Alegria

Estic tan content que noto un excés inquietant en l’alegria, aquella cosa que t’espanta del poder que pots arribar a contenir quan ets a lloc. Potser no és ben bé alegria, sinó joia, que diria que és una mica més. He de fer el matís perquè cada any intento assistir a alguna interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven, i jo sempre n’havia dit “himne a l’alegria”, però la Viquipèdia m’acaba de treure de la inòpia disglòssica informant-me que, en català, del poema de Friedrich von Schiller que Beethoven va fer servir per culminar l’obra, n’hem de dir Cant de joia. Dimecres al Palau de la Música, quan l’Orfeó Donostiarra es va posar dret i van començar a cantar, hi havia pertot una joia bogíssima com jo mateix.

La gràcia de la Novena de Beethoven és que està tan sobreexplotada que el cansament dona la volta i la pots fer teva tranquil·lament des de l’ull de l’huracà. És el que ha fet tothom: la Novena era un dels himnes preferits de l’Alemanya nazi, i alhora se’n van apropiar la Rússia comunista o la Xina de Mao Zedong; funciona per al clímax metafísic de Shinji Ikari a Evangelion o perquè la violència reprimida de l’Alex esclati a la Taronja Mecànica i, ara mateix, és l’himne no oficial de la Unió Europea. La ductilitat infinita ve de la visió idealista de l’oda “Els teus encisos tornen a lligar / el que la moda ha dividit severament: / tots els homes es fan germans / allà on la teva suau ala sojorna”, l’aigua d’una promesa que tothom vol dur al seu molí.

Però la idea que superar les divisions condueix a l’alegria és justament el costat fosc. No és que la distància ens protegeixi, és que nosaltres som perquè tenim distància, i tot es pot perdre si l’esborrem. No som les nostres conviccions, sinó l’espai que ens permet dubtar-ne. Som perquè no sabem el que volem, el ni el que creiem ni el que farem. I som perquè podem dir que no a la temptació de dissoldre’ns en els altres. Sempre que s’utilitza la Novena irònicament és perquè la història ens ha ensenyat que les crides a la fusió grupal són la rampa que porta cap al totalitarisme. En teoria, una democràcia conseqüent no hauria de tenir himnes arravatadors, sinó alguna cançoneta autoconscient.

Ara bé, com expliquen tots els musicòlegs, això és exactament el que trobem al quart moviment de la Novena que, per molt que el text digui una cosa, Beethoven fa servir la música per frustrar una idea idiota de reconciliació. Home del seu temps, el compositor creia que la llibertat és la condició de possibilitat de la fraternitat, i no a l’inrevés, i per això la seva simfonia recorre ara una via i ara la contrària, mantenint tensions irresolubles, girs humorístics, i rastres de diferència en la unitat. En directe sempre m’agrada fixar-me en els coristes que, encara que tots canten al mateix, cada ganyota traeix un món interior propi: ara un amb una rialla de deliri, una a punt de trencar plorar, un d’abstret en la tècnica, un altre que clarament recorda un amor. L’harmonia musical és cacofonia de subjectivitats.

I, no obstant això, la joia és un fet. Malgrat els dubtes i les distàncies, malgrat totes les vegades que hem sortit escaldats de creure en alguna cosa, la vida pot tornar a fer-te tremolar. Tot comença amb la bogeria invasiva d’un cant. A diferència dels concerts de pop, que el ritme i la lletra em converteixen en part activa d’un ritual, la música clàssica em fa sentir que m’han tocat per dins, que alguna cosa més gran m’ha posat en disposició de receptivitat i ha premut unes tecles que no sabia que tenia, ni què passarà ara que les han tocat. Sí que els teus encisos tornen a lligar el que un dolor havia separat severament. I sí que fa por perdre la distància, però què vols que faci amb tota aquesta alegria.