Els anglòfons tenen el verb «commute», de difícil traducció a la nostra llengua, per referir-se als desplaçaments diaris que hom fa de la casa a la feina i viceversa. S’aplica especialment en els casos de la gent que viu a la perifèria de les grans ciutats o molt lluny del seu centre de treball, motiu pel qual el viatge sovint implica alguna mena de transbord o combinació de línies o mitjans de transport. Aquest temps de desplaçament es pot aprofitar per llegir, jugar, escoltar un pòdcast o música o, fins i tot, avançar feina (servidor solia fer-ho en la meva època universitària). L’escriptora i il·lustradora estatunidenca Erin Williams, però, aprofita aquest temps mort per narrar-nos la seva lluita contra l’alcoholisme i el procés de recuperació després d’una vida marcada per contínues relacions sexuals insatisfactòries i, sovint, no consentides.

En tren: autobiografia de la vergonya (el títol original en anglès és més explícit Commute: an illustrated memoir of female shame) és un dels primers títols de la nova col·lecció gràfica «Gargot», impulsada per Godall Edicions. El primer volum de la col·lecció és la versió bilingüe –catalana i aranesa– del poema La princesa cavaller/Era princessa cavalèr de Sònia Moll, il·lustrada per Eric Sancho Brú. Des de l’editorial asseguren que la guspira que els va impulsar a iniciar aquest nou catàleg il·lustrat va ser la bona rebuda dels dos volums de Victoria Lomasko que han publicat tant en català com en castellà els darrers anys: L’última artista soviètica (2022) i Altres Rússies (2020).

Si Lomasko dibuixa el món que l’envolta per documentar la transformació de la societat postsoviètica, Williams ens proposa un viatge més introspectiu, personal i privat. Un viatge d’anada i tornada a la feina, ple d’analepsis o salts enrere (flashbacks), on la protagonista de l’obra, la mateixa autora, rememora relacions passades i situacions de menyspreu que ha viscut –i viu diàriament– pel simple fet de ser una dona.

• 

  Parlem amb…

  Victoria Lomasko: “A Putin li agradarien els meus dibuixos”

  Bernat Puigtobella

Les constants enumeracions de l’obra doten les reflexions profundes de Williams sobre el sistema patriarcal d’una pàtina de quotidianitat que les fa semblar supèrflues i fútils malgrat la càrrega de profunditat que comporten. Això potser fa més digeribles –per a un perfil determinat de lectors (masculí intencionat)– algunes de les cruentes i sòrdides situacions que narra, però no desvirtua gens la força dels seus arguments.

Williams s’exposa i exorcitza el seu passat per donar veu al dolor de les dones que malden per sobreviure en un sistema patriarcal opressor que les condemna a ser un objecte de desig o a ser invisibles. Una dicotomia sense mitges tintes. «Expliquem les nostres històries per donar-nos testimoni les unes a les altres del nostre patiment», sosté cap al final de la novel·la gràfica la dibuixant; qui afirma que, per militància, només llegeix llibres escrits per dones.

Especialment punyent és la narració que fa de l’experiència de l’alcoholisme i la seva posterior superació. Una addicció per a «ionquis de l’esvaniment» que dota qui la pateix d’un fals empoderament per circular pel món «sense por ni angoixa», és a dir, en plena llibertat. «Sortir del vici contumaç de l’addicció és renéixer», assegura Williams, que no pot evitar realitzar constants paral·lelismes entre la sensació de borratxera i la d’altres moments dissociatius de la seva trajectòria vital.

Dissociar per sobreviure. Heus aquí una constant expressada sovint per les víctimes de violació i abusos, com ho és l’autora d’En tren: autobiografia de la vergonya, i que Williams exposa de forma contundent en un dels passatges més colpidors de la seva obra. No obstant això, la importància de l’obra de Williams no rau en el testimoni d’aquest episodi de violació, ni en la denúncia tenaç del sistema patriarcal, sinó en la constatació que la sororitat és l’eina de reparació més eficaç i necessària.

Williams, que actualment treballa com a especialista en dades oncològiques per una multinacional estatunidenca, és especialment imaginativa quan compara els seus múltiples processos de rehabilitació (emocionals, físics, de l’alcoholisme, etc.) amb les accions naturals d’escala cel·lular i proteica. Entre aminoàcids i procariotes, l’autora narra el seu ressorgiment i presa de consciència de la pròpia vulnerabilitat, en part gràcies a la seva maternitat -«la nova maternitat et destrossa i continua destrossant-te una i altra vegada fins que reneixes» –, en un món que considera injust i hostil.

Amb postulats clars i contundents, que defensa sense embuts a través d’un dibuix majoritàriament en blanc i negre, amb línies esbossades i enquadraments senzills –vinyetes d’una sola pàgina i una única idea per vinyeta– Williams desgrana la seva pròpia biografia per bastir una miscel·lània de records vergonyosos. «La vergonya és un instrument d’opressió», sosté l’autora, i no li cauen els anells a l’hora de defensar que aferrant-nos a la qüestió del consentiment encara permetem que es perpetuïn tot un seguit d’abusos de poder que van molt més enllà del fet sexual.

Una reflexió categòrica d’especial interès i ressò al nostre país on la llei de la llibertat sexual –la llei del «només sí és sí»– ha causat tant de rebombori durant el darrer any. Calen més mirades com les d’Erin Williams i escoltar més opinions d’autores per entendre la magnitud de la tragèdia del patriarcat. Godall ha publicat la versió catalana de la seva obra, amb traducció de Marta Nin, i ben aviat també la publicarà en castellà, amb traducció de María Porras.