Carme Junyent ‘on tour’

Entre els llibres que va publicar Carme Junyent, n’hi ha un de ben singular. Explica al començament que “en el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres”. Milers de quilòmetres per conèixer una llengua minoritària, una llengua amenaçada en algun racó del món? Amenaçada, sí, però ben a prop. Carme Junyent va estar tres anys voltant per l’Anoia, la seva comarca, fent una recerca d’antropologia lingüística, que era la seva especialitat. El llibre es diu Escoles a la frontera i és una insòlita tournée comarcal molt interessant des de diversos punts de vista.

El projecte era un estudi de la realitat lingüística de les escoles, analitzant la procedència dels alumnes, les seves llengües de relació familiar i social, la línia pedagògico-lingüística de cada centre escolar, etc. Per això Carme Junyent va anar-hi almenys tres vegades: una per explicar el projecte al professorat i demanar-los la col·laboració, una altra per recollir les enquestes i  la darrera per presentar els resultats. Això la va obligar a fer un tour per l’Anoia, poble per poble. Amb algunes excepcions, perquè hi ha pobles que no tenen escola.

A Escoles a la frontera (Eumo Editorial, 2016) Carme Junyent mostrava unes habilitats i una actitud poc freqüents entre els científics. En lloc de reduir l’estudi a paràmetres sociolingüístics de tendències, ràtios i tants per cent, va tenir l’empenta i la humilitat de sortir del despatx, trepitjar el territori amb l’avidesa d’una curiositat múltiple i explicar-ho per escrit com una road movie. El llibre es converteix així en una descoberta constant que s’atura en les singularitats de cada poble i que posa en qüestió, ja des del principi, la mateixa idea de l’Anoia com a comarca. És interessant l’explicació d’una certa força centrífuga cap a les comarques veïnes per raons econòmiques, històriques, de comunicacions o de serveis.

Carme Junyent s’acosta als centres educatius amb ulls d’estudiosa, però també amb una clara consciència que l’escola és un pilar de la societat que lliga persones i sentiments, un nus d’integració

El llibre posa el focus en les escoles i ho fa des del mateix títol. Carme Junyent s’acosta als centres educatius amb ulls d’estudiosa, però també amb una clara consciència que l’escola és un pilar de la societat que lliga persones i sentiments, un nus d’integració, un primer focus cultural i una baula indispensable de la supervivència del català. Junyent és critica amb les mancances i, sobretot, amb una Administració entotsolada en una burocràcia revestida d’un llenguatge tan autocomplaent com buit. És sincera i constant l’estima de Junyent envers els docents i els entorns familiars més implicats en l’educació, els més proactius per dir-ho a la moderna. Subratlla ―posa en valor, com es diu ara― els esforços, la vocació entusiasta de mestres i professors que creuen, com ella, en la gran transcendència de la tasca docent. Un exemple, quan diu que “la crisi també ha significat la pèrdua de l’aula d’acollida”, ho aprofita per fer aquesta reflexió: ”és sorprenent com molts professionals que no s’havien preparat per a aquesta feina, s’han vist fent tasques d’acollida i han mostrat una creativitat espectacular per adaptar-se i ajudar els altres a adaptar-se a tots aquests canvis”. I després de l’elogi, la crítica: “a l’aula d’acollida ensenyen català, i quan els nanos van a l’aula es troben que les classes es fan en castellà”.

L’estudi va detectar que a l’Anoia hi havia parlants d’unes quaranta llengües. Ara deuen ser més. La recerca de parles vives en el nostre entorn quotidià ha estat objecte de recerca del GELA (Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades), l’ànima del qual era Carme Junyent. La seva passió per les llengües del món es percep en les múltiples associacions de paraules que salten d’un idioma a l’altre amb qualsevol excusa. I s’atura també en algunes singularitats lèxiques de la comarca, com els pèlags (‘toll, bassal’), postada (‘prestatge’ a Igualada). Circula per les pàgines d’Escoles a la frontera molta vida col·lectiva en forma de records, tradicions, fets històrics, i també episodis autobiogràfics, com el silenci espès que envoltava la presó que el seu avi va patir a la postguerra i el descobriment de la veritat amb la còpia del judici sumaríssim a la mà.

Escoles a la frontera ens descobria una Carme Junyent molt amena com a cronista. El seu tour és àgil, entretingut, ple d’anècdotes i observacions agudes. Ens anticipava allò que vam descobrir després als seus articles a VilaWeb, que sabia barrejar amb gràcia i destresa temes seriosos amb vivències de tota mena. Els articles en primera persona solen pecar d’envaniment o de trivialitat. No era el seu cas, al contrari, tenia la humilitat del savis i la prosa eloqüent però planera d’una persona cultíssima amb grans dots de comunicació. Hi ha una frase del llibre que revela la faceta fins llavors oculta de la Carme Junyent narradora: “Jo soc capaç de tot per una història”.

Hi va haver un segon tour quan va anar presentant el llibre a Barcelona, a Girona i a una dotzena de localitats de l’Anoia. La intensa connexió amb la seva terra i la seva gent explica l’estima de què va gaudir Carme Junyent la dona sàvia esdevinguda conveïna amb tota la senzillesa i naturalitat del món.

Dues notes finals. A la meva novel·la Temps enrere vaig incloure un personatge inspirat en un episodi que explica Carme Junyent a Escoles a la frontera. La meva senyoreta Minerva ve de les mestres que enviaven a escoles rurals i es veien condemnades a una vida reclosa i solitària, molt diferent de la llibertat de moviments de què gaudien els seus col·legues masculins. Acabaven amb una baixa per depressió que llavors era qualificada de neurastènia. No vaig arribar a comentar amb la Carme la reconversió literària d’unes pàgines seves. Sí que vam parlar del seu llibre quan va sortir el 2016 i recordo que em va explicar com li havia costat trobar editor. Fins que no li van dir que sí a Eumo, va haver de fer un tour per diverses editorials catalanes. Aquest país és així.