Amélie Nothomb: “La mort no és el final de l’amor”

Amélie Nothomb va perdre el pare el primer dia del confinament belga, el 17 de març. Ho sabem perquè ho ha explicat en una carta enviada a l’emissora pública francesa France Inter. Des de l’inici de la crisi sanitària, l’emissora ha demanat a diferents personalitats (franceses i estrangeres) que escriguin una carta on detallin breument les sensacions i pensaments que els desperta aquest període d’aïllament. L’enfocament és totalment lliure. Nothomb ha optat per adreçar-se al pare, Patrick Nothomb, diplomàtic (va ser ambaixador a Birmània, Tailàndia o el Japó). De dilluns a divendres, cada matí, el periodista i productor Augstin Trepanard llegeix la lletra del dia a la secció ‘Lettres d’interieur’.

La carta de Nothomb es va llegir el 7 de maig passat. Comença així: “El 17 de març, a les 23.30 h, vas decidir marxar. Respecto la teva decisió. I et comprenc: has escollit morir a casa, als braços de la mare. Quan escric que has escollit morir, no parlo pas d’eutanàsia, i no perquè sigui un tema que m’incomodi. Penso que has patit profundament el càncer que et devorava; la mort se t’ha presentat i tu l’has acceptat, com s’accepta un alleugeriment”.

El fet que Patrick Nothomb morís el primer dia de confinament porta a la filla a plantejar-se com el pare hauria assumit la situació: “Vas morir el primer dia de confinament. I crec que això també ho vas decidir. El confinament no era una cosa feta per tu. Tu eres –no, tu ets, no veig perquè no he d’utilitzar el present–, tu ets un home incompatible amb el confinament. No es tracta de jutjar la imposició de l’aïllament, que molta gent ha aconseguit mantenir. Tu no ho hauries suportat. Sempre has estimat l’exterior, les festes, les reunions. Sempre has estimat els altres. Sempre t’ho han reconegut”.

Tot seguit, l’autora de Pétronille uneix mort i confinament: “No sé el que és la mort. No m’estranyaria que no fos gaire diferent del confinament. D’una manera que s’escapa de la nostra comprensió, ho veuria molt gratament com una obertura il·limitada”. Ràpidament, reprèn les paraules al pare: “T’he escrit una carta. Tu n’escrivies moltes, algunes més notables que d’altres. L’última carta que vas escriure data de l’11 de març, sis dies abans de la teva mort. T’adreçaves a l’escriptora Stéphanie Hochet, de qui n’admiraves el seu treball. Havies llegit recentment la seva última novel·la, Pacifique, l’últim llibre que t’havia entusiasmat. A la carta, et mostraves ditiràmbic, perquè així eres. Li deies que la seva obra era una obra mestra –és la paraula exacta que vas utilitzar. Gran coneixedor del Japó, escrivies a Hochet que havia comprès admirablement el país. I acabaves assegurant-li que parlaries del seu llibre als coneguts. Malauradament, no has tingut l’ocasió de fer-ho. Jo els ho transmetré”.

Nothomb tanca la carta amb una sentència: “Considero que el confinament és la teva marxa, però rebutjo que hagi de ser la teva absència. La mort no és el final de l’amor”. La pulsió de la mort travessa l’obra de l’autora belga. Està present a Higiene de l’assasí, Cosmètica de l’enemic, Barbablava o Soif, la seva última novel·la, un acostament a la vida de Jesucrist, que Nothomb fa reflexionar en primera persona.

Anagrama publicarà els pròxims dies la penúltima novel·la de l’escriptora, Els noms epicens. Podeu escoltar la lectura de la carta de Nothomb en aquest enllaç.