Clara Serra: “No tots els malestars del sexe s’expliquen per falta de consentiment”

Clara Serra (Madrid, 1982) no para d’omplir les presentacions del seu nou llibre. Un volum tan prim com El sentido de consentir, un quadern breu d’Anagrama, ha servit per obrir un debat al voltant del marc filosòfic i les implicacions jurídiques de la llei del “només sí és sí” des de dins del feminisme, trencant la sensació que els únics que s’oposaven a la cosa eren els fatxes i masclistes d’habitud. Serra és investigadora, activista feminista i exdiputada de l’Assemblea de Madrid, i una de les seves gràcies és que va ser responsable de l’Àrea d’Igualtat de Podem des dels inicis fins al 2017. Actualment, treballa al Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat de la Universitat de Barcelona (ADHUC), cosa que aprofitem per fer un cafè amb ella i parlar sobre consentiment, desig, voluntat i amor.

Dius que la llei del “només sí és sí” es recolza sobre una teoria feminista que, sent coherent, invalida la noció mateixa de consentiment.

Aquestes lleis estan molt influïdes per la tradició del feminisme radical de la dominació, la gran representant del qual és la jurista i activista Catharine MacKinnon. Però MacKinnon és molt coherent. La idea és que, centrant-se molt en el fet que el sexe és un territori perillós per a les dones, es posa l’èmfasi en el fet que el consentiment entre homes i dones no seria mai vàlid, lliure ni veraç en condicions de desigualtat. MacKinnon intenta exposar que el consentiment sempre és una trampa, perquè és un concepte liberal que pressuposa una igualtat entre dues parts que no existeix i que, per tant, el consentiment actua al servei del patriarcat i el feminisme hauria d’impugnar-lo. Ella acaba d’escriure un llibre que es titula “Contra el consentiment”, per intervenir el debat sobre el “només sí és sí” a França, on diu que el feminisme hauria d’abandonar aquest marc. El meu argument és que les lleis del consentiment positiu accepten els pressupòsits d’aquesta filosofia feminista i, al mateix temps, no han acabat d’arribar a les conclusions que implica. Si la premissa és que, en aquest món, les dones no poden dir mai veritablement que no, la conclusió és que cal abandonar el consentiment.

Creus que el feminisme hegemònic a casa nostra és conscient d’aquesta contradicció i pretén arribar als llocs de MackKinnon?

La diferència és que en el context americà està tot més clarificat. Primer, perquè MacKinnon és una jurista molt influent i ha exposat la seva visió molt clarament al llarg de molts anys d’activisme i debat públic. Segon, perquè hi ha hagut més temps perquè altres feminismes la contestin. Als Estats Units, les crítiques de MacKinnon diuen que el “només sí és sí” comportaria invalidar la mateixa possibilitat de consentir, i les feministes que sí que creiem en el consentiment no podem anar pel camí del feminisme de la dominació. En el context espanyol jo diria que tot és molt més confús, i per això he escrit el llibre. El feminisme hegemònic ha incorporat un lema que, aparentment, sona bé, sense ser conscients de totes les premisses filosòfiques que incorpora.

La consciència de compensar una injustícia històrica ha fet un cert efecte de “la fi justifica els mitjans”?

Crec que en alguns casos pot haver-hi això que dius. Algunes defensores d’això podrien dir que assumeixen el risc de posar-se en el pitjor dels escenaris possibles, l’escenari que, efectivament, mai es pot dir que no de forma veritablement lliure, i que generalitzar aquest escenari és més segur per les dones, que finalment estaria justificat perquè la violència sexual és un problema molt greu. Jo no comparteixo aquesta mirada perquè, independentment de si perjudica els homes, estic convençuda que perjudica a les dones.

Ara no tinc més remei que preguntar-te de quina manera el marc del consentiment afirmatiu perjudica les dones.

S’està dient que, com que no es pot dir que no, les dones han d’explicar molt clarament el que volen. És la idea de l’afirmació. En primer lloc, penso que això carrega la dona amb un pes enorme, que ara està obligada a explicitar el seu desig com a condició per ser emparada de la violència. La idea és “si les dones saben explicar clarament el que volen, aleshores hi haurà consentiment”. I això em sembla una trampa mortal. Quan als homes se’ls hi diu que han d’obtenir un “sí” de les dones, a les dones se’ls està dient que han de saber respondre. Però tenir un desig clar i transparent és una exigència que cap ésser humà pot satisfer. El desig és justament això que no es pot dir, que està travessat per l’inconscient i que un subjecte no pot explicitar fins al final. El contraargument és que, com a mínim, aquesta exigència podria ser garantista en les situacions de perill per a les dones. Doncs bé, jo dic que en cap de les situacions de perill que haurien de servir per justificar aquesta perspectiva s’hauria solucionat res amb el “sí”: ni en el cas de La Manada, ni en el cas de Dani Alves, ni en el cas de Carlos Vermut. ¿Què significa “només sí és sí” dins del portal de La Manada? Si hi ha una situació intimidatòria i amenaçadora, no es pot dir que sí. Si una dona hagués dit que sí sota coacció, un bon tribunal exculparia a la dona d’haver dit que sí i, atenent les circumstàncies, invalidaria que el “sí” arrencat pels homes fos representatiu d’un consentiment. No es tracta d’escollir entre un no i un sí, no depèn del que digui la dona, sinó de si el món, el context, té les condicions perquè el consentiment sigui vàlid o no. S’ha de mirar el món, no a les paraules que pronuncia una dona.

