Amélie Nothomb, vol irregular

Amélie Nothomb no falla. Manté una disciplina irrompible. Cada any treballa paral·lelament tres manuscrits, dels quals només en publicarà un, el que li faci més el pes. Sempre són obres breus, de poc més de cent pàgines. Albin Michel, la seva editorial francesa, sap que anualment col·locarà una obra de l’autora d’Estupors i tremolors als taulells de les llibreries. Aquesta certesa també la té Anagrama, que la publica des de fa un grapat d’anys en castellà. En català, vam llegir-la molts anys a Columna i Empúries. Finalment, però, la casa d’Herralde també la va poder sumar al catàleg de Llibres Anagrama (el 2012, amb Barbablava). Ara ens arriba Els noms epicens, el lliurament cíclic del 2018. Una història de treballadíssims odis paternofilials. Ferran Ràfols n’ha estat el traductor al català (Sergi Pàmies és qui tradueix Nothomb –també cíclicament– al castellà).

En aquesta ocasió, Nothomb ens ha volgut capbussar en les aigües tèrboles dels odis familiars i els desamors no superats. No hi ha en aquesta nouvelle cap mica de la frescor còmica de Pétronille (2014) i sí que té, en canvi, la gravetat creixent de Pica’t al cor (2017), la història d’una filla mancada d’amor matern. Comencem, doncs, en un territori semblant al d’aquesta última obra, que és justament la que precedeix Els noms epicens.

La cosa va així. La Dominique coneix sobtadament en Claude. Es casen. Ell vol ser pare amb urgència. Ella força amargament la màquina –el cos– per poder complaure el marit. Són pares: neix l’Épicène. Des del minut zero, però, contra tot pronòstic, en Claude es desentén de la filla. Pràcticament ni se la mira. L’odi –un odi impopular, aparentment inexplicable– s’instal·la a la llar familiar.

Nothomb desplega amb habilitat el caràcter inquietant dels personatges. Una esposa acomplexada i manipulable i un marit gèlid i oportunista. Aquest caràcter els atorga una posició matrimonial, un rol. L’autora també perfila amb mestria aquesta posició, cada cop més acusada –la caricatura és una de les eines intermitents de l’autora–. Un tercer rol el representa la filla. L’Épicène és la descendent rebutjada. Un rebuig que transita del silenci inicial al menyspreu explícit quan ja és adolescent. La presentació d’aquest triangle central –on l’odi pare-filla és l’ingredient principal– és prolongada i gradualment turbulenta.

En aquesta repulsió paternofilial hi té un pes important la classe social a la qual pertany la família: la classe alta (Chanel serà una marca recurrent). El pare està obsessionat a demostrar quina posició social ocupa (vol que tot que el que l’envolta sigui chic) i creu que la filla no està a l’altura de les seves aspiracions. No tolera, per exemple, que la millor amiga de l’Épicène sigui la Samia, una noia d’origen marroquí. En Claude és un home profundament egoista, neuròtic, certament malalt. La Dominique es troba enmig de tots dos. A tots dos estima.

Dèiem que Nothomb és solvent en l’activació del nucli familiar i els sentiments que hi bullen. Aquí, la novel·la s’enlaira, vola alt.

És en el gir principal –un gir que no explicarem, només direm que hi intervé la venjança– on la història comença a embarrancar. La novel·la es torna negra. Els odis i les rivalitats s’accentuen massa acceleradament. El desenllaç és de satisfacció ambigua. En aquest sentit, Els noms epicens és un vol irregular, una novel·la coixa. L’enlairament és estimulant (i aquí vull reivindicar els inicis: és difícil que un final, per bo que sigui, superi un bon plantejament). De la segona part, en canvi, del gir en endavant (un terç de la novel·la), només en salvaria el creixement de l’Épicène (una intel·ligentíssima i decidida adolescent, una filla insòlita) i el paper que juga la mare amb la seva nova amiga, la misteriosa Reine (un paper de treballada manipulació). La relació entre la Dominique i la Reine està excel·lentment construïda. Podria recordar una trama –bona– de François Ozon. O fins i tot un Polanski més o menys modern de l’última etapa.

Finalment, la resolució de l’odi entre el pare i la filla pot interpretar-se feble: ho serà per aquells que no entrin al joc abusiu de l’autora. Els noms epicens és una novel·la que –em temo– només gaudiran els lectors de Nothomb plenament fidels.

Pel que fa als trets pròpiament nothombians, n’hi ha dos que brillen especialment: la col·locació beneficiosa de les referències clàssiques (Orfeu, el príncep de Ligne, Shakespeare…) i l’ús de la frase curta i atapeïda de valor. L’estil de Nothomb és fàcilment identificable. Els noms epicens no és una excepció. Des de les primeres obres, l’autora calibra el pes de cada paraula. Un crític francès va escriure que a Cosmètica de l’enemic (2001) “cada frase té la força d’un aforisme”. Aquesta voluntat per la sentència es manté. Una voluntat que fa posar dreta una novel·la imperfecta.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.