Em sento sola…

De vegades m’he sentit sola aquest curs mentre feia classe.

I mentre escric aquesta frase, somric. Però és que és així, de vegades m’he sentit sola en algunes classes, acompanyada per trenta nois i noies. I els ho he dit i els ho he repetit.  

–Em sento sola.

I era el moment en què gairebé tots aixecaven la mirada de l’ordinador i em deien que no, que no em sentís sola, que no patís, que no m’entristís, que encara que semblés que eren lluny, hi eren. I tots somrèiem perquè sabíem que tot plegat era una broma i una convenció fàtica. I seguíem treballant.

Però al cap de no res, quan estava a punt de projectar, per exemple, l’escena de la dutxa de Psicosi, i feia una mirada per l’aula, ja començava a veure la noia o el noi que es mirava la pantalla de l’ordinador com si fos un mirall i es passava la mà pels cabells, es tocava una mica el serrell, i movia la cara per emmirallar-se millor; veia el noi que feia un somriure i que fins i tot ofegava el riure, i era evident que no ho feia perquè el divertís estar a punt de veure el pla seqüència de Hitchcock; veia també algú que es mirava la pantalla de qui tenia al davant i estirava el coll per no perdre-se’n res. Veia cares i mirades amb un nivell tan alt de fixació i concentració que no podia ser que estiguessin ansiosos per veure un dels assassinats més ben enregistrats de la història del cinema. I abans de fer el clic al play, m’esperava que abaixessin “una mica” la pantalla del seu ordinador. I els costava. I algú fins i tot intentava “esquivar  l’ordre” que havia donat.

I tant m’he sentit bromejant i dient aquest curs “em sento sola”, que un dia, un cop acabada l’hora, els vaig demanar què feien en moltes classes quan ens semblaven com absents. I aleshores sí que no em vaig sentir sola. Es va fer una rotllana al meu voltant i es va establir una competència per explicar-m’ho.

I què fan mentre els professors “ens sentim sols”? La llista és llarga. Aquí apunto algunes de les “activitats” que em van confessar somrients i entusiasmats: llegir llibres digitals, mirar pel·lícules i sèries i també roba de temporada; escoltar música, posar-se al dia de les xarxes, practicar idiomes al Duolingo, jugar, fer algun solitari, consultar resultats esportius i fins i tot, aquest curs que s’ha celebrat el Mundial, seguir-ne algun partit.

També hi ha les opcions acadèmiques que em van argumentar que els ajudaven a estar més al dia, que el batxillerat és massa intens, que hi ha massa feina i estan angoixats, i que no hi ha temps per tot. Entre aquestes opcions hi hauria repassar, millorar i compartir els apunts presos, corregir-ne faltes i accents, fer esquemes i resums, estudiar, fer algun treball…

I jo, mentre me’ls escoltava i anava desant els papers i apagant l’ordinador, pensava que si jo fos al seu lloc, segur que en alguna estona d’avorriment faria el mateix que ells.

Ja ho he dit en algun altre article. No soc catastrofista respecte als nostres estudiants, tot i que és cert que cada cop més sovint se’ns desfan a les mans. Hi confio perquè sé que la gran majoria intenten trobar el sentit a la vida com fem tots, treballaran i voldran excel·lir en l’opció que hagin escollit. Sé que estudien i que es preocupen i que sovint es veuen superats pel que els sembla que és massa exigència, sobretot durant el batxillerat, després d’una ESO que van passant, diria, amb massa facilitat perquè així els està plantejada. Però des que vaig llegir Agustí d’Hipona a les Confessions queixant-se dels seus alumnes i de la condescendència amb què creia que es tractaven al segle IV, defujo els comentaris constants que afirmen que tot va a pitjor. És més, no podria seguir fent classe si no seguís creient en aquestes vides que despunten i en l’esforç que fem tots plegats perquè tot rutlli.  

Ara bé, sí que en els darrers anys hem passat a haver de conviure amb nous paradigmes tecnològics que estan canviant la manera d’ensenyar, aprendre i d’estar a l’aula d’una manera com no havia passat en segles. I així estem,  jugant a conviure amb mòbils, rellotges intel·ligents, ordinadors i ara més recentment amb el ChatGPT. I és cert que tot plegat ens ofereix un ventall gegantesc de possibilitats, però no sempre ens és fàcil, gens. Ni a l’alumnat ni a nosaltres, els docents.

De moment, però, sé que l’any vinent miraré de limitar una mica l’ús de l’ordinador a l’aula, també perquè sembla demostrat que treballar amb paper, llapis i bolígraf afavoreix l’aprenentatge. Ja veiem com hi ha llocs que estan aturant la digitalització i la pantalla a l’aula. Però també deixeu-me dir que sé que arribarà el dia que potser em connectaré al ChatGPT i li demanaré que m’expliqui com puc treballar a l’aula amb el seu suport i com puc esbrinar si els treballs que estic corregint al Classroom els ha fet ell. I deixeu que m’esplaï. Potser també li demanaré com he de preparar-me les assignatures que impartiré l’any vinent de les quals a hores d’ara encara no tenim cap directriu clara i concreta des del Departament per més que les hi demanem. Per no saber, tampoc no sabem com ni de què s’hauran d’examinar a la Selectivitat els nois i noies que ara ja han fet primer, només vaguetats.

Sí, els docents també ens sentim sols quan esperem respostes del Departament. Però aquesta situació mereixeria un altre article.  

I per això, per tot plegat, llegiré amb atenció el que em digui el ChatGPT, i potser fins i tot li faré cas, mentre en algun racó del meu cervell mig veuré amenaçador l’ull vermell del HAL de 2001: Una odissea a l’espai.