Així es perd la guerra del temps

L’11 de març va arribar a les llibreries catalanes la novel·la Així es perd la guerra del temps,una història d’amor epistolar entre la Roja i la Blava, dues agents brillants i solitàries de dos bàndols rivals que es troben en una guerra que es juga a través del temps. Escrita a quatre mans per Amal El-Mohtar i Max Gladstone, és un nou títol del segell de literatura fantàstica Mai Més.  

Així es perd la guerra del temps ha guanyat el premi Stabby a la millor novel·la curta i ha estat nominada a altres premis de la literatura de ciència ficció. El català ha estat la primera llengua a la qual s’ha traduït aquesta novel·la (també a quatre mans per Lluís Delgado i Rosa Borràs) dins la col·lecció “Nuwa”.

L’obra s’emmarca en una projecció futurista, on “L’Agència”, una utopia tecnològica, i “Jardí”, una consciència col·lectiva present en tota la matèria orgànica, són societats que tenen la capacitat de viatjar a través de l’espai-temps per tal d’alterar els esdeveniments del passat i crear futurs favorables per als seus mons.

Un dia, però, una de les protagonistes decideix deixar una carta per a l’altra en un fil del passat en el que han coincidit. És a partir d’aquest moment que, enmig d’un món dominat per la guerra, neix un microcosmos constituït per un intercanvi de lectura i escriptura que a poc a poc es converteix en un refugi d’intimitat per a la Roja i la Blava. D’aquesta manera l’estructura de la novel·la es construeix principalment a partir del contingut de les cartes però els autors també hi intercalen escenes gairebé oníriques que ens fan avançar en la trama.

Les dues protagonistes passegen per geografies i cultures existents però també per pobles i civilitzacions imaginàries, pròpies dels mites i llegendes produïdes per la Humanitat. Hi apareixen picades d’ullet als clàssics, amb múltiples referències literàries i culturals, i fins i tot als videojocs. I la lògica de les societats que se’ns presenten, l’Agència i Jardí, trenca totalment els paradigmes antropològics del temps, l’espai i la matèria.

Amb tot, es tracta d’un context absolutament eclèctic, exuberant i creatiu que s’emfatitza encara més amb la poètica del llenguatge. Els autors se centren principalment en la descripció de les sensacions corporals i els components de la naturalesa i la matèria, servint-se de sinestèsies que trenquen totes les regles de la metafísica amb imatges poètiques d’una gran força estilística. D’aquesta manera la impossibilitat de les escenes que la novel·la proposa, moltes vegades esdevé un repte d’imaginació per al lector.

Vet aquí una novel·la de ciència ficció entretinguda, que ens submergeix en un món completament altern i fantàstic. La distòpia que proposa també pot conduir-nos a la interrogació filosòfica i sòcio-política (és la Humanitat una història de violència, una consecució de guerres?). Així es perd la guerra del temps és una novel·la i amb molts ingredients, ja que hi trobem fantasia, tendresa, ironia i reflexió. Som davant d’un llibre fresc i jove: amb unes protagonistes que trenquen els rols i les categories de feminitat i masculinitat i on se’ns introdueix un amor lèsbic sense que això esdevingui una tematització. A la vegada el tema principal de Així es perd la guerra del temps no deixa de ser universal: l’amor com un element de contra-fatalitat del poder, la violència i el curs de la història.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.