Al llibre fas una distinció important entre desig i voluntat.

La tesi filosòfica forta del llibre és aquesta. En el dret, quan es pregunta a un subjecte què vol, se li demanen voluntats expresses. La llei ha de tractar a les persones com subjectes majors d’edat capaços de prendre decisions i responsabilitzar-se’n. Al mateix temps, és evident que la filosofia crítica, la psicoanàlisi i molts feminismes, han sotmès a crítica aquesta transparència amb què les persones volem les coses que volem. En altres paraules: s’ha introduït el problema del desig, la idea que saber per què volem el que volem és més complicat del que sembla. I, si en algun terreny no es pot escapar d’aquest problema, és en el del sexe. Pot passar que un subjecte sigui ambivalent, contradictori, vulgui i no vulgui, pugui consentir a coses que no sabia que no desitjava, i s’adoni que no les desitjava després d’haver consentit, etcètera. Totes aquestes qüestions fan molt més complex el tema del consentiment. El desig no està garantit quan tu consents. Tu pots consentir a una cosa que no desitges, des d’una treballadora sexual a qualsevol dels altres casos en què algú pot tenir sexe per raons no libidinals, com ara les relacions sexuals per quedar-se embarassada. A més, es poden tenir relacions sexuals que un pensa que desitja i, en el curs de la relació, t’adones que no les desitjaves i et resulten desagradables o fastigoses. Per tant, no tots els malestars del sexe s’expliquen per falta de consentiment. I aquests malestars no es poden identificar amb un delicte, amb una agressió sexual. Si ajuntes el consentiment amb el desig i dius que sempre que una dona consent, ho desitja, aleshores sempre que no hi hagi desig, hi haurà un delicte. Clarament, això ens portaria a una manera completament diferent d’entendre el Codi Penal i els límits de la violència que la que tenim.

I per què cal retenir el paradigma liberal que ha regit la llei fins ara?

Jo crec que al dret cal donar-li el que és del dret i a la societat se li han d’encomanar altres assumptes. A mi em preocupa la deriva punitiva i que tot quedi segrestat pel dret. Em preocupa que considerem que la societat no té assumptes per resoldre al marge del que dirimeixi el Codi Penal. L’amistat pot ser molt dolorosa, un amic et pot trair, i no se’ns acudiria mai dur això a un tribunal. En l’amor i el desig poden haver-hi topades molt doloroses, més que molts crims, però que pertanyen al territori de l’ètica. Si parlem dels malestars socials amb la sensació que el Codi Penal ens està esperant a la cantonada, la societat es va tornant sorda i cega per tractar aquests temes. També penso que certs feminismes han comprat un lema del tipus “l’amor no fa mal” o “l’amistat no fa mal”, que fan que no veiem que l’amor i l’amistat fan mal perquè hi dipositem coses molt importants. Hi ha maneres de trair i utilitzar a l’altre que no són delicte. El territori del consentiment és el del dret penal, el territori del desig és el de l’ètica, i per això barrejar-los empitjora la conversa. Fa poc, en una sentència on es jutjava una agressió sexual a un menor d’edat, l’advocat feia servir el fet que el menor havia tingut una erecció com a eximent; el desig s’usava per exculpar a l’agressor com si el desig es pogués mesurar o si el desig impliqués consentiment. Aquesta deriva és molt perillosa.

Si el “només sí és sí” empitjora la conversa, què la milloraria?

Construir un món on les dones ho tinguin més fàcil per consentir. I jo penso que un món on és més fàcil consentir és un món on és més fàcil dir que no. El “no” és una bona manera de mesurar el consentiment. Som més lliures quan podem dir que no al nostre cap, al nostre marit, al nostre pare. I s’avança en aquesta direcció posant les condicions de possibilitat del consentiment en el món: com ara la redistribució de la riquesa, la independència econòmica de les dones, el fet que les posicions de poder no les ocupin sempre els homes, i a un combat cultural i educatiu. Qualsevol llibertat social, econòmica o política de les dones està lligada a la seva llibertat sexual. Podem treballar per un món on hi hagi menys desigualtat de poder, o per un món on el consentiment sigui impossible. La segona via em sembla paternalista, punitiva i una manera de carregar-se la voluntat de la dona justificada en el fet que el món és molt desigual, i la primera via comportar dir que, si el món és molt desigual, l’hem de fer més igual, però sense tocar la voluntat de les dones.

Moltes crítiques que se’t fan em semblen una disputa filosòfica sobre el que vol dir desitjar. Especialment, diria que es critica la teva idea que el desig està lligat de manera essencial amb el risc i la vulnerabilitat.

Jo crec que el feminisme ha vingut a parlar de vulnerabilitat, d’exposició a l’altre i d’interdependència. En altres paraules, el feminisme ha vingut a impugnar la manera com el neoliberalisme entén les relacions humanes. És normal que el neoliberalisme identifiqui el sexe amb una relació mercantil, però que el feminisme compri això em sembla inassumible. La societat neoliberal ens intenta convertir en subjectes cada cop més tancats en nosaltres mateixos i fomentar una deriva securitària per por de l’altre. Jo crec que aquest punitivisme s’ha de veure dins de la deriva neoliberal i la retirada de l’estat que estem vivint, de la renúncia a protegir els ciutadans amb polítiques distributives. Per mi les relacions humanes exigeixen l’exposició a l’altre i córrer un risc. Jo crec que no ens hem d’exposar al risc de la violència, però, un cop aïllada la violència, no podem pensar que les relacions socials estaran exemptes de riscos. Sé que impera el discurs que l’amor no ha de fer mal i les relacions han de ser segures, però em sembla un discurs terrible. Que les coses puguin fer mal vol dir que importen. La felicitat, l’amistat i l’amor només són possibles si ens exposem als altres.

Últimanent s’està fent circular la idea que “el feminisme ha anat massa lluny”. ¿No et fa por que el teu discurs es faci servir per aquest marc?

D’entrada, aquest lema és fruit de la manera de fer la pregunta, que condiciona el tipus de resposta. Jo crec que el feminisme no ha anat prou lluny, i que hi ha feminismes molt diversos i la pregunta és en quines direccions avancen. Crec que poden haver-hi reaccions il·legítimes a l’avenç de les dones, però que també poden haver-hi discursos més encertats i d’altres que ho són menys, tant pels homes com per les dones. El 2014, quan jo feia política, la majoria d’homes no es consideraven feministes, i la majoria de les dones tampoc. I, si això ha canviat, crec que és perquè es van fer bons discursos. Estic en contra de considerar inevitable aquesta mena de tendències, la idea que, sempre que el feminisme avanci, els homes es retrauran. ¿Si no, com expliques que del 2015 al 2019 incrementi tant el percentatge d’homes que es defineixen com a feministes? Jo crec que els homes poden voler ser feministes fins al fons, i que hi ha enfocaments i tipus de feminisme que poden interpel·lar més o menys que d’altres, tant als homes com a les dones.

Quins discursos feministes et semblen més inspiradors ara mateix?

Cal entendre que el feminisme de la dominació que és hegemònic als Estats Units ha tingut molta influència en l’estat espanyol. El trobo molt present als entorns del partit Socialista. No és casual que, quan hi ha la polèmica amb la cançó “Zorra” per Eurovisió, algunes de les feministes que surten volent prohibir aquesta cançó, parlen del “patriarcat del consentiment”. Dir que el consentiment és la prova que les dones, en realitat, sempre són esclaves, és fer el discurs de MacKinnon.

Però qui ha fet la llei és Podemos.

Perquè, més o menys advertidament, jo crec que han comprat aquest discurs. Això també explica la seva posició abolicionista en la prostitució, que és coherent amb la filosofia. Però, si mires a un context internacional, jo diria que les grans figures del feminisme no van en aquesta línia. Silvia Federici o Angela Davis sempre han estat en contra del punitivisme. Rita Segato diu que hem d’agafar el que és bo del MeToo, però tenir en compte a l’hora d’adaptar-lo que aquest marc ve d’una societat molt puritana i nosaltres som una societat llatina.

Cap al final del llibre cites una idea de Santiago Alba Rico, que diu que en la possibilitat de suturar la bretxa entre el que volem i el que desitgem, és on es pot trobar el que s’anomena “amor”.

Perquè  volia deixar clar que el fet que jo defensi la diferència entre voluntat i desig no vol dir que m’oposi a la seva possible reconciliació. Un món en què desitgem el que volem i escollim el que desitgem, en què mai ens penedim de les eleccions que prenem, és una idea bonica i desitjable. Jo sé que aquest món no existeix. Però trobo ben vist definir l’amor com això que passa quan esculls a algú a qui desitges i desitges a algú a qui esculls. Aquesta reconciliació preciosa del subjecte ha de poder existir i s’ha de poder celebrar. L’únic que jo volia dir és que aquesta reconciliació ha de tenir el seu lloc propi, i si això es converteix en l’exigència d’un estat o d’una llei, ens trobem en un món monstruós. L’amor i la llei han de tenir territoris diferents.