Alexandria, un cant de llums i ombres

L’escriptor i activista medio-ambiental Paul Kingsnorth (Worcester, 1972) compta amb una extensa trajectòria literària, que abasta obres d’índole diversa, que van des de l’assaig sobre temàtiques socials i mediambientals fins a la novel·la de ficció, des d’articles periodístics fins a obres poètiques. Malgrat ser una persona amb cert renom, però, les obres de Kingsnorth no s’havien traduït mai a casa nostra; fet que Amsterdam Llibres resol amb la publicació d’Alexandria, la seva darrera novel·la i la primera en ser publicada en català.

Alexandria és, en paraules de l’autor, la conclusió d’una trilogia que “explica les històries d’una terra viva i d’una nissaga humana que hi està cosida, en una illa atlàntica al llarg de dos mil·lennis”.  Kingsnorth ja havia iniciat aquesta trilogia amb les novel·les The Wake i Beast. Si bé l’anomenada trilogia de Buckmaster no es pot gaudir completament en el nostre idioma, deixeu-me tranquil·litzar a aquells qui estigueu preocupats per aquest fet: les tres obres que conformen aquesta saga es poden llegir de manera independent, ja que no estan unides per un fil narratiu continu, sinó que comparteixen els temes que s’hi aborden.

La novel·la ens situa mil anys en el futur, en un planeta assolat pel canvi climàtic en què l’augment de les temperatures i l’acreixement de les aigües han transformat gran part de la superfície terrestre en un pantà. A causa del cataclisme, nou-cents anys abans de la història que se’ns narra, la població es va veure reduïda de manera dràstica, i els pocs supervivents van haver d’escollir entre abandonar els seus cossos mortals i transcendir a Alexandria, una mena de paradís digital gestionat per una intel·ligència artificial que actua com una ment col·lectiva, o bé abraçar els antics costums i agrupar-se en petites comunitats tribals que veneren la terra i la natura. 

La història segueix a una d’aquestes tribus d’homes lliures, potser la darrera que queda, que ha estat tan delmada que només en resten set individus: el patriarca i la matriarca del clan, una mena de xaman a qui anomenen l’irvidià, l’nzil i la sfia, la seva filla el i un jove anomenat lorenso. El relat s’inicia en el punt més crític per als pocs supervivents de l’Ordre: al bosc on habiten ha començat a rondar-los un misteriós ésser enviat des d’Alexandria, el vermell; alhora que el patriarca del clan ha començat a tenir somnis profètics sobre el retorn dels Cignes, els quals presagien la caiguda d’Alexandria i els impel·leixen a emprendre un viatge cap a ponent per tal de salvaguardar el que els fa humans.

Kingsnorth alterna capítols curts que compaginen els punts de vista d’un elenc coral de narradors amb seccions poètiques anomenades “cants”, que ens expliquen, a manera d’un mite fundacional, el sorgiment d’Alexandria i l’Ordre. L’autor basteix una trama funcional que ressegueix tots els llocs comuns prototípics del gènere: la narrativa és senzilla i previsible, els personatges són planers i estan poc caracteritzats. A més a més, pateixen del que jo anomeno “filosofitis”, ja que malgrat l’estil de vida aïllat i sense accés a una font de cultura, sembla que els personatges no puguin parlar sense que cada frase que surt dels seus llavis hagi de contenir una revelació o una veritat fonamental.

És una novel·la de gran lirisme, escrita amb una força poètica estremidora que contribueix a dotar de certa aura de misteri i misticisme la primera part de la novel·la. Aquesta sublimitat, però, es dissipa en els dos terços següents de l’obra, en què Kingsnorth exposa les seves idees amb un seguit de paràgrafs expositius de caire filosòfic i relega les peripècies dels protagonistes a un segon pla.

Unes línies més amunt he definit la trama d’Alexandria com a funcional, i és precisament això el que pretenia el seu autor. Kingsnorth no busca oferir un relat entretingut i original, sinó bastir una novel·la de tesi mitjançant la qual articular una discussió sobre l’essència humana, el transhumanisme i la relació entre l’individu i la natura. Les desventures dels darrers habitants del clan i el seu viatge cap a ponent són un pretext per posar sobre la taula un tema que és d’interès per a l’autor i sobre el qual ens invita a reflexionar a través de diferents perspectives. 

Si bé això no és un punt negatiu per se, sí que considero necessari advertir al lector que pugui estar interessat a endinsar-se dins les seves pàgines. Kingsnorth demostra tenir bones idees i sap aportar arguments valuosos i convincents per als dos bàndols ideològics d’aquesta discussió. Si bé es pot copsar cert biaix pel que fa a la postura de l’autor respecte al tema (no pot escapar del discurs narratiu exigit pel binomi de bons i antagonistes), exposa diferents punts de vista legítims sobre la qüestió que aborda sense caure en la imposició d’uns determinats valors, deixant que sigui el lector qui jutgi la seva validesa. Malgrat això, considero que estableix aquesta conversa en un marc que no resulta del tot adequat i que pot predisposar en contra al lector incaut que, davant la convicció inicial d’estar llegint un relat de ficció especulativa, es troba amb una dissertació profunda i feixuga que es dilata en més pàgines de les que era necessari.

En darrer lloc, cal preguntar-se: és Alexandria una bona novel·la? Sí i no. És una obra difícil de recomanar perquè depèn en gran mesura de l’expectativa del lector. Hi ha una mica d’aquella essència que trobem present en les grans obres universals, d’aquell no sé què que ressona dins nostre i que ens deixa un pòsit. Tanmateix, també té cert aspecte d’experiment fallit, de temptativa infructuosa, de voler abastar massa per tal d’oferir un mite modern que acaba quedant a mig camí.