Catalan Lives Matter i altres bajanades

Escric aquestes paraules tal com raja, amb el cor encongit i un pes al pit provocat per les imatges de paisatges en flames que ens arriben de les principals ciutats nord-americanes. No són, però, paraules improvisades: fa molt temps que les penso, fa anys que la vida em va situar en un context on plantejar-me qüestions com aquesta no només és una obligació, sinó també una responsabilitat. Una responsabilitat que no em dona la gana d’eludir.

També escric aquestes paraules amb indignació, en veure la manca alarmant d’empatia i de solidaritat per part d’aquesta societat. Sovint ho fem sense adonar-nos-en, però aquest món en què vivim acostuma a valorar els maniqueismes, les falses analogies i les fugides cap endavant, sense reflexió, sense autocrítica. Les disculpes estan molt mal vistes, perquè ara, el que importa de debò és guanyar. Twitter, enverinat amb la toxicitat dels bots i els trolls, en va ple, d’aquesta ideologia de la victòria a qualsevol preu. Ara, davant de qualsevol debat a les xarxes, és igual que tinguis o no tinguis raó en el que dius: el que importa és aconseguir ridiculitzar l’altre, que les paraules et surten carregades d’un verí més o menys enginyós, o que facis servir el GIF més perspicaç. L’agressivitat destructiva funciona, si el que vols és un bon grapat de followers. Ok, boomer.

El passat 25 de maig, a la ciutat nord-americana de Minneapolis (a l’estat de Minnesota), un policia blanc (aquesta informació és important) va assassinar George Floyd, un noi negre (aquesta informació encara és més rellevant). La violència contra els non-whites, especialment contra el col·lectiu afroamericà, està tan institucionalitzada als Estats Units des de fa dècades, segles, que sembla que no hi hagi manera d’aturar-la. La diferència és que ara tothom té una càmera a prop, i pot enregistrar imatges com les de Floyd, agonitzant immobilitzat a terra, mentre el policia li clava el genoll al coll durant vuit minuts. “I can’t breathe”, gemega Floyd mentre la vida se li escola. “No puc respirar.”

“No puc respirar.” Aquest és el crit de guerra que s’està fent servir a les manifestacions que s’han estès per les ciutats més importants dels Estats Units. Manifestacions que han acabat provocant aldarulls importants al centre d’Atlanta, Chicago, Nova York, Denver, i molts altres nuclis urbans. L’assassinat de Lloyd n’és, aquest cop, el detonant. Però si això està passant, ara mateix, és perquè cada dia hi ha ciutadans nord-americans que són detinguts injustament, apallissats, insultats, agredits, assassinats, perquè tenen un color de pell que no és blanc caucàsic. I hi ha un moment en què la bona gent diu prou. Martin Luther King Jr. (qui també fou assassinat) va dir que, al capdavall, les revoltes, els aldarulls violents, són el crits d’aquells que no han estat escoltats.

Tinguem la generositat d’afegir-nos a lluites sense necessitat de comparar-les constantment amb les nostres, com si nosaltres fóssim una mena de paradigma de bondat universal.

Fa sis anys que visc entre Barcelona i Chicago. Aquestes revoltes m’agafen confinat a Catalunya (tot i que ara mateix hauria de ser als EEUU), mentre, a sota de casa meva al barri del South Loop, la policia dispara i fa servir totes les formes de violència que tenen al seu abast (en són moltes i molt variades) contra la gent que es manifesta per dir que ja n’hi ha prou. Black Lives Matter, és el crit que fa temps que uneix els clams antiracistes: les vides de la gent negra són importants.

M’entristeix la situació que hi ha, ara mateix, als Estats Units. I m’indigna, també, la reacció d’un nombre decebedorament elevat de catalans a les xarxes socials, especialment a Twitter, comparant la violència letal contra George Lloyd (o Amaud Arbery, o Bothem Sean, o Atatiana Jefferson, o Renisha McBride, o Stephon Clark, o Jordan Edwards, o Jordan Davids, o Alton Sterling, o Aiyana Jones, o Mike Brown, o Tamir Rice, o Trayvon Martin, o Sean Bell, o Oscar Grant, o Sandra Bland, o Philando Castile, o Corey Jones, o Terrence Crutcher, o Keith Scott, o Clifford Glover, o Claude Resese… i podria seguir) amb la violència de l’Estat Espanyol contra els catalans.

He de dir que sóc partidari del dret a decidir. Això no té res a veure amb quina és la meva opinió sobre la relació complexa i problemàtica entre Catalunya i Espanya. Això té a veure amb plantejar-se les coses des d’una certa empatia. Vull pensar que visc en un món on la majoria de les persones creuen en la igualtat de drets i oportunitats. Doncs bé: si realment creiem en la justícia, és indispensable mostrar una mica de solidaritat i de generositat. I això, ara, significa tenir la modèstia necessària per no comparar la “causa catalana” amb la lluita contra el racisme. Minnesota no és Catalunya, de la mateixa manera que (ara escriuré una bajanada perquè entengueu fins a quin punt el símil és ridícul) la deforestació de l’Amazones tampoc ho és, encara que hi hagi foc pel mig. Són causes diferents, i podem solidaritzar-nos-hi sense necessitat de comparar-les constantment amb el que passa aquí. Si volem un món més just, no s’hi val, això de mirar-se contínuament el melic i solapar les lluites que veiem arreu amb les nostres. Més encara si aquestes lluites, com ara la lluita antiracista, han estat invisibilitzades.

No es tracta de menystenir el que ha passat darrerament a Catalunya. Els fets de l’octubre de 2017 van ser gravíssims i tristíssims. Hi ha homes i dones que han estat enviades a la presó de manera injusta, i el món, això, ho sap. Us volem a casa. Que això d’aquí fos dur i injust no treu que el que passi als Estats Units sigui el detonant d’una altra lluita. De vegades, cal viure les coses de prop per entendre-les. Als Estats Units tinc amics i família d’elecció afrodescendents i llatins. També hi he tingut estudiants. He anat amb ells pel carrer i els he vist treure’s les mans de les butxaques si passem per davant d’un cotxe de policia, no fos cas que els agents es pensin que van armats; els he vist tremolar, sentir-se insegurs, observats, amenaçats, en àmbits majoritàriament blancs; m’han explicat històries delirants, de detencions pel fet d’anar pel carrer, per anar a comprar al súper a una hora no adequada (per a una persona negra, clar), per estar corrent en algun parc. Sabeu per què tenen aquesta por? Perquè des de petits que han vist que el seu color de pell els exposa de manera constant, els posa en perill de mort. La pressió contínua que pateixen és, ho sento, inimaginable per nosaltres.

Podem ser solidaris amb la causa antiracista (de fet, tenim el deure moral de ser-ho), però aleshores el que cal fer és situar-nos al costat dels qui la pateixen, amb tot el respecte. Respondre a un Black Lives Matter amb un Catalan Lives Matter és voler treure el focus d’atenció de la causa original. I sí, aquesta, encara que no ens n’adonem, és una actitud racista. De la mateixa manera que no anem al funeral d’alguna persona que ha mort en un accident de trànsit per comentar-li a la vídua que a nosaltres fa un parell d’anys se’ns va morir una tieta, ara no agafem aquesta tragèdia i hi solapem les nostres cabòries. Fer-ho és un acte de molt mal gust. I denota una miopia alarmant.

Perquè a tot això, en aquest país també hi ha racisme. Perquè mentre fem unes aberrants comparacions entre Minneapolis i Urquinaona, mirem cap a una altra banda quan veiem que els temporers que arriben a Lleida es veuen abocats a la misèria i a dormir al carrer (la fruita que cullen, però, ens la mengem amb delit: producte de proximitat!). La meva amiga Denise Duncan, que ha escrit i estrenat diversos muntatges teatrals (en català), ha rebut nombrosos atacs a les xarxes (també en català) quan ha denunciat el racisme que tenim ben arrelat a Catalunya i que ella mateixa ha viscut: entre les floretes que ha rebut només avui, hi trobem “ets una ingrata”, “torna al teu país” o “colona”. Ep, però després aquí tots som Nelson Mandela.

Tinguem la modèstia d’acceptar que no som el centre del món. Tinguem la generositat d’afegir-nos a lluites sense necessitat de comparar-les constantment amb les nostres, com si nosaltres fóssim una mena de paradigma de bondat universal. Tinguem (per favor) la decència de fer una mica d’autocrítica. L’u d’octubre de 2017 era a Chicago, fent classe. Vaig veure la violència policial a través de la televisió, amb l’Alba i la Cinta, dues amigues catalanes. Les setmanes següents, molts amics i molts estudiants americans tenien curiositat pel que havia passat a Catalunya, i vaig explicar-los tan bé com vaig saber les circumstàncies del referèndum i la violència policial gratuïta i desmesurada. Tothom es va mostrar solidari i comprensiu amb un fet tan essencialment democràtic com és una votació.

I ningú, ningú, va haver de comparar-ho amb res del que passés als Estats Units per fer palesa aquesta solidaritat. Els meus amics afroamericans o llatins no van haver de treure la carta racial per mostrar suport: és un altre context, però la idea de justícia és compartida.

I jo pregunto: no podríem fer el mateix, aquí, ara, sense haver de passar la revolta pels drets de la gent afroamericana pel sedàs dels conflictes catalans? Podem tenir prou generositat d’esperit, prou intel·ligència per acceptar que no tot va de nosaltres? Tant de bo.

I sí. Black Lives Matter.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.