit, que ens unifica i ens fa un ésser ple, sense distincions. I com que hi ha aquest judici, segurament vol dir que hi ha un aprenentatge de la ira. Quan penso en una generació com la dels meus pares, tinc la sensació que tenen assumit cert fatalisme, la idea que hi ha desgràcies que et cauen a sobre i no val la pena fer-s’hi mala sang. En part admiro aquesta saviesa i penso que és bo aprendre-la per a certs aspectes de la vida, però també crec que les generacions posteriors hem fet un aprenentatge contrari: si ens passa alguna desgràcia, és culpa d’algú, i has de buscar aquesta persona o aquesta estructura i revoltar-t’hi.

La nostra ira corre el perill d’estar més a prop de la moral de l’esclau que de la moral del senyor.

Contra la resignació cristiana, Nietzsche recomana la ira dels clàssics. Creus que ara estem recuperant aquella ira vertical?

A mitges. La nostra ira corre el perill d’estar més a prop de la moral de l’esclau que de la moral del senyor. La ira dels herois antics era afirmativa, naixia des de la consciència del propi valor, del poder, de la superioritat. Aquil·les és el millor dels herois i n’està convençut i ho diu sovint: “Jo que sóc el millor hauria de tenir el reconeixement que mereixo en l’economia de l’honor i, com que no el tinc, aquesta guerra és de mentida i no hi vull participar”. En canvi, la nostra ira-indignació lliga més amb formes de l’Antic Testament, amb el Déu que castiga els exèrcits egipcis que persegueixen un poble sotmès que lluita per salvar-se. La ira política que ens domina avui esclata dins la consciència del que es creu subaltern, no s’assembla a la ira noble dels herois antics. Aquesta és la tendència general, però podem trencar aquesta presó i manipular la ira d’altres formes.

La ira trumpiana, que ara rebem a prop en forma d’ira cayetana, no encaixa amb cap dels dos models.

En el cas de Trump, ho explico en la relació entre ira i poder. Els esclats de Trump tal com els escenifica a Twitter s’entenen fàcilment si penso que aquest senyor és el director d’una empresa reunit amb els seus subordinats i s’enfada perquè no fan les coses com vol, i al cap de cinc minuts no ha passat res. 

Gent associada a aquests sectors ha desfermat la seva ira en manifestacions contràries al confinament.

A Alemanya, en aquestes manifestacions hi havia barreges molt curioses d’extrema dreta, antivacunes i comunistes… una cosa molt heterogènia. Jo pensava “allà dins no m’hi fico”, però, alhora, aquests desobedients, sense voler o sense saber, ens estan protegint a tots. Crec que és bo que hi hagi aquesta tensió. Aquí, que hem fet un confinament molt més estricte, aquesta tensió no hi ha sigut gens i a mi m’ha espantat. M’ha resultat inquietant l’absència de veus boges. Un esclat d’ira inconscient també pot ser útil per a tothom.

Raül Garrigasait | Foto: Laia Serch
Raül Garrigasait | Foto: Laia Serch

Alguna hipòtesi sobre la nostra docilitat?

M’he fixat que, a les descripcions clàssiques de les epidèmies, com ara la de Tucídides, que parla de la pesta d’Atenes, i també a la del Decameró i en altres obres, es diu una cosa com ara: “L’orde social es va ensorrar, les lleis van perdre la força i tothom anava a la seva”. En canvi ara ha passat el contrari: les lleis s’han tornat més invasives que mai i nosaltres més obedients. Crec que això diu alguna cosa profunda de la societat mundial i concretament de la catalana. Això s’explica pel prestigi del mite de la ciència com a salvació en les societats modernes. Dir això és una mica delicat, perquè a mi m’interessa la ciència i m’he fet un fart de continguts científics sobre el virus, però és interessant pensar en el mite del científic salvador o de la ciència que sempre sap el que s’ha de fer quan dos mesos després ens diuen coses tan diferents de les que deien al principi. A la societat catalana, els mites de la il·lustració tenen un prestigi enorme, més que en d’altres societats, i per això tenim aquesta tendència a deixar-nos seduir per una retòrica il·lustrada, emancipadora, igualitarista… republicana, aquesta paraula que ho vol dir tot i no vol dir res.

Els nostres esclats sempre han estat dispersos, com guerrilles, quatre barricades que després desapareixen. Ha estat una violència impotent.I en tots els signes: anarquistes igual que carlins.

Si sabem que totes les repúbliques s’erigeixen sobre una violència, com és que a Catalunya ens quedem només amb la meitat ingènua de la història?

La història dels catalans és extraordinàriament violenta. Durant segles hem tingut fama de ser un poble violent. Els viatgers del segle XIX ens descrivien com una gent que no para de parlar de la seva independència passada, coses que els cronistes d’aquí no veien. La característica de la nostra violència, la nostra ira, és que no ha estat una violència fundacional. Així com la Revolució Francesa va ser un esclat de violència que va fundar una cosa diferent i va crear un mite fundacional, els nostres esclats sempre han estat dispersos, com guerrilles, quatre barricades que després desapareixen. Ha estat una violència impotent. I en tots els signes: anarquistes igual que carlins. S’intenta reformular la idea dels catalans violents a partir del noucentisme per vincular la nació catalana amb la idea clàssica d’harmonia, però és un intent molt precari de creació d’un mite que als anys trenta fracassa. I no va ser fins després de la Guerra Civil que es va imposant aquesta idea que som gent de pau, que no fem servir la violència. És el resultat de fracassos històrics molt llargs i molt sostinguts. Potser per això aplaudim quan es cremen edificis als Estats Units i ens esgarrifem quan es cremen quatre contenidors a Urquinaona. Potser tot es reflecteix en la idea encara hegemònica que el poder l’hem d’exercir sense que es noti. 

Hi a algun espai entre la no-violència passiva que no duu enlloc i la violència-descàrrega que no serveix per a res? 

És evident que si volem que hi hagi política, ha d’haver-hi aquest espai. En la no-violència tal com s’ha organitzat no hi havia política perquè no hi havia capacitat d’assumir el poder. I això no vol dir tenir-lo i exercir-lo, vol dir assumir una posició de poder, que les coses bones i dolentes es fan des del poder i si no, simplement no pots fer res. Però m’estàs portant a un camp de tertulià! [riu]

La ira-menis és l’expressió d’una crisi de sentit: expressa que ha fracassat l’ordre social de la guerra.

Horror! Tornem a les coses importants: L’obra més antiga de les lletres europees comença parlant de la ira: pots llegir-me la primera frase de La Ilíada i explicar-me què significa?

“La ira, deessa, canta la ira d’Aquil·les el fill de Peleu”. Jo la dic així perquè “ira” és la primera paraula en el grec original. Menis és una paraula poc habitual en grec i que s’aplica a déus, i que s’apliqui a un mortal com Aquil·les és sorprenent. Tradicionalment s’ha traduït per ira o còlera, però en traduccions especialitzades, especialment a Alemanya, s’ha traduït per “rancor”. Perquè aquesta ira no es refereix a un atac de ràbia momentània, sinó a quan Aquil·les se sent ofès perquè Agamèmnon no l’ha respectat com a guerrer i li ha pres el botí de guerra que li correspon -una dona esclava, però no hi ha res de romàntic- i aleshores Aquil·les respon retirant-se del camp de batalla. És una ira que consisteix a no fer res, a deixar que els seus companys vagin morint a mans dels troians. La ira-menis és l’expressió d’una crisi de sentit: la guerra homèrica segueix una economia de l’honor molt clara, basada en què els guerrers lluiten per la glòria immortal i els millors han de tenir més reconeixement. La ira expressa que ha fracassat l’ordre social de la guerra. El rancor d’Aquil·les el porta a dir que vol tornar a casa i morir vell i anònim en comptes de jove i gloriós al camp de batalla, que és el contrari a la moral del guerrer, el que passa és que això només ho diu. La ira-menis fa veure que es desentén del tot, però és un càlcul fred i un desig de venjança: es queda a la tenda i segueix el que passa a la guerra de prop fins que Agamèmnon cedeix.

La modernitat no és, precisament, el projecte de desmentir aquesta lògica de l’honor? El plaer que sentim quan l’enemic paga l’afronta amb sofriment sortiria d’una arrel atàvica i estaríem millor si ens desféssim d’aquest vestigi. 

A mi em passa que quan parlem de vestigis atàvics, tinc una tendència instintiva a posar-me a favor dels vestigis atàvics. Intento pensar sobre aquest instint: em sembla més ineficaç i més perillós pensar que podem eliminar tota la negativitat que hi ha en l’home que aprendre a conviure-hi. Creure que ens podem purificar de la ira, de l’agressivitat, i que tot això deixarà de tenir un paper important en les nostres vides, en el millor dels casos és una il·lusió que després fracassa, i en el pitjor és la base del totalitarisme.

Fer-te amo de la teva tradició és alliberador. El potencial emancipador més clar que hi ha en les humanitats consisteix a crear-te la pròpia tradició.

Flash forward al present: t’encarreguen dirigir el projecte de La Casa dels Clàssics. De què serveix una nova traducció de la Ilíada?

Traduir textos antics no és pedanteria, però pot ser dues coses molt diferents: un exercici per especialistes o bé una operació que pot tenir conseqüències en la creació literària d’avui, com la nova traducció de La Il·líada de Pau Sabaté (Alpha / La Casa dels Clàssics). El tipus de conflictes que es mostren, la cruesa amb què es plantegen, pot servir perquè un escriptor que ho llegeixi pensi que es pot escriure d’una altra manera. En tots els llibres que he escrit, hi ha coses que sense alguna traducció de la Bernat Metge no serien tal com són. Traduir els clàssics és un acte transformador de la cultura. Hi ha hagut tres maneres de veure els clàssics: entendre els antics com l’ideal de civilització harmònica i plena, com Winckelmann, veure els antics com una gent connectada amb la força primària de la humanitat, com en Nietzsche o Freud, o una visió historicista que simplement es planteja entendre aquesta civilització al costat d’altres sense res d’especial, com Burckhardt. Totes tres visions són vives. El que volen dir és que la manera com mirem la tradició afecta com vivim avui. Fer-te amo de la teva tradició és alliberador. El potencial emancipador més clar que hi ha en les humanitats consisteix a crear-te la pròpia tradició. No s’ha d’acceptar el que tens darrere com una herència que et ve donada, sinó assumir-la com a tradició, que vol dir operar-hi activament.

Raül Garrigasait | Foto: Laia Serch
Raül Garrigasait | Foto: Laia Serch

Darrere la primera Bernat Metge, hi ha una projecte nacional molt fort.

Als inicis de la Bernat Metge, hi ha la idea que per emancipar-nos nacionalment necessitem connectar amb la cultura universal. L’accés a l’universal és bàsic per no ser un poble sotmès. Aquesta idea encén la Bernat Metge: fer una col·lecció com les millors del món, sense complexos d’inferioritat. Quan surt, hi ha un article de Josep Pla que diu que és l’esdeveniment més important de la història de la cultura catalana i que anuncia temps de llibertat. Els primers volums de la Bernat Metge obtenen ressenyes notables a l’estranger. A l’exposició del llibre a Madrid, impressiona veure els clàssics traduïts al català que no existien en castellà.

Què en fas del joc essencialista dels fundadors de la Bernat Metge, que defensaven que del caràcter català se’n podia resseguir un fil fins a l’arrel grega?

Està bé que treguis la paraula: l’essencialisme és una estratègia. S’ha convertit en una paraula molt lletja segons la postmodernitat i sembla que ja no la podem fer servir mai. Però en el cas dels noucentistes, clarament, l’essencialisme era una estratègia d’emancipació: crear un discurs que et convertís en una cosa important als teus ulls i als ulls dels altres. Avui dia ho seguim fent: dir “Som gent de pau” és essencialisme pur i dur, però amb una altra estratègia. Què en fem d’això? Per una banda, aquest és un discurs que jo no promouria mai des de La Casa dels Clàssics, perquè crec que no faria la mateixa funció, però, alhora, sense aquest discurs una mica ingenu, no haurien existit els 400 volums de la Bernat Metge. Al principi de la Bernat Metge, hi ha una disputa entre Joan Estelrich, un entusiasta, ambiciós i autodidacte que no sap traduir del grec, i els que en sabien de veritat, de filologia, Carles Riba o Lluís Nicolau i d’Olwer, que objectaven que, si aleshores ni tan sols existia un doctorat de filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, potser era massa agosarat fer una col·lecció així. Al capdavall, la resposta d’Estelrich és “ho farem perquè som grecs, perquè ho tenim a la sang”. Aquesta bogeria fa que molta gent se la cregui i tiri endavant, que es creï una generació d’humanistes catalans.

L’accés a l’universal és bàsic per no ser un poble sotmès.

Quan tu agafes els clàssics, no fas el mateix discurs. 

Una diferència important és que el mite dels clàssics s’ha desplaçat: als anys vint podia ocupar el centre, ara ja no. Quan Dalí, Guasch i Montanyà fan el manifest groc, senten la necessitat de carregar-se la Bernat Metge i els seus lectors. Avui en dia, si algú fa un manifest esparracat per carregar-s’ho tot, difícilment sentirà la mateixa necessitat. El discurs que intentem fer nosaltres és que una cultura és més forta si té una relació intensa amb la tradició. Això no vol dir repetir ni imitar, sinó aprofitar la força que ens dona la tradició per fer determinades coses. Per això creiem que hem de continuar editant els clàssics i fent-los circular i posar els clàssics a les mans dels creadors d’avui. 

La tensió nacional darrere la Bernat metge original s’ha esbravat?

Abans que ens confinéssim, fèiem el curs de clàssics i ideologies (clàssics i feixisme, clàssics i liberalisme, clàssics i feminisme, etc.) i una de les idees que tenim presents és que els clàssics sempre es presten a usos polítics. El que passa és que des de La Casa dels Clàssics no diem quins han de ser aquests usos polítics. En tot cas, la nostra aposta forta ideològica és el fet de tenir una relació forta amb la tradició. Per això hem posat els clàssics en mans de gent molt diferent en xerrades, conferències, festivals, etc. Com a societat, tenim molta tendència a voler anar tots junts, agermanats, fer manifestos transversals. La Casa dels Clàssics, més que promoure un discurs transversal i aglutinador, el que ha de fer és posar els clàssics al centre del camp de batalla. Però com a institució, no podem convertir-nos en un Think Tank d’una manera determinada de pensar els clàssics. Si ho féssim, no els estaríem fent un favor.

Joan Burdeus i Raül Garrigasait | Foto: Laia Serch
Joan Burdeus i Raül Garrigasait | Foto: Laia Serch

A ‘Els fundadors’ expliques que una de les raons per la qual les traduccions de clàssics són les primeres a reprendre’s durant el franquisme és perquè els nacionals els consideren apolítics i que consideren que la llengua catalana ja no és una arma.

Els nacionals no s’equivocaven perquè havien destruït el sistema literari i editorial català, i en aquell context no només els clàssics no eren una arma, a més anaven a cases de gent conservadora. Però fixa’t que, més tard, es va crear l’equivalent en castellà, la col·lecció de l’Alma Mater, una cosa típica de la política cultural franquista: igual que fer el Premio Nadal imitant el Premi Creixells. Si fan això, és perquè hi ha conseqüències en la llengua que tries. És molt diferent entrar en una llibreria i anar a la secció de clàssics i veure que només hi ha llibres en castellà o que n’hi hagi en català, des de la Ilíada que hem comentat però també volums d’Adesiara o Obrador Edendum.

Els clàssics ens permeten distanciar-nos dels estímuls constants dels quals estem pendents i ser més intempestius i imprevisibles.

Acabes ‘Els fundadors’ dient que una relació forta amb els clàssics ens fa intempestius i imprevisibles.

Jo sento una necessitat de distància respecte del nostre entorn. Bona part del món d’avui, especialment el digital, es basa en el mite de la immediatesa. És una idea meravellosa que sedueix. Però ja es veu que tocar qualsevol lloc del món en una pantalla gràcies a Google Maps no és exactament el mateix que la immediatesa. La tradició és un correctiu que ens ajuda a prendre distància. Nietzsche diu que cal potenciar l’element contemplatiu, la lentitud. Els clàssics ens permeten distanciar-nos dels estímuls constants dels quals estem pendents i ser més intempestius i imprevisibles.

Ara si et subscrius a Núvol Premium et regalem els set volums dela col·lecció ‘Els pecats capitals’ d’editorial Fragmenta. Pots activar la teva subscripció aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació