Edita’m

El problema de tocar un text és que és tocar una autoestima. El problema d’acceptar que et toquin un text és que, pel teu bé, has d’acceptar la ferida. Deixar-se editar és entendre que una petita humiliació pot elevar-te. De vegades n’hi ha prou amb un canvi d’adjectiu perquè les inseguretats et menin al pensament que res del que has ofert té cap valor. Que has procurat explicar el món, de vegades ni tan sols amb la voluntat de canviar-lo, i que t’ha fallat la mecànica. Has procurat arribar als límits del teu pensament i encara has necessitat un afegitó. El que fas millor no està prou bé i no ets gaire res sense la crossa. Has fet l’exercici íntim i l’esforç intel·lectual tan bé com has pogut i t’han retornat la sospita que potser és cert el que diuen les veus quan et fas l’adormit per adormir-te. Potser és veritat que encara tens l’ego per domar i que l’única manera d’amansir la teva naturalesa és acotant el cap a cada cop de bisturí.

Però l’escriptor avesat a ser editat, en general, veu en la ferida un regal per a seguir escrivint. Potser per això els enamoraments entre escriptor i editor tenen aquest punt fastigosament tòpic: des del prisma de qui escriu, estan tots fets d’admiració, d’acceptar una dominació que entens que et transmuta positivament. És la submissió implícita a l’amor romàntic impresa en un paper. Mentrestant, l’editor es debat entre pulsions: la de modelar el fang al seu gust i la de fer-ho sense perdre de vista els que entén com a barems d’objectivitat, tot sota la sobrepulsió d’haver-ho de fer entenent aquesta diferència. És la clivella entre dos enamorats amb una distància en la maduresa acreditada, per exemple, per l’edat: un rol de poder que de vegades no pot salvar les diferències només amb bona voluntat. Una relació basada en la pressuposició d’una confiança i de voler-se un bé mutu, però sempre sota l’ombra del greuge.

Qui escriu ha d’aprendre a configurar el bon gust sense que les parets que el cenyeixen siguin un calc de les nocions de qui l’ha editat. Això és, créixer genuïnament en la comprensió de l’ofici sense que la ponderació de la qualitat del text sigui una caixa de ressonància netament subjectiva. Mentre s’escriu, l’editor s’ha de desitjar, però no s’ha de necessitar. S’ha d’estar disposat a mirar-s’ho tot des dels altres ulls sense entregar el timó. No s’ha d’escriure per a l’editor: s’ha d’escriure per un mateix confiant en l’editor, com qui escruta la diferència entre una relació sana i una relació de dependència. Rebre un bon amor et fa lluir, però tot el que es vol fer passar per amor i no ho és, et trasbalsa i canvia de soca-rel. La generositat del qui edita un text opera de la mateixa manera: treballant-se el sentit del respecte pels límits, que és el mateix que treballar-se el sentit del respecte per a la llibertat. Sabent adreçar sense imposar-se i llimant sense esfondrar.

Si l’estímul de capgirar l’altre es fa massa intens, pot ser que t’hagis equivocat de company. Junts fareu un text que no serà mai prou bo com te l’imaginaves. Per al qui escriu, un cop de tisora excessiu o una crítica feta amb poc tacte es noten al mateix racó de pit que el menyspreu a un gest romàntic: sempre es fa personal perquè sempre t’ataca el fons. T’has despullat malament i ara no saps si cal encaixar-ho com a mal necessari o com a incentiu de la teva capacitat d’esforç: si demana més humilitat o és una humiliació. La diferència entre l’una i l’altra la fa la dificultat que comporta seguir escrivint, que és seguir estimant. El problema de tocar un text és que és tocar una autoestima, igual que enamorar-se és sentir que hi ha algú fent-hi malabars.