El factor diferencial català

Un cop païts els resultats del darrer informe PISA –una menja molt indigesta–, després que els nostres representants i dirigents educatius culpessin primer els immigrants i després –per variar una mica– el professorat, i després d’haver nomenat l’enèsima comissió d’experts per «arreglar» un desastre que estava cantat de feia anys, no aconsegueixo treure’m de sobre la sospita que allò que (ens) cou no són ben bé els mals resultats educatius, sinó haver acabat a la cua d’Espanya.

M’explico. Històricament, Catalunya –o el catalanisme, si es vol– ha forjat bona part de la seva identitat política i cultural a l’entorn d’una idea molt simple: som la locomotora d’Espanya, la regió privilegiada, el territori avançat en tots els àmbits, econòmic, social, cultural… Aquesta idea, que en molts moments històrics ha tingut una base real, ara resulta que ja no la té, si més no, no la té en el terreny educatiu, una qüestió sempre sensible. I és que, d’aquelles idees pedagògicament avançades de l’època de la Segona República, aquelles idees que, cofoisme sempre a punt, ens distingien de la resta de l’estat espanyol, què en queda avui dia?

En queda, a parer meu, molta retòrica buida i molta faramalla burocràtica, molta anòmia en els centres educatius –sobretot pel que fa a la disciplina, o la falta de disciplina, per ser més precisos–, molta innovació tecnològica per dissimular el nihilisme educatiu en què estem immersos i molta rucada per projectes.

Les places perfilades són llocs de feina públics que, tot i ser públics, el nostre Departament d’Educació gestiona com si fossin places «privades»

I en queda, sobretot, la LEC, la gloriosa Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009 i que ens garanteix una singularitat idiosincràtica respecte de la resta de comunitats autònomes de l’estat espanyol. Fixem-nos, per exemple, en el de sobres conegut Treball de Recerca que es duu a terme durant l’etapa del batxillerat, i que val un 10% de la nota final. Tot i que l’existència d’aquest treball és anterior a la LEC, amb la LEC no només no va desaparèixer, sinó que s’hi va consolidar. Doncs bé, Catalunya és l’únic lloc de l’Estat, juntament amb les Illes Balears, on es duu a terme aquest treball. Això sí, no només els alumnes i els professors no disposem d’hores per dur-lo a terme, sinó que a sobre no cobrem cap extra per dirigir, tutoritzar i avaluar treballs de recerca (aprofitem per recordar que els docents catalans som dels que cobrem menys en comparació a la resta de docents de l’estat). La falta d’hores i de temps fa que la majoria d’aquests treballs no valguin res –alguns fins i tot són de vergonya aliena–, però deixem aquesta qüestió per a un altre article –mereix capítol a part– i centrem-nos en un altre factor diferencial, les places perfilades, originals de la LEC i del nostre bon saber fer.

Qualsevol persona en aquest país que es dediqui a la docència  ja sap de què parlo, però per als que no s’hi dediquen podríem dir, breument, que aquest tipus de places són llocs de feina públics que, tot i ser públics, el nostre Departament d’Educació gestiona com si fossin places «privades», de tal manera que són els directors feudals de cada centre els qui escullen els professors que volen tenir en el seu Claustre. Això fa que aquest tipus de places no surtin mai a concurs públic, i per tant, cap funcionari –ja sigui de Catalunya o de fora, per exemple de Navarra– no pugui optar-hi. Els qui ocupen aquestes places sempre depenen d’un factor d’allò més disruptiu i innovador: que el senyor feudal del centre els renovi, cosa que dependrà, no ens enganyem, de si has fet bondat –o no– en el centre, no pas de si has fet bé la feina.     

No m’estendré a criticar l’existència d’aquestes places, que a parer meu haurien de desaparèixer com més aviat millor, i més tenint en compte que la seva existència no ha servit per millorar l’educació a Catalunya, tal com ens deien, ans al contrari: a jutjar pels resultats dels informes PISA, que es fan cada tres anys, a partir de l’any 2015 –moment en què els resultats de la implementació de la LEC es fan palesos– la davallada del nivell educatiu és alarmant, tant en competència matemàtica, com en competència científica, com en comprensió lectora. No se’n salva cap!

Ens l’estimem tant, la nostra singularitat educativa catalana –innovadora, inclusiva, bofillesca, competencial i bla, bla, bla…

No m’hi estendré, deia, a criticar l’existència d’aquestes places. Les mencionava com un exemple paradigmàtic de singularitat catalana que, lluny de fer-nos anar més bé, lluny de liderar un canvi educatiu –en positiu!– a Espanya, ens enfonsa al pou de la misèria intel·lectual i la mediocritat educativa.

Ens l’estimem tant, la nostra singularitat educativa catalana –innovadora, inclusiva, bofillesca, competencial i bla, bla, bla– que a l’hora d’analitzar el nostre fracàs educatiu i, amb una mica de sort, posar-hi remei, en comptes de confiar en una comissió d’experts forans, aliens a Catalunya, una comissió independent contrastada, que conegui bé models educatius d’èxit i treballi per implementar-ne algun –el de Castella i Lleó, per exemple, un model indiscutible d’èxit–, en comptes de confiar en tal comissió externa i independent, dèiem, resulta que els capitostos del Departament d’Educació creen una comissió d’experts d’allò més nostrada, gent d’aquí, del territori, de la casa.  

I és que, quin sentit té crear una comissió d’experts de fora, independent, una comissió d’experts espanyols! si nosaltres som, encara que els resultats no ens avalin, el territori d’Espanya líder en polítiques educatives públiques i de qualitat?