Els amors platònics de Xirau

Des que el món és món sabem que vorejar els límits ens fa despertar els nostres monstres. Els monstres afables, els perversos, o aquells que ni tan sols volem mirar a la cara. Potser és per això que des d’antic a Europa el rius ens han fet de frontera, han estat aigua viva i en moviment que s’endú les penúries. No es dona peu al judici, tot marxa abans que cali dins la memòria.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Danubi va ser tomba de molts cossos que van plantar-se davant la massacre. Cossos civils, també militars, educats en la doctrina de l’obediència i sota el mantell de la violència, sense racons lluminosos per l’amor. Joaquim Xirau, filòsof figuerenc, va prendre d’exemple les guerres del segle XX per afirmar que “una educació fonamentada en l’amor feia més assolible el coneixement”.

La periodista i filòsofa Marta Palacín i el filòsof Conrad Vilanou van conversar justament al voltant de Xirau al festival Vilapensa, que enguany està dedicat al desig i la passió. Binomi necessari, en aquest cas, per revertir els models educatius i fer-los més amables: “L’educació és violenta perquè el sistema que l’alberga és violent”, explicava Vilanou mentre recordava Octavi Fullat.

Com a societat dicotomitzada, sempre en busca de l’antònim de la nostra declaració pel-que-pugui-passar, necessitem trobar solucions a base de termes contraris. És així com Xirau va entendre la importància de l’amor dins l’educació: un amor cristià, descendent, que neixi del mestre i abraci l’alumne; i també un amor platònic i ascendent, l’eros. Serà amb aquest darrer que els alumnes s’enamoraran de l’escola i s’encantaran en el coneixement.

La filosofia va trobar cabuda per a aquestes idees a la segona meitat del segle XX, entre les esquerdes terrenals de dècades de guerres. Com plantes enfiladisses sobre els murs, la llibertat i l’amor en l’educació van trobar-se de la mà a la primavera del 68. La corporalitat volia fer-se imperant per primera vegada al món modern, els cossos ja no volien patir. “Hi va haver un fort moviment en contra de l’educació física perquè es percebia com un patiment, i també es va criticar amb severitat la segregació escolar per sexes”, apuntava Vilanou.

Així com certes reivindicacions del Maig del 68 van perseverar, l’amor endèmic ha prescrit. Mirant a l’est, més enllà d’on les façanes són renaixentistes, en trobem mostres. Europa celebra cada Cap d’Any amb una marxa militar al centre del continent, la Marxa Radetzky corona els concerts de l’Orquestra Simfònica de Viena cada primer de gener. “L’educació hauria de ser la contraposició de la militarització de la joventut, tant dins com fora de les escoles”, deia amb to més preocupat Vilanou.

Sense deixar de banda el desig i l’amor al llarg de tota la conversa, Palacín i Vilanou van reivindicar amb persistència que “els objectius mai deixen de ser importants en el coneixement, però n’hem de canviar les formes”. L’amor, en definitiva, potser necessita perdre els cognoms i saber-se reconèixer dins les cases dels altres.