Els joves no són el futur

Sempre m’ha agradat aquell acudit que diu: “Mare, mare, quan comprarem pa d’avui?!” “Demà, fill, demà”. Hi penso quan sento l’expressió que els joves són el futur. Disculpeu el titular pescaclics, però crec que necessitem totes les edats per afrontar la crisi ecològica, i els joves els necessitem en el present. Són el present.

Tenim dos adolescents a casa i és clar que volen transgredir i pensar diferent. Sovint, l’opinió dels seus amics compta més que la nostra. Però continuen mirant-nos de reüll com a referent vital. Així, he comprovat que si els adults contaminem, ells contaminen. I si assumim l’hàbit de reciclar, ells s’hi apunten sense resistències. Em demanen que els porti a l’extraescolar amb un cop de cotxe, i a mi m’agrada fer-ho. Però, per contra, si em veuen que vaig caminant a tot arreu, encara que tardi més, ells no protesten si han de fer el mateix. Fins i tot se’n fan grans defensors. De totes les seves preocupacions, el futur n’és una més; el seu cap bull en mil direccions, però ells tenen la força, la rebel·lia, viuen la vida a flor de pell.

Jo us animo, joves, a recuperar els Fridays for future, els divendres de vaga per reclamar accions per redreçar la crisi climàtica. I us proposo que en comptes de vaga sense classe, feu-ho a la japonesa: una hora de classe extra. La podeu dedicar a activar solucions. Podeu comptar amb mi.

Com deia Hannah Arendt: “La responsabilitat dels adults és deixar el món una mica millor, no dir que ja ho faran noves generacions més preparades”.

Aquesta iniciativa va arrencar amb una protesta de la Greta Thunberg; s’asseia en horari escolar davant del parlament de Suècia amb un cartell que deia “vaga escolar per al clima”. I això m’ha fet pensar que, si ella ho va poder fer, és perquè els seus pares i els seus mestres li van transmetre els coneixements i les inquietuds per iniciar aquesta protesta, li van fer costat i li van permetre ser qui volia ser.

Penso en tots els exemples de relació intergeneracional, en què el més expert fa mentoria al novell; sempre hi surten guanyant tots dos. Penso en els amics lectors a les escoles de primària, quan un nen del tercer cicle ajuda a aprendre a llegir a un del primer cicle. O el programa de tutoria entre iguals (TEI), on el tutor és un alumne uns anys més gran que el tutoritzat. Estic segur que si busqueu exemples només en trobareu virtuts. Jo aprofito per posar-ne dos més: el món casteller que aglutina totes les edats, o les escoles de música quan fan “combos” sense fronteres d’edats. A l’escola de música dels meus fills, l’equip directiu té ben clar que és una de les millors coses que poden fer per afinar la societat.

Tornant al futur: aquesta setmana he vist la pel·lícula “Lunana, un iac a l’escola”. Quan el mestre protagonista arriba al poble perdut enmig de Buthan on li tocarà impartir classe, un pare li diu: “Vosaltres toqueu el futur dels infants”. M’agrada la idea del mestre que dona eines als alumnes perquè puguin volar el dia de demà. Però com a professor, o pare, no em resigno a carregar la responsabilitat sobre les seves espatlles. Poden comptar amb mi i jo amb ells.

Com deia Hannah Arendt: “La responsabilitat dels adults és deixar el món una mica millor, no dir que ja ho faran noves generacions més preparades”.