Dani Alves sempre saludava

La idea d’un senyor encaputxat atacant-me per l’esquena i violant-me en un carreró fosc han acompanyat la meva infància i adolescència. El terror sexual ha sigut una constant en les nostres vides i, mentre ens tenien atemorides, ningú no mirava la mà coneguda que es colava sota la faldilla.

Dani Alves, exjugador del Barça, està en presó provisional acusat de violar una noia a la discoteca Sutton de Barcelona. El cas, sota el focus mediàtic, ha fet aflorar tota mena de reaccions, posant en evidència moltes de les problemàtiques que envolten la violència sexual i com combatre-la. Una d’elles ha estat enaltir la seva humanitat. Se’ns ha explicat com van ser les seves primeres hores a Can Brians, que no va dormir ni menjar, que havia vingut a Barcelona per l’enterrament de la mare de la seva esposa. Han anat apareixent columnes i articles explicant-nos la seva vida, quines parelles ha tingut, de què treballaven els seus pares i a quins equips ha jugat i ha guanyat.

En contraposició a aquest perfil humà d’Alves, trobem l’estereotip del “monstre”, de l’agressor desconegut, de l’home fora de les normes socials, inadaptat, i que ha sigut la imatge predominant a l’hora d’il·lustrar les violències sexuals que patim. Si ens quedéssim amb aquestes imatges contraposades, seria molt fàcil dubtar de la veracitat de la víctima i arribar a la conclusió que és impossible que algú com Alves sigui un agressor sexual.

“Ningú no s’identifica amb un monstre, però tothom ha volgut ser Dani Alves -o el noi popular de l’institut- en algun moment”.

Heus aquí la qüestió. Els estudis realitzats per expertes assenyalen que les agressions sexuals són perpetrades al voltant d’un 80% per persones conegudes com ara un familiar, amic, parella o company de feina, i que sovint són en ambients de confiança. Així doncs, hi ha un decalatge clar entre la imatge construïda històricament, amb una voluntat clara de sotmetiment de les dones, i la realitat de les agressions sexuals, que massa sovint passen desapercebudes.

És segurament per això, entre d’altres motius, que el primer dia que li van preguntar a Xavi Hernández pel cas, es va mostrar sorprès. Fins i tot que li sabia greu per a ell. Després, ha rectificat i ha condemnat els fets, però segueix “en xoc”. De la mateixa manera, la premsa ha anat reforçant aquest perfil de l’exjugador: un marit magnífic, un amic lleial, fins i tot una persona en qui confiar quan tens problemes. El debat, en alguns moments, s’ha situat en si Alves encaixava o no en aquest perfil preestablert, i demostradament fals, de l’agressor sexual. Però no té res a veure amb això. Jo em puc creure que és un bon amic i una persona divertida, em puc creure que sempre saludava. També em crec que els seus amics estan sorpresos i dolguts. Però res de tot això és rellevant.

“Jo em puc creure que és un bon amic i una persona divertida, em puc creure que sempre saludava. També em crec que els seus amics estan sorpresos i dolguts. Però res de tot això és rellevant”.

Alimentar la imatge dels agressors com a persones monstruoses, malalts mentals o psicòpates, persones frustrades sexualment o amb dificultat per lligar, fa molt senzill que molts homes no s’identifiquin com a tals, o que els costi reconèixer que els seus amics són agressors. És normal que sorprengui quan ens expliquen que un amic ha agredit, perquè molt sovint no encaixarà amb aquesta imatge que ens han gravat a foc al cervell. Continuar posant el focus en la sorpresa del seu entorn o donant rellevància a la seva trajectòria vital, contribueix a la impunitat.

Poso un altre exemple, molt més a petita escala. Jo tenia setze anys la nit que els nois populars de l’institut van agredir-me sexualment. Eren els que jugaven bé a bàsquet, amics dels seus amics. Eren divertits i guapos. Jo m’havia enrotllat amb un parell d’ells. Eren d’aquests que fan broma a classe, però tampoc no es passen molt. Eren de bona família. Eren la viva imatge d’un noi adaptat socialment, que no necessita agredir per tenir sexe, que no té problemes per lligar, que sempre va en grup, que saluda a les veïnes a l’ascensor. Però res d’això era rellevant. Perquè amb l’acte d’agressió no posaven a prova ni la seva adaptabilitat social, ni la seva bellesa, ni la seva capacitat d’atracció. Ho feien perquè podien. Perquè va d’això, de poder. I podien perquè abans havien anat recorrent tot un camí de dominació, après socialment, que tothom al seu voltant tenia tan normalitzat que no feia saltar alarmes.

“Alimentar la imatge dels agressors com a persones monstruoses, malalts mentals o psicòpates, persones frustrades sexualment o amb dificultat per lligar, fa molt senzill que molts homes no s’identifiquin com a tals, o que els costi reconèixer que els seus amics són agressors”.

Segurament Xavi deu haver vist a Alves tocar el cul a alguna noia a una discoteca. Enviar una fotopenis. Posar-se pesat. Segurament l’ha sentit explicar com va follar amb una noia, sense tenir molt clar si aquella noia hi estava entusiasmada. I segurament res d’això li va semblar estrany. Perquè no és posar-se una caputxa, o començar a freqüentar carrers foscos, o comprar-se un ganivet o unes ulleres de visió nocturna. Són pautes socials totalment normalitzades i acceptades.

Els llindars de violència acceptats han anat canviant al llarg dels anys, gràcies a molta feina i molta lluita d’una llarga llista de feministes que s’han trencat la cara per nosaltres. Ara, fer el que em van fer a mi als setze anys no passa tan desapercebut. Ara, fer el que Alves ha fet, implica un rebombori i que l’entrenador del Barça hagi de rectificar les seves declaracions. Per això el cas d’Alves pot ser clau, ja que el fet que el jugador no correspongui a la imatge imposada de l’agressor com un pertorbat encaputxat a un cul-de-sac, pot ajudar que aprenguem a identificar agressors i agressions en els nostres cercles més propers.

Ningú no s’identifica amb un monstre, però tothom ha volgut ser Dani Alves -o el noi popular de l’institut- en algun moment